La crisi del futbol

No sé d’on em naix, però visc immers en una crisi futbolera. Potser no és res puntual, potser ja estava i no l’havia vista, potser tot és l’edat o part d’un procés que a saber cap a on va. Cada setmana escric de futbol –del Llevant més prompte; no és exactament igual–, però confesse que no estic segur que encara m’agrade el futbol. Ximo el de les saladures em feu pensar, l’altre dia en el Mercat: “no tenim temps per a tot i m’ho passe millor pescant”.

M'enjogasse en la rivalitat contra el València –quina rivalitat?, de què parles?, amb el Mestalla?– i sovint vaig massa lluny sense adonar-me que la gent s’ho pren seriosament i el to de les discussions augmenta i acaba passant allò que pensava que era impossible, enfadar-se amb amics. Però si estàvem per damunt d’estes coses mundanes! En acabant tracte d’explicar-me, sempre amb el mateix lacònic argument: “crec que no soc tant del Llevant com tu del València, almenys des d’un punt de vista estrictament futbolístic”. M’interessa més aïna el llevantinisme de transcendència, però no puc dir-ho. Seria pecat de superioritat moral. I l’escalada de violència no se sap on acaba. Però és així: en realitat, només desitge que per a mos fills no siga tan difícil ser llevantí com ho ha sigut per a mi.

He practicat futbol amb deliri. En el carrer, amb bancs com a porteries; en l’escola, amb travessers pintats en les parets amb clarió; sobre arena, amb motxilles de postes… De forma compulsiva. Amb balons de tota classe i condició. També amb botons. I quasi n’he parlat més encara: alineacions mítiques, partits històrics, pitxitxis i zamores, estadis, derbis, què sé jo.

Anar a Orriols és un ritual més enllà del futbol. Eixe és el motiu últim –i quasi únic– de la meua resistència, trobe. A voltes ni bote amb els gols. Amb l’edat he guanyat perspectiva i, si estic convençut que no anem a cap de lloc, no em servix ni la convicció racionalitzada que els gols, un a un, escriuen la història dels clubs. Contra el Mirandés, més que del futbol, vaig fruir de l’homenatge a Rafa Solaz, de la prèvia amb Kike, Pol, el Nota, de saludar a Zacarés, degà dels editors, i al gran Alexandre Serrano, de compartir grada amb els de sempre. El futbol és il·lusió i química. Hi ha voltes que la tens i altres que no. Per motius objectius o senzillament perquè et fas vell, que és el més objectiu dels motius.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens