L’altre dia vam eixir en família, com sempre els darrers anys. Un dissabte en rabera, en clan, en tribu. Ens agrada passar el temps junts. Tampoc tenim moltes alternatives amb un membre encara lactant. Però ho gaudim. Personalment m’agrada fer l’esforç de trobar activitats on puguem gaudir els quatre, perquè no em val la pena organitzar-me la vida per eixir sol, ni em cal, ni crec que l’ésser humà estiga fet per a organitzar-se en vectors d’edat, de sexe o de societat.
Quan era adolescent sí que passava hores sol. Tenia la meua colla, la meua estimada colla d’amics, però encara així buscava espais on sentir-me sol, on trobar-me a mi mateix, perquè sols al silenci del soroll alié un pot descobrir què és, qui és; així que passava llargues estones sol. Sobretot als estius, els quals passava a Borriana, a un tir de pedra de casa, sí —encara que solia agafar la bicicleta de corredor tunejada i recórrer els més de deu kilòmetres cada vesprada per a assajar amb el grup punk que teníem—, però suficientment lluny per a estirar-te sol a la platja, per a eixir de nit sol —mentint els pares, clar, dient que havia quedat amb amics del barri—, passejar sol a boqueta nit, al matí, pels horts, rodar en bicicleta pel Clot, per davant de la casa d’aquella adolescent a la qual no em vaig atrevir a parlar mai… Bé, passava molta estona sol. Escoltava música, escoltava la mar, seia a les pedres de la platja, buscava la posta de sol amb la mateixa fam cada dia, perquè era un bon moment per a fumar un cigarret d’amagat i reflexionar sobre l’inevitable pas del temps d’un jove de quinze anys… Tot sol també escrivia cançons i les tocava amb la guitarra al parc quan la nit em cobria el rostre, intentant que el so no arribara a cap casa, ni cap finestra oberta, ni cap ull, ni cap oïda, ni cap pentagrama verge. Perquè de vegades l’únic sentit de ser d’alguna cosa és ser invisible. Cançons i melodies volubles que no sobrevivien vint-i-quatre hores però que mai no m’han deixat. Cançons que anaven i venien com les ones de la mar.
… a dins i fora del Centre Municipal de Cultura la Mercé s’estenia l’art entès com una presència, una necessitat inclús fisiològica, el sentit últim de tota activitat humana no primària
I aquella mateixa mar ens esperava dissabte passat a l’EMAC de Borriana. A la quarta edició d’este festival d’art i música fet amb molta cura, gust, proporció. L’artesania en fusta d’Artinwreck ja és una bona llar, càlida; l’oferta musical, selecta i pensada; a dins i fora del Centre Municipal de Cultura la Mercé s’estenia l’art entès com una presència, una necessitat inclús fisiològica, el sentit últim de tota activitat humana no primària. I allà, en família, vam poder gaudir de la platja en una caixa de sabates, la instal·lació de l’artista mexicà Antonio Chacón anomenada Enmig de terres convertia la platja en metàfora. Podries haver passat allà hores en silenci, el mateix que hagueres fet davant la mar. La mar, metàfora entre metàfores.
A la fi, veiem el que som. Si som platja, veiem platja, sols havent sigut platja una volta, pedra, fusta de palet, de taronger, sols havent sigut música, serem música de nou quan sone un vell piano a un vell bar a un vell barri d’una vella ciutat. Si hem desitjat un bes, sempre comprendrem que algú pare un tren o un avió, si cal, per un sol bes. Si hem creat alguna cosa amb les mans, ni que siga collage a l’escola, si hem barrejat colors, formes plàstiques o inclús hem arreglat un moble ferit de mort fins a salvar-lo del foc, contemplarem l’art, i serem art. Sense escapatòria, sense remei… sense oposar cap mena de resistència. Veiem el que som. Si som pluja, veurem pluja inclús en l’aixeta del bany. És bonic, no?
