Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

la cultura invisible / OPINIÓN

La nit que un 4L va trobar el nirvana

23/03/2019 - 

 Hi havia dos germans —germans tan sols de mare— als suburbis de París que van néixer en els anys setanta, a una família multicultural. Ara en tenien vint, eren els anys noranta. La vida al barri es feia de vegades angoixant, i quan van poder fugir a conéixer un poc de món ho van fer. Van comprar un Renault 4 L i van eixir a buscar coses senzilles, simples, com el secret de la vida o on dorm el sol, com l’elixir de la joventut eterna o escoltar els boscos des de dins d’un arbre. I van fer camí i van creuar la província de París, i l’altra, i una muntanya i una altra, i un riu, i una cova, i una nit més fonda que la cova, i una altra cova més fonda que la nit. I allà anaven els dos germans, ella i ell.

La xica es deia Pascal, el xic no ho recorde, no parlava. Es reia, fumava i bevia, observava amb la mirada pura d’un xiquet, però tenia mans d’home, veu d’home, i ombra d’home. Devia ser un home, aleshores. Un xic gran. Van acabar anant tan lluny que van eixir del país gal. I van continuar travessant els Pirineus. Allà van parar, i ella va preguntar: On anem, Sabin? (Sí, això és, es deia Sabin). Ell no va contestar, van pujar al cotxe i van continuar. No hi havia nit, ni vent, ni pedra ni camí capaç de parar-los. L’una amb el pèl afro, l’altre amb el cap rapat. I una corba a la carretera i una altra, i per fi, Barcelona, però no van parar, no era eixe el lloc on Sabin buscava el que no sabia que buscava. Tan sols seguia endavant, amb la seua germana al costat, dormint, mirant el mapa, donant-li de fumar, de beure, de menjar. Canviant la cassette a l’aparell de ràdio… Ell no veia els colors, era daltònic. —Ella ens ho va dir en creuar un semàfor en roig. Va confessar que a casa no sabien si se’ls saltava per allò del daltonisme o perquè no volia parar, però que sempre ho feia. La pregunta era evident: ¿Per què condueix ell si sempre se’ls salta en roig?, però no la vam fer—. Així que ella li explicava el color de les coses,  l’autèntic color, i açò em fa pensar si hi ha un color autèntic de les coses realment.

No era un profeta, ni un miracle, tampoc era un animal amb la capacitat de parlar, ni una visió màgica. Tan sols era un senyal de llum…

La qüestió és que la tercera, o segona, o quarta nit —mai no se sap quan es viatja sense destí—, anaven per una carretera propera a la mar i van veure un senyal. De seguida, Sabin va posar rumb cap allà, cap als senyals de foc en el cel. No hi havia dubte, des de París venia esperant aquell senyal, i ara, que estava veient-lo ja sabia el que havia estat buscant. No era un profeta, ni un miracle, tampoc era un animal amb la capacitat de parlar, ni una visió màgica. Tan sols era un senyal de llum el que buscava, uns coets. Davall del senyal, una ciutat plena de vida. Potser la ciutat més viva que havien vist mai. Potser allà estaven els secrets que anaven buscant, el secret de la vida o on dorm el sol, l’elixir de la joventut eterna o escoltar els boscos des de dins d’un arbre. Potser allà estaven totes les respostes que Sabin buscava, i que a sa casa esperaven que coneguera. En arribar ens van trobar al mig del carrer. O nosaltres els vam trobar a ells. No ho sé. Sense dir res més es van apropar i van preguntar-nos: Quina ciutat és esta on la gent riu i balla, on la gent conversa i crida, on la llum del cell reclama al viatjant, i li promet escalfor, on el vi ix de les fonts, i la rialla calla el lament, on la nit és el dia, i el dia és tan llarg com una setmana? No ho sabeu?, i què heu vingut a fer ací si no sabeu tot això?, vam respondre. Vam veure les llums al cel i vam parar, van dir. És Magdalena, els vam contestar. Sols això, és Magdalena.

La nit va passar fugaç, com ha de ser. No va faltar el ball, ni la conversa, ni el vi, ni la paraula, ni la llum ni la foscor, ni el pa, ni el cacau, ni els tramussos, ni cap altre tresor que u desitjaria trobar una nit qualsevol. Van marxar a l’endemà. Va ser un adéu. No van prometre tornar, perquè sabien que no ho farien. Mai no tornarien a buscar un senyal en el cel. I van regressar a París. Ara ja coneixien el secret de la vida o on dorm el sol, l’elixir de la joventut eterna o escoltar els boscos des de dins d’un arbre. Bones festes, gentola.


Noticias relacionadas

next