La xiqueta que tenia veu d’home

 Fa algunes vides, quan encara em passejava amunt i avall per la facultat de Ciències Humanes i Socials, va arribar a mi una veu. Una veu que era vent i pedra, muntanya i rambla, vegetació alta i baixa, frondosa i pelada. Una veu que era com obrir un mas tancat des de fa molts estius i moltes nits fosques. Que no hi ha res més fosc que la nit sense son. I la son era l’aliment d’esta veu, que omplia la imaginació dels xiquets i xiquetes. Des de Mosquerola fins a Vinaròs, i més enllà, em va dir un dia la veu. Des dels masos fins a la matinada, des de la nit fins a la tempesta. Fins al silenci, inclús, de la mateixa veu. Perquè el silenci també és foscor, i la foscor és pau, de vegades.

La primera volta que vaig escoltar el nom de la Pastora tenia vint anys —jo no sóc dels Ports, i ací a la Plana Baixa, les pors es deien d’altres maneres, igualment efectives, però amb menys màgia ni perill—. Teresot, la Pastora. Teresa Pla Meseguer, Florencio Pla Meseguer, qui fóra. L’home, la dona, la persona. La Pastora. La nena que cuidava els ramats amb la freda solitud dels Ports. L’home dins d’un sac en forma de faldes i enaigües del que no podia eixir. No. Perquè és millor amagar-se on no et trobes tu que on no et troben els altres.

El personatge em va seduir des del primer minut. En aquella època d’estudiant rodava més per l’interior, caminava més el territori, seguia les corbes de cada ramal de carretera que portava enlloc, que transitava per on la vida ja no passava feia temps. Pels masos, per les carrasques gelades, pels camins secs de vida. El meu propòsit era recórrer els Ports, La Vallibona, La Pobla, Morella… perseguint la veu, els llocs on es jugava a les cartes —no sé si encara algú en sap de jugar a les cartes, i no em referisc a jugar a les cartes sinó a jugar a les cartes—, els llocs on els vells es reunien, es bevien l’ànima dels difunts contant memòries de tots o de ningú, populars o no, però història oral vessada que es perdia ja cap a les clavegueres dels carrers. I així vaig somniar en parar el temps, detenir-lo amb el meu poder innocent, enregistrar les veus que s’apagaven en tants cossos torturats per la fam de la guerra, de la postguerra i del paisatge dels Ports. Així vaig planejar com fer-ho. Agafaria la meua furgona condicionada com a caravana i voltaria pels Ports unes quantes setmanes, m’arrimaria als vells, als bars, als llavadors, als cementeris si calia, per a arribar a les veus abans que s’apagara el llum de totes eixes cases i masos abandonats per sempre. Enregistrar tot el possible amb la meua gravadora abans que tots els nens que havien patit por de la Pastora a la nit fosca i ferida dels Ports, convertits aleshores en iaios i iaies, tancaren la boca i els ulls amb fil i agulla. Escriure la memòria mentre encara hi era.

No sé per què no ho vaig fer. Supose que ho vaig deixar per a la setmana que ve, i després per a la setmana que ve i després per a la setmana passada. Mai vaig agafar set mudes de calçotets i calcetins, la xaca grossa, vint pots de llegums, ni un caixó de taronges, ni una marraixeta de vi macameu, un grapat de llibres, una llanterna ni res d’això i vaig anar a buscar el ressò de la Pastora als ports. A la memòria dels nens, als que tant volia Teresa i que tanta por els va produir després, feta ja llegenda de fugitiu.

Així que les històries que m’arribaven es desfeien com el sucre del cremaet… I mai no les vaig poder corroborar, ni tractar amb rigor històric, ni documental ni tan sols com a boira a la matinada. De la mateixa manera es va desfer el meu projecte d’investigació.

Com haurien de ser els ramats per a no deixar una ovella sola amb els llops?

L’altre dia vaig plorar. Lluïsa no es va adonar, seguda a la butaca al meu costat. Laia Porcar i Núria Vizcarro em van tornar a la Pastora. La veu, aquella veu que els hi deia abans, va tornar per una estona. La seua obra de teatre, Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, documental a l’hora si em permeten elles, és una obra d’art. Però també una obra d’amor. I al mateix temps no ho és, sinó que és una qüestió filosòfica i moral molt complexa, i després ja no, després és una rialla trista d’una nena solitària i maltractada per uns genitals que no són on haurien de ser, com haurien de ser… I com hauria de ser el món per a que Teresa i Florencio tingueren espai? Com hauria de ser? Com haurien de ser els homes, els barrancs, els rius…? Com haurien de ser els ramats per a no deixar una ovella sola amb els llops? Com haurien de ser els llops per a no tenir por de Teresa? Com hauria de ser Teresa, la Pastora, Teresot, Florencio Pla Meseguer? Com hauria de ser la memòria? Potser, tan sols hauria de ser. Seria prou amb això. I si volen escoltar la veu, ja saben on és. Com preguntaven Núria i Laia a la funció de La Ravalera l’altre dia: «Han estat alguna vegada en silenci en mig de la muntanya? Quanta estona han pogut aguantar?… No és veritat, siguen sincers, siguen persones sinceres…», deien elles. Ara paren atenció, estem al bell mig de la natura… Escolten?, escolten això?, és la Pastora.