PLANETARI

La biblioteca invisible

De tots els llibres que mai llegiré, els que més em dolen no són els descatalogats, les edicions que és complicat trobar o aquells per als quals senzillament no tindré temps suficient. Ni tan sols em consola saber que no soc jo a soles qui no els podrà llegir, sinó que tampoc podrà fer-ho ningú, ja que m’estic referint als llibres que mai han existit, però que sí que es troben en les pàgines d’altres llibres

26/06/2022 - 

VALÈNCIA. El catàleg de volums que apareixen com a reals dins d’altres històries és quasi infinit, i podria configurar una biblioteca invisible que ocuparia dos o tres vegades el de la desapareguda d’Alexandria. De fet, si un grup de persones justes i honestes escometeren la labor d’escriure tots eixos llibres, el lloc per a custodiar-los hauria de ser eixa mateixa ciutat egípcia, en un edifici que no es poguera contemplar des de l’exterior i els bibliotecaris de la qual estigueren ensinistrats per a fer que els lectors es perderen pels seus corredors i donaren un temps limitat per a trobar allò que estan buscant.

En El nom de la rosa Umberto Eco  va ordir una trama detectivesca per a que els seus personatges trobaren llibres, especialment el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil. Totes les fonts apunten que eixe volum mai va ser escrit, per la qual cosa Eco va jugar precisament amb l’atractiu de mostrar-nos què podia contindre alguna cosa que no existix, llançant conjectures i expectatives sobre el seu contingut que, no en tinc cap dubte, són molt superiors a la realitat. Si alguna vegada –i això no ocorrerà– n’apareguera un exemplar, les seues pàgines serien decebedores en comparar-les amb el que hem imaginat.

L’escriptor d’Alessandria va usar com a model per al seu bibliotecari a Jorge Luis Borges, i l’elecció no pot ser en cap cas casual, ja que Borges és l’autor dels més famosos volums que mai no han existit. En el nostre passeig per la biblioteca invisible, una de les primeres parades seria el faristol on s’exposa El llibre d’arena: “No pot ser, però és. El nombre de pàgines d’este llibre és exactament infinit. Cap és la primera; cap l’última. No sé per què estan numerades d’eixa manera arbitrària. Potser per a donar a entendre que els termes d’una sèrie infinita admeten qualsevol número”.

A pesar que la temptació de romandre fullejant un llibre infinit durant un temps infinit és gran, en la secció dedicada a l’autor argentí trobaríem una altra obra no menys sorprenent: en el conte Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, Bioy Casares, convertit en personatge, parla sobre la regió de Tlön, a partir de les fascinants dades sobre una civilització que no va existir contingudes en l’“Orbis Tertius”, el volum d’una enciclopèdia que va a parar a les seues mans accidentalment. En el cas de Borges el llistat de llibres que no existixen és llarguíssim: des del poema total del qual es parla en L’Aleph, i que tracta de descriure tota la realitat, fins al missatge que un déu precolombí ha deixat imprés en la pell d’un jaguar.

No en va, els llibres de màgia i esoterisme serien els que més èxit tindrien en esta biblioteca invisible. El volum que no existix més famós del món és, sens dubte, el Necronomicon. H.P. Lovecraft va idear este grimori, escrit per un poeta àrab boig que va acabar sent devorat a plena llum del dia per una bèstia invisible. Tant en este cas com en els anteriors, per a que un llibre invisible triomfe no solament ha d’estar ben ficat en la història i tindre un contingut atractiu: qualsevol pot inventar-se un llibre que no haja existit, però no tots els escriptors saben fer el que Eco, Borges o Lovecraft aconseguixen en les seues ficcions, és a dir, envoltar la seua creació d’una versemblança que estiga sempre amb un peu en la veritat i un altre en la mentira, esguitant la peripècia del seu llibre invisible amb referències a autors i traductors reals, dates i esdeveniments concrets, i amb una posició gens especulativa sobre la seua pròpia existència.

Dins d’este joc, Lovecraft va deixar escrit que la Universitat de Harvard tenia una còpia del Necronomicon, i hui dia rep milers de peticions i telefonades sol·licitant consultar-lo. Milers de persones que realment creuen que existix un llibre amb el qual es poden invocar criatures sobrenaturals, un llibre que si el lliges, primer et tornes boig i finalment mors. Que és el que ocorre també en Nana, de Chuck Palahniuk, en què el detectiu protagonista troba en tots els escenaris del crim un exemplar d’un llibre de contes infantils africans que inclou una cançó de bressol que mata a qui l’escolta.

A vegades, de fet, els autors creen escriptors ficticis que travessen tota la seua obra, i amb els quals es donen el gust d’atribuir-los les idees que ells mateixos han tingut però no s’han atrevit o han volgut desenvolupar. Tots dubtem, després de la lectura de 2666, de si Benno von Archimboldi és un escriptor que realment ha existit, i el mateix Bolaño va jugar-ne a la distracció en entrevistes i declaracions. L’autor xilé li va atribuir més de trenta obres, que va anar disseminant al llarg de les seues pròpies, amb títols tan suggeridors com L’enigma dels ciclistes del Tour de França, La perfecció ferroviària o Els desdoblaments del perseguit; amb tot, si em deixaren una estona sol a la biblioteca invisible, he de confessar que el llibre d’Archimboldi que correria a buscar seria El pare.

Arthur Conan Doyle, per la seua banda, va fer que els seus personatges foren autors d’obres d’acord amb la seua personalitat: al racional Holmes li va atribuir un tractat d’apicultura, mentres que la seua nèmesi, Moriarty, va escriure La dinàmica de l’asteroide, destinat a desentranyar els misteris celestes. El llistat de la biblioteca invisible podria omplir-se amb moltes més pàgines, però si em deixaren portar-me algun exemplar per a consultar-lo a casa, sens dubte triaria les històries que Italo Calvino va apuntar en Si una nit d’hivern un viatger, per a poder saber com acaben, ja que només hi ha una cosa pitjor que conéixer l’argument d’un llibre invisible i no poder llegir-lo: que l’autor n’escriga un fragment però no ens oferisca el final.

Noticias relacionadas

VALENCIANS

Patty Stratton, 'A brief moment in time'

Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar

ENTREVISTA

Evelyn Mesquida: “Cada 8 de maig hauria de commemorar-se la participació espanyola en la Segona Guerra Mundial” 

Por  - 

Si el tinent borrianenc Amado Granell és considerat hui el primer oficial que va entrar a París per a alliberar-la del domini alemany, això en bona part es deu al treball d’una periodista alacantina establida a la capital francesa que va començar fa més de vint anys a investigar la història dels espanyols que havien participat en la Segona Guerra Mundial. La publicació de La Nueve (Ediciones B, 2008), una investigació que la va portar a viatjar per tot el país a la busca dels espanyols silenciats per la memòria oficial, va permetre a Evelyn Mesquida (Alacant, 1945) vore acomplit el somni de retre honors a aquells lluitadors per la llibertat. Ara ha publicat un nou títol que reivindica el paper fonamental dels espanyols en la Resistànce

TOPOGRAFIES

Els elefants de Kamijinko

Por  - 

Al santuari xintoista de Tōshō-gū, en Japó, hi ha tres magatzems sagrats. El de Kamijinko conté unes talles en fusta d’elefants imaginaris. Se solen atribuir a Kano Tanyu i s’anomenen així perquè l’autor no havia vist cap elefant real quan les va fer. Sabé d’ells pels llibres. Però les talles no diferixen molt de l’animal de carn i os

next