Havíem estat collint taronja unes setmanes, i no ens havien pagat. Encara hui dia no ho hem cobrat, i han passat quasi vint-i-cinc anys. Així que quan em van dir que un taller faller buscava un ajudant per a escatar les figures no vaig dubtar en anar. No sabia res de falles, res més enllà de veure-les de molt xicotet plantades al carrer esperant el foc purgador. Escatar, però, no és molt complicat. Cal tindre cura, com en tot a la vida, però era un treball agraït que et feia arrossegar-te per un món de fantasia. Figures per tot arreu que et miraven als ulls, et vigilaven… i alguna volta inclús et feien una escolteta. Et giraves i no hi havia ningú. Les figures, els ninots, tenen vida pròpia. Tothom ho sap als tallers.
Recorde el fred. Era hivern. Arribava el Nadal. Recorde el taller humit i la gelor als óssos. Les mans trencades pel paper de vidre… Hi havia una manera de doblegar-lo per a aprofitar-lo al màxim i no fer-te mal, me l’havien ensenyat. Així que allà passava les hores, des que es feia de dia fins que es feia de nit. Escoltàvem una ràdio que cridava des d’un punt indeterminat, com si res fóra real, com si estar allà, al taller faller, fóra una manera de no estar a este món, ni a cap altre. Com si les figures detingudes ho foren pel fet que algú havia detingut el temps. Com en eixes pel·lícules. Algú para el temps i camina entre estàtues humanes. Així era la vida en aquell taller. Imaginen la pau, la reflexió vital, la perspectiva de les coses que u pot tindre en un món immòbil sent l’únic amb el poder de moure’s, de vagar entre els altres com un esperit, com un fantasma.
Potser aquella màgia, aquell taller de Gepetto, esmereixia un final coherent, versemblant amb el que allà va passar
Les setmanes passaven i el mestre faller, arribat divendres, sempre em deia el mateix a l’hora de cobrar. Que no em pagava encara, que quan em pagara el que em devia mai no tornaria a veure’m. Eixa cançoneta una setmana i una altra. Sempre el mateix. Jo no protestava. Sí és veritat que necessitava ja els diners, però em refiava d’ell. Era un bon tio. Encara que sempre repetira que quan em pagara, no em tornaria a veure.
Era ja quasi la Nit de Nadal quan, finalment, una vesprada, va vindre cap a mi cerimoniós amb un sobre. No t’ho gastes tot, va dir, i me’l va donar ple de diners; els que em devia, fins a l’última pesseta. No em va tornar a veure.
Podria justificar-me dient que en vint anys i la butxaca plena és més difícil anar a treballar, o que va passar un dia, i un altre, i al final em va fer vergonya tornar, o que el treball no m’agradava en realitat, o que hi havia hagut una invasió zombi. Qualsevol excusa seria molt pobre, molt simple, i poc justa amb el que va passar.
Un amic em va substituir temps després, i en dir-li a l’artista faller que era del meu poble li va preguntar si em coneixia, que havia desaparegut, i no ho entenia perquè feia bé la feina i ens portàvem bé. Algun deixeble de Freud diria ara que aquell home em va dir allò tantes vegades que m’ho vaig creure. No ho crec. Encara que sí que crec que reforçar l’autoestima d’algú l’ajuda a afrontar la vida i el contrari l’enfonsa, no crec que eixe fóra l’autèntic motiu.
He pensat moltes vegades en aquell fet. Potser no hi havia una manera millor de tancar aquella etapa. Potser aquella màgia, aquell taller de Gepetto, es mereixia un final coherent, versemblant amb el que allà va passar. Potser ja tenia el que volia, i no eren els diners, sinó l’experiència d’haver format part tot i haver-ho fet des de darrere i des del més baix possible, però part d’aquell món artístic tan particular.
Esta setmana són les Falles. Tots eixos ninots, personatges, mons i inframons aniran a l’infern. El temps detingut també. I ara, el foc netejarà els tallers, com els de les fusteries en vespres de Sant Josep, on els fusters es desprenien de tot allò inservible, i netejaven el magatzem després de l’hivern, cosa que va originar esta festa popular —prompte crítica i compromesa amb la gent del seu temps—. No em negaran que hi ha un plaer especial en cremar el que ja no volem, el que no necessitem, i no parle sols de coses materials.
Saben una cosa? Mai no he tornat a agafar un paper de vidre sense doblegar-lo com em va ensenyar aquell home del taller. I aleshores aquell món ve durant uns segons a visitar-me, i els ninots em fan escoltetes, i es para el temps, i sóc un esperit, un fantasma que ho recorre tot.