Imagen de archivo. Foto: KAROLINA GRABOWSKA/PEXELSLo primero de todo: cómo estan esas madres? Per qui haja pogut esquivar totes i cadascuna de les campanyes comercials pel Dia de la Mare, per qui estiga tan absorbit per la rutina, pel treball i per qui l'únic horitzó siga arribar a fi de mes: hui, 7 de maig de 2023, és el Dia de la Mare. Sí, és comprensible, vos ha passat per alt. No és fàcil! Així com el Dia del Pare és una xifra assenyalada i immòbil al calendari, resulta que el Dia de la Mare és el-primer-diumenge-de-maig.
Contaré una anècdota, va, abans que deixeu aquesta columna per baixar a la gasolinera a comprar bombons d’última hora. Tota la vida he pensat que el Dia de la Mare era el 2/5. Era fàcil: 19/3 i 2/5. Però no. El-segon-dia-de-maig resulta que només és l’aniversari de ma mare. La meua, només. I la del meu germà, és clar. Deu ser perquè algun any coincidirien el-primer-diuemenge-de-maig i el-segon-dia-de-maig i jo vaig assumir que era El Dia de Ma Mare. Precisament per la singularitat de cada mare, imposa parlar de mares. Mares, així. Mares. Una mare és una mare, per a Mariano Rajoy i per a mi.
Si heu aguantat llegint fins ací i encara no heu baixat a la gasolinera, vos ensenyaré també quin és el meu regal del Dia de la Mare. Jo, que soc jove precària i que visc a 300 km de ma mare, enguany he emprat l’enginy –eufemisme de barat– i li he preparat una playlist de música, a tall de loveletter.
https://www.youtube.com/watch?v=-AphKUK8twg
Alicia Keys canta: for all the mothers fighting, for better days to come, and all my women sitting here trying to come home before the sun. Ma mare és una d’aquestes superwomans, i n’està farta. Hereves de tota la lluita per la incorporació de la dona al mercat laboral i a la vida ciutadana de ple dret, la seua generació ha quedat en un quiero-y-no-puedo. I sí, són superwomans, però quin pal! Aguanten amb una mà el pes del passat i, amb l’altra, fan malabarismes amb el futur.
Imagen de archivo. Foto: KRISTINA PAUKSHTITE/PEXELSLligades als rols del passat en què les dones s’encarregaven de les cures, de la casa, dels familiars i dels fills, i empentades a la pressió capitalista d’estar empoderades, de produir igual que els homes, amb una carrera laboral d’èxit. Un 8-8-8. 8 hores de treball. 8 hores de treball domèstic. 8 hores de dormir. I jo, que he mamat guarderia amb mesos de vida, i niñeras i avis, només li diria que no cal ser una superwoman, que ja prou.
https://www.youtube.com/watch?v=KZeI9I875Ig
Una cançó de Taylor Swift que no va dedicada a cap exparella és, si més no, única. Taylor Swift està molt unida a sa mare, Andrea. Ella l'acompanya a tots els shows i, conten alguns blogs d'Internet que la diva va haver de llevar aquesta cançó del setlist de la gira de Fearless perquè sa mare rompia a plorar sempre. La revista GQ també explica que la cançó guarda un record de la infantesa de Swift en què un grup d'amics la tractaren malament. "Ma mare sempre m'ha permés escapar de les coses que eren massa doloroses per a mi". RT a açò.
Les mares sempre ens protegeixen, sempre ho intenten, però de vegades no poden evitar que un xic ens tracte malament, que un grup d'amics ens faça el buit o que, simplement, ens sentim malament amb nosaltres mateixa. I imagine a Taylor, a qui no només la va tractar malament un grup d'amics de la infantesa, sinó que ha rebut un hate desmesurat al llarg de la seua carrera, dient a sa mare que no se senta culpable, que ja és suficient amb tot el que fa, que hi ha coses que no podem controlar i que els dies amb ella són els millors. RT també a açò.
https://www.youtube.com/watch?v=K_WqBxwAbJY
Paremos la ciudad, sacando un pecho fuera al puro estilo Delacrois. Un dels millors records que guarde mare-filla va ser la manifestació pel 8M de 2019, en campanya electoral i plena ebullició del moviment. Jo acabava de fer-me un esquinç greu i era bastant difícil que poguera assistir. Ma mare va llogar una cadira de rodes i allà que anàrem: jo amb la pata-xula i ella amb un mocador morat espentant darrere.
Tal com hem vist al moviment feminista de manera històrica, els canvis generacionals també tenen un impacte en cada onada del moviment. Ma mare no entén segons quines maneres d’expressar la sexualitat que tenim les meues amigues i jo, ni tampoc les relacions tan estranyes i fluides en què ens clavem, però m’escolta i si necessite un pany de llàgrimes ahí està. Antes de empezar, soy engreída y lo sabes bien. Mamá, mamá, mamá.
https://www.youtube.com/watch?v=ooSegY0HkwM
Quizá no fui lo que tú esperabas / Quizá no como tú lo querías / Y puede que no lo que buscabas / Pero me gano la vida. Naixem. Creixem. La mare ens cuida, ens intenta protegir, però de vegades també projecta en nosaltres aspiracions individuals i col·lectives. I nosaltres que ara malvivim per sobreviure, sobrequalificats. Amb títols universitaris, màsters, cursos del Domestika i certificacions d’idiomes. Generacions més preparades, amb mares orgulloses que no entenen per què no exercim del títol universitari que tant li ha costat sufragar-nos. I jo sé que t’agradaria, mama, que em busque un treball segur i estable, que deixe de pegar tombs, però ara l’equació ja no és treball-casa-família. Ara entra a l’equació la salut mental i al meu voltant hi ha tanta gent cremada, tanta gent trista, tanta gent afonada, que un treball estable potser se’m queda insuficient per a aquesta supervivència.
https://www.youtube.com/watch?v=0onjshIxEOc
Una de les discussions que més mantinc amb ma mare és el tema de la independència. Que per què no estalvie a casa dels pares, per tal de comprar una casa amb hipoteca en el futur. I jo que no és la propietat, que és el sentit de crear espais propis, siga com siga, amb l'aigua al coll i més de la meitat del meu sou en lloguer. Que no vull una adolescència prolongada, que ja no sé si és de niñata voler ser independent als 25 anys, si és un capritx, perquè ara la gent no s'independitza fins a la vintena llarga, quasi trentena. I que, mama, deixa'm créixer. Tot i que a l'atzar agraïsc la seguretat que sempre hi haurà casa dels pares.
Que si el sou no m'arriba perquè el govern més progressista de la història ha perdut l'oportunitat de millorar la situació dels lloguers, dels preus abusius i les condicions insalubres, sempre podré tornar a casa dels pares. Perquè ells sí que estalviaren, aguantaren i buscaren la hipoteca. I ara hi ha un sostre a què puc tornar, on amagaré la vergonya del fracàs i ma mare em rebrà amb un somriure i canelons acabats de fer. Tinc una casa menuda / tan càlida i reconfortant / que inclús els dies de pluja / et dona un abraç.
Feliç Dia de la Mare, mama
