Aquestos dies he seguit de prop les reaccions que s’han anat succeint a partir de l’enregistrament en Les Corts Valencianes de la proposició de llei per a la creació d’un impost sobre les estàncies turístiques. Algunes declaracions marcadament hostils eren bastant previsibles, especialment les provinents del PP i d’algun lobby patronal. Tanmateix, l’impacte que han tingut ha sigut bastant reduït, sense dubte menor del que haguérem pogut esperar. Bàsicament tot s’ha reduït a alguns titulars sensacionalistes oferint dades que, en bona part dels casos, no es corresponen ni amb la realitat ni amb el què diu la llei. Arribats a aquest punt, el problema pren una altra dimensió: el debat públic està cada vegada mes guiat pels cops d’efecte a nivell mediàtic i no sembla quedar massa espai per a una deliberació mínimament serena. La pobresa d’arguments es tracta de compensar amb la sobreactuació i el recurs al psicodrama.
Anem als fets. L’anomenada taxa turística s’aplica a tot arreu d’Europa, en països, regions i ciutats molt diferents amb models turístics completament dispars. En Espanya ja s’aplica en Catalunya i Balears, Canaries també té previst aprovar-la, en Andalusia, l’Ajuntament de Granada -comandat per PP i C’s- va aprovar fa dos mesos crear una taula de treball amb Málaga i Sevilla per sol·licitar-li a la Junta que aproven una taxa municipal com la què hem plantejat ací. Es tracta de les cinc Comunitats Autònomes amb un major pes del sector turístic. L’evidència empírica disponible ens demostra que allà on s’ha aplicat la taxa turística no ha provocat ni una disminució del número de visitants, ni una reducció de la despesa. El número de casos en que la taxa turística ha sigut perniciosa és igual a zero, per això allà on s’ha aplicat segueix vigent mentre altres ciutats, regions i països van apujant-se al carro. Cal afegir, ademés que es tracta d’un impost verd i que la Comissió Europea i la OCDE porten anys advertint a Espanya del seu endarreriment en matèria de fiscalitat mediambiental. L’arribada de la taxa turística era i és, per tant, inevitable.
Abstraiem-nos ara de lo general i anem a lo concret, que s’està plantejant? Un impost que han de pagar el turistes. Sembla obvi però per a alguns no ho és i cal deixar-ho clar: no són els hotels els qui pagaran. Es tracta ademés d’una quantitat xicoteta, entre 0,5€ i 2€ la nit, un valor residual si es compara amb la despesa total que pot suposar un viatge de vacances. En qualsevol cas, clarament per baix de la major part d’indrets on ja s’està aplicant. En Balears el màxim arriba als 4€, en ciutats com Berlín, Amsterdam o Budapest és un percentatge del preu de l’estància d’entre el 3% i el 7%, el què tendeix a elevar la recaptació. Ademés, en el nostre cas hi han col·lectius exempts com els menors de 16 anys o les persones amb un grau de discapacitat elevat i, per afavorir les estàncies llargues, només es cobra la primera setmana.
L’argument més manit dels últims temps és el de que aquest no és un bon moment per a crear la taxa turística. Curiosament els qui ho diuen són exactament els mateixos que ens deien en 2017 que tampoc no era bon moment. Ara no ho és perquè el sector no està plenament recuperat, en 2017 no es podia carregar amb impostos al principal motor de creixement econòmic. Tot i no resultar massa convincent l’argument, la llei preveu un any de moratòria per a la seua aplicació a partir del qual hauran de ser els Ajuntaments els qui decidisquen si aplicar-la o no. Per cert, no som els l’únic cas en que s’està plantejant ara la seua aprovació, en Gales hi haurà el proper mes d’octubre un referèndum popular al respecte.
Els qui hem participat en el disseny de la taxa turística hem integrat pràcticament totes les propostes que se’ns han plantejat. No és una proposta de màxims sinó de mínims, moderada i flexible. Concebuda per a que la seua aplicació ens permeta dissoldre prejudicis i anar equiparant-nos a poc a poc amb la resta d’Europa. Ara bé, la pregunta és, perquè amb una proposta com aquesta segueix generant una oposició tan recalcitrant?
No tinc la resposta però si una intuïció. No es tracta d’una oposició a la taxa turística sinó al que representa: la idea de que hi han activitats econòmiques que generen una afecció sobre el territori i que no és just descarregar eixe pes permanentment sobre el conjunt de la societat. En altres termes, és un “no” preventiu, el problema dels lobbys no és amb la taxa sinó amb el “que ens exigiran després?”. És una lògica reaccionària perquè es desentén de si una proposta és positiva o no ho és, si és raonable o no ho és. És una oposició que no està disposada a negociar, ni a acordar, ni a transigir ni un mil·límetre, però en definitiva és com un gerro de ceràmica, rígid però fràgil.
Aquells sectors empresarials als qui els va millor és als que saben connectar amb el què demanda la gent. En els propers anys cada vegada més les societats demandaran que les empreses, també les del sector turístic, interioritzen criteris de major sostenibilitat social i ambiental. Les empreses més competitives seran les que siguen capaces d’adaptar-se i convertir aquestos requisits en una avantatge i una font de diferenciació i de qualitat. No cal ser un geni per a vore-ho, és el què està passant a tot arreu i en tots els sectors des de l’alimentació a l’automoció passant pel tèxtil i l’energia. Des de les institucions no li faríem cap favor al sector turístic alineant-nos amb un conservadorisme que no condueix enlloc, la millor contribució que podem fer és la de propiciar, mitjançant el diàleg i les polítiques públiques, un canvi cultural que permeta al sector avançar.