La trista història oculta dels Jardins de Romero, aka Jardins de Monforte - Vicent Baydal

VALÈNCIA. És 1 de novembre de 1898. El país està sumit en la depressió. L’orgull nacional ferit fins a la medul·la amb la humiliant derrota davant els nord-americans a Cuba i Filipines, que ha costat desenes de milers de vides espanyoles. El púber Javier Goerlich, no obstant això, viu alié a aquells afers adults. Només té 11 anys, a punt de fer els 12. Amb tot, qui posteriorment seria un dels arquitectes més importants de la València del segle XX sent aquell dia una tristesa especial. No pot evitar-ho després del que li ha contat el seu avi, Don Atanasio Lleó.

Enguany, per primera vegada, li han permés anar per Tots Sants al Cementeri General, enmig de l’horta, on ha arribat, per l’antic camí reial, en un dels grans carruatges de la família. Mentres la gent del servici domèstic arreglava les tombes dels Lleó, els Abad, els Sancho i els Conchés, Don Atanasio l’ha dut davant d’un gran obelisc en el qual es pot llegir, tot rodant les seues quatre cares, la coneguda frase de l’Apocalipsi Beati mortui qui in Domino moriuntur: “Benaventurats els morts que moren en el Senyor”.

Arrecerats davall de dos grans paraigües, han observat com les gotes de pluja esvaraven per damunt del marbre i esguitaven el luxós sarcòfag que presidia el panteó. “Ací descansen les restes dels meus tios, Don Juan Bautista Romero Almenar i Dona Mariana Conchés Benet”, li ha dit al seu nét amb una veu profunda que s’ha imposat als sons repicants de l’arruixada. I llavors li ha contat l’amarga història d’una família que ho va tindre materialment tot, però va quedar estigmatitzada per la pitjor de les mortsque algú pot patir, la dels propis fills.

La seua història es remuntava a l’època de l’ocupació napoleònica, en la qual poc més o menys havien nascut, en una València en què la sederia era la indústria per excel·lència i ocupava a milers de persones com les que encara havien treballat en la fàbrica del iaio Atanasio. Juan Bautista, precisament, era fill d’una família de velluters i havia crescut en aquell ambient del popular quarter urbà del Mercat. Molt jove, encara adolescent, s’havia casat amb Mariana i havien tingut tres fills, dels quals prompte havien mort dos, albadets, com era freqüent aleshores. El major, en tot cas, havia sobreviscut a la infància.

Mentrimentres, en els anys 30 i 40, quan les guerres contra els carlins, la família havia prosperat enormement. Juan Bautista tenia unes dots especials per als negocis i, partint del no res, havia aconseguit formar un empori de compravenda i exportació de seda. Abans d’arribar als 40 anys s’havia fet ric, molt ric. Però també llavors, tot just quan començava a treballar amb ell, el primogènit, a qui també deien Juan Bautista, va ser assassinat, amb a penes una vintena d’anys. Un crim passional, perpetrat pels germans de la xicona amb la qual festejava...

El colp fou demolidor. La mare es reclogué a casa durant mesos i estigué a punt de perdre la raó. El pare, desesperat, es refugià en el treball i les pregàries diàries per l’ànima del seu estimat hereu. Només en passar el primer any d’intens dol començaren a eixir del pou. No podrien suportar una altra mort i decidiren no tindre més descendència. Per contra, dedicarien el que els quedava de vida a honorar el record del fill perdut i a fer diners que destinarien a la caritat. En concret, a l’Hospital General de València, que assistia els malalts més pobres.

L’any 1846 celebraren unes solemnes i multitudinàries misses fúnebres d’aniversari, amb música de Mozart, en la parròquia de Sant Martí. Immediatament després feren testament i contractaren l’arquitecte Sebastián Monleón i l’escultor Antonio Marzo per a fer aquell imponent mausoleu de traces neoclàssiques. Aleshores encara devia ser més impressionant, ja que no debades era el primer panteó commemoratiu que es construïa en el cementeri. A mà esquerra posaren la sepultura que havia d’albergar el cos de dona Mariana, a mà dreta la de don Juan Bautista i en la part central el majestuós sarcòfag de marbre de Carrara que contenia les cendres del fill. 

En la part de darrere, l’epitafi, escrit pel venerable historiador Vicent Boix: “El amor paternal le preparaba un brillante porvenir y la esperanza y felicidad sonreían a sus padres por la vida de su hijo único bienamado. La providencia en sus altos juicios probó su virtud arrebatando al hijo en medio de su juventud. Consagrado a su memoria, este monumento conservará los restos del hijo y de los padres, por amor, por consuelo, por no separarse jamás”. Don Atanasio i Javier llegiren aquelles paraules en silenci, junts, davall la pluja que començava a amainar.

Els lleons del Congrés

El matrimoni començà a invertir part de la seua fortuna en els molts solars i edificis que llavors se subhastaven com a resultat de la desamortització dels béns de l’Església. La idea era poder traure rèdits i vendre’ls a la seua mort, destinant els diners a l’Hospital General. Així mateix, també compraren diversos camps i horts en els contorns de València. Un d’ells era el que encara conservava el iaio Atanasio, en la gran casa d’esplai on tant li agradava jugar a Javier amb els seus germans i cosins, just al costat de l’antic convent de Sant Pius V, a l’inici de la Volta del Rossinyol.

Un altre era l’Hort de Romero, que tothom començava a conéixer ara com els Jardins de Monforte, ja que pertanyien als tios segons del mateix Javier, don Joaquín Monforte Parrés i dona Josefa Sancho Conchés. De fet, hi havien anat alguna vegada de visita familiar. Ara devia saber que aquells esplèndids jardins també estaven dedicats a la memòria del jove que tenien davant. La pròxima volta que hi anara havia de fixar-se especialment en un dels murs del xalet, que també havia construït Sebastián Monleón. Hi voria a Hebe, la deessa grega de la joventut amb un calze a la mà, i en els jardinets del costat podria comprovar que quasi totes les escultures eren de xiquets jugant.

Don Juan Bautista havia invertit milions i milions en els jardins, amb la casa, les galeries, els estancs, els conjunts escultòrics mitològics, els arbres exòtics portats de qualsevol part del món i, fins i tot, uns lleons que s’havien dissenyat originàriament per al Congrés dels Diputats de Madrid. Els havia comprat durant les seues estades a la capital com a diputat del partit moderat, a partir dels anys 50. En aquella època també havia avançat els diners per a fer la plaça de bous de València, dissenyada igualment pel seu amic Monleón, els beneficis de la qual anaven a parar al mateix Hospital General que tant protegia.

La seua fortuna no havia deixat de créixer, fins al punt que arribà a ser el màxim propietari de la ciutat, per davant dels famosos Trénor, Caruana, Bertran de Lis o el marqués de Campo, dels quals Javier segur que havia sentit parlar. Inclús havia sigut nomenat senador vitalici a proposta de la reina Isabel II, que l’arribà a ennoblir amb el títol de marqués de San Juan. En aquells temps havia ajudat al mateix iaio Atanasio a emprendre els seus propis negocis seders. Llavors, al final de la seua vida, el matrimoni havia decidit canviar el llegat testamentari que tenia previst. En compte de deixar el seu patrimoni a l’Hospital General, farien el seu propi projecte, com no, relacionat amb la protecció de la infància. I li posarien el nom del fill traspassat: crearien l’Asil de San Juan Bautista.

L'asil de Romero

Javier havia passat moltes voltes per davant. Estava en la Petxina, al costat del riu, on es concentraven altres edificis caritatius, com la Beneficència o l’Asil del marqués de Campo. Era un col·legi per a òrfens i xiquets pobres i –era veritat!– molts l’anomenaven l’Asil de Romero. Ara l’avi li explicava la raó. Aquelles persones que tenia soterrades davant, que eren, a més a més, avantpassats seus, eren les responsables. Juan Bautista Romero Almenar i Mariana Conchés Benet l’havien construït, encarregant-li l’obra, evidentment, a l’arquitecte Sebastián Monleón.

Havien instituït una importantíssima donació en forma de rendes, que gestionava un patronat del qual el mateix iaio formava part, i havien construït, just al costat, l’Hospital de Santa Ana, que també es dedicava a la cura dels xiquets. Havien volgut, d’aquella manera, transmetre i traspassar més enllà de la seua pròpia mort l’intens afecte paternal que havien bolcat en uns fills que la providència els havia furtat. Havien tractat de convertir la desgràcia en una bona obra, que podia beneficiar de manera perdurable els seus conciutadans.

Fou una de les lliçons que don Atanasio tractà de fer comprendre al major dels Goerlich aquell matí plujós al Cementeri General de València. Que la vida, tot i la mort, sempre havia de continuar. Que els benestants, com ells, havien de promoure el bé comú i mantindre una intensa responsabilitat social. Que les coses belles, com els Jardins de Romero, feien de les ciutats un lloc millor i més habitable. Tot amb tot, després de mostrar els seus respectes a la resta de familiars soterrats, Javier tornà a casa capcot, en silenci, impressionat per la història que acabava d’escoltar. Li havia agradat saber-la, conéixer els secrets de la família, però encara no arribava a comprendre el sentit de la mort. Amb els anys ho entendria tot plegat millor...

Fins ací un relat fictici que no sabrem mai si es va produir. El que sí que és cert, en tot cas, és que el conegut arquitecte Javier Goerlich era nét d’Atanasio Lleó, que al seu torn era nebot polític de Juan Bautista Romero i Mariana Conchés, amb els quals va treballar colze a colze. També són reals la resta de dades oferides sobre la trajectòria vital del comerciant seder Romero Almenar, del qual no se saben excessius detalls, però el patrimoni del qual ha sigut estudiat amb profunditat per historiadors contemporaneïstes de la talla d’Anaclet Pons i Justo Serna.

És curiós, en qualsevol cas, que la memòria del seu nom, tot i els importants espais que llegà a la ciutat, haja desaparegut quasi per complet. En primer lloc, com s’ha comentat, l’antic Hort de Romero rep ara el nom de Jardins de Monforte, el cognom del marit d’una de les seues nebodes, malgrat que fou exclusivament el primer qui erigí tot el conjunt. En segon lloc, també el nom de l’Asil de Romero fou substituït amb el temps pel de San Juan Bautista (o Sant Joan Baptista), seu, en l’actualitat, de diverses dependències de la Universitat Catòlica de València. Finalment, tot i que hi ha un carrer dedicat a la seua memòria, el del marqués de San Juan (prop de l’avinguda de Campanar), el seu nom real hi queda ocult per complet.

Només en els darrers anys el Museu del Silenci, ideat pel bibliòfil Rafa Solaz per a posar en valor els monuments funeraris del Cementeri General, ha destacat les figures de Juan Bautista Romero i Mariana Conchés com a creadors del primer mausoleu de la València contemporània, arran de l’esmentada mort del seu fill, als 20 anys. Servisca esta història fabulada, doncs, de record a uns dels personatges que marcaren la trajectòria de la ciutat de València durant el segle XIX. I també d’estímul per a investigar tot allò que encara no coneixem sobre les seues figures i la societat de la seua època.