GRUPO PLAZA

LITERATURA » CÒMIC

Laura Pérez: “Ens fa falta educar-nos en allò efímer”

Una il·lustradora d’èxit, que se n’ha anat de València i ha tornat

| 25/01/2024 | 10 min, 12 seg

Com a il·lustradora de renom internacional, Laura Pérez (València, 1983) ha treballat per a El País, The Washington Post, National Geographic, The Wall Street Journal Vanity Fair. Compta amb una nominació als premis Emmy pel seu disseny dels títols de crèdit de la sèrie Only Murders in the Building (2021). El seu estil narratiu, amb tres obres llargues pròpies, Ocultos (Astiberri, 2019), Tótem (Astiberri, 2021) i Espanto (Astiberri, 2022), parla de la psicologia humana des d’allò màgic. Conversem amb ella sobre la seua trajectòria i les raons que l’han acostada al misteri.

Fas il·lustració i fas còmic. Quines diferències hi ha entre les dos disciplines? Em considere dibuixant per damunt de tot, però la diferència és que la il·lustració té un component efímer. Siga un cartell o una revista, a no ser que ho penges en Instagram, en la web o en algun lloc digital, és temporal. En el còmic, en canvi, pots desenvolupar uns personatges i una vida, pots jugar a ser Déu. Il·lustració personal faig poca, és més il·lustració comercial i per encàrrec. Eixa és la diferència bàsica: la llibertat que per a mi té el còmic. La il·lustració té llibertat, però està condicionada si és un encàrrec. En un còmic, si no hi ha autocensura, hi ha una llibertat absoluta: pots parlar del que vullgues i com vullgues, sense normes.

El còmic seria la narració i la il·lustració, l’impacte. Però fa la sensació que en els teus còmics preval sempre més la imatge que la paraula. M’agrada l’observació. Soc una d’eixes persones que estan més temps callades que parlant. Quan em toca parlar, parle, però crec que es poden transmetre moltes idees sense la necessitat de paraules, amb la universalitat dels gestos o del llenguatge no verbal. Les paraules sempre retallen el significat. Depén del llenguatge que utilitzes, has de triar una o altra paraula. Hi ha paraules o maneres d’expressar-se que existixen en francés i no en castellà o en valencià, per exemple. Jo treballe les pàgines amb textos, però sovint faig l’exercici de llevar-los per a vore si les imatges funcionen per si mateixes. Si funcionen i transmeten, significa que les paraules no hi calen, tot i que ajuden. És un exercici que sempre recomane a qui vol treballar el còmic o qui està buscant el seu propi llenguatge: provar, de tant en tant, a llevar els textos a vore què passa.

Sent la teua formació en il·lustració, com has trobat el teu propi llenguatge? Del món del còmic no, per descomptat! Tot i que m’agrada –al principi sobretot el manga i després vaig descobrir el món més indie americà i europeu–, mai he sigut una cultureta del còmic. Crec que la meua manera de contar ve més del cine, de pel·lícules experimentals, per això els talls de pla són estranys o, almenys, no són la norma. Com no havia estudiat la norma, no podia seguir-la. De fet, abans de publicar res pensava que no sabia fer còmics. Moltes vegades creus que no saps fer alguna cosa fins que la fas i et lleves la por.

Potser era por a la síndrome de la impostora. Començar amb el còmic va ser estrany perquè m’anava bé com a il·lustradora. Volia contar històries, però no sabia fer còmic. Amb un amic que escriu, Pablo Monforte, vam fer Náufragos (Salamandra, 2016) perquè hi havia un concurs, ens vam presentar i vam guanyar. Va ser molt fàcil perquè era com un encàrrec: ens havien pagat, ell escrivia i jo dibuixava. Era el que jo sabia fer. Quan vam acabar, m’encantava estar presentant el còmic amb el meu amic de l’institut, però jo havia de parlar de com m’havia quedat el color o com m’havia quedat el dibuix. Tot i que havia sigut capaç de fer un còmic, mai hauria contat eixa història. Ací és on se’m va despertar la necessitat de voler contar les meues pròpies històries. No era impostora, en aquell moment tenia més la sensació de no ser jo mateixa, encara que va ser una ajuda genial per a llançar-me.

Abans has comentat de la il·lustració que és efímera, a no ser que quede en una web o Instagram. Tres Voltes Rebel (Ame Soler) comentava en el seu perfil la preocupació com a il·lustradora perquè una plataforma com Instagram aposte més pel vídeo i no tant per la imatge. Havent fet animació també, com veus l’auge del vídeo? Em sent molt a gust amb l’animació, perquè m’encanta vore els meus dibuixos moure’s, és al·lucinant. Pot fer-te plorar: dos setmanes de treball en dos segons. El vídeo no em pareix incompatible amb el meu treball. Jo també estic en Instagram i és una bona plataforma per a donar-te a conéixer: m’han eixit moltes faenes gràcies a ella. Els directors artístics ara busquen des dels seus comptes personals la gent amb qui volen treballar. Ja no passen tant per agents o per les pàgines web, van directament a Instagram. Ara bé, crec que és una bona plataforma si se sap utilitzar. La part negativa és la comparació i la quantitat de problemes mentals que pot generar, per voler estar tot el dia connectats. Molta gent creu que no és vàlida perquè el seu post no ha rebut els likes que considera que hauria de rebre. El problema és si tractes d’adaptar-te a Instagram més que Instagram a tu. La comparativa no ha d’estar en els likes o els comentaris, no s’ha de dependre d’això perquè pot desviar el teu rumb artístic personal. I també hi ha les modes. Una cosa que no té molts likes ara pot ser la bomba en tres anys. Qui va girant al voltant de les modes o del que agrada acaba sent passatger.

La teua trajectòria va començar primer a escala internacional per a acabar fent-te un lloc a València. Com veus el sector que t’has trobat? Soc optimista. Cada vegada es gasten més les arts gràfiques per a tot. Ja fa molt de temps del boom, però crec que hi ha gent que té por a començar en el sector perquè pensa que amb tanta gent i tant de talent serà difícil fer-se un lloc. Alhora, això mateix es pregunten també les persones veteranes: amb tanta gent nova, per què han de continuar cridant-me? Però jo ho veig així: mentres hi haja gent que propose projectes i idees noves, hi haurà lloc per a tot el món. Açò és una teoria meua i no puc demostrar-la, però crec realment que quan algú està fent un treball artístic (música, il·lustració, pintura, ceràmica, el que siga) ho impregna del que està sentint. Alguna cosa es transmet. És una fe pagana en la mateixa creació i és la primera cosa a què s’hauria d’accedir, a la convicció que tens una enorme sort d’estar viu i estar fent el que vols.

Et sents impregnada pel fet de ser valenciana a l’hora de crear? Amb València he tingut una espècie de relació amor-odi. Al principi volia anar-me’n de la ciutat, però quan vaig tornar, després d’uns quants anys, havia vist com estava la cosa fora i vaig començar a estimar-me-la. S’ha d’eixir per a conéixer, però també per a tornar amb l’experiència de fora i valorar el que tens. Crec que és necessària la mirada des de l’exterior. Ací, no sé per què, però tenim a Paco Roca, Paula Bonet, Cristina Durán, Miguel Àngel Giner Bou, Núria Tamarit, Ana Penyas, Raquel Aparicio… Tenim una infinitat de persones creatives. València és una ciutat que dona llum. Sorolla ho sabia. D’alguna manera la creativitat també és part del dia a dia ací. Ho veus com una possibilitat de vida.

A pesar d’eixa llum, la teua obra es construïx des de l’obscuritat i d’allò màgic. D’on naix la teua inquietud pel misteri? Sempre m’ha interessat, des de menuda. Per coses del destí, la meua vida es va vore una miqueta marcada pel misteri. En la meua adolescència no li vaig donar importància, però de major vaig pensar que tot allò no era tan normal. Em va vindre l’interés per començar a investigar, a lligar caps, a fer-me preguntes… Els meus interessos ara són molt més amples, però crec que es pot resumir en la manera com percebem la realitat i com les nostres vides estan al servici de la immediatesa, del que és obvi i de la raó. Hi ha també eixes altres arts, eixe coneixement més antic que cada cultura llaura i anomena d’una manera: no sabem què fem ací, per què, ni quin sentit té res. I estes preguntes que han resseguit tants filòsofs no les sabem manejar en la nostra vida quotidiana. Quan vaig començar a mirar llibres sobre misteri dibuixat, vaig vore que sempre eren artificiosos, amb el monstre com a representació. A mi m’agrada tractar-ho en la quotidianitat. Crec que la gent que s’interessa pel misteri sempre ho fa a partir d’alguna cosa del dia a dia que no encaixa. Jo trobava a faltar un llibre en què es tractara el misteri com una cosa normal, que no utilitzara els esglais o la superxeria. Tractar-ho amb naturalitat.

Com a societat ens encallem en allò que no podem explicar racionalment? Per exemple, el tabú de la mort? Estem en un món capitalista, on la mort no genera més que disgust. No se’ns entrena en la gestió de la mort, que és part de la vida. En altres països sí que ho fan des de ben menuts, però ací ho vivim com un drama amagat. No sabem gestionar la pèrdua d’algú. Crec que en la nostra societat faria molta falta educar en allò que és efímer, en la mort, en psicologia i en filosofia, fins i tot en meditació, per a poder controlar-nos. Al final el que més necessita la gent són psicòlegs, perquè no sabem gestionar moltes coses que són part de la vida. És una assignatura pendent. Per a mi és interessant observar el costat més invisible de la vida, no centrar-ho tot en la racionalitat, perquè oblidem que la intuïció és una de les ferramentes més potents. I això és universal.

Hi ha preguntes que no tenen per què tindre resposta? El misteri es basa a fer-se preguntes i no obtindre respostes. Hi ha moltes preguntes que no tenen resposta, i crec que han de continuar així. Una persona que és curiosa s’interessarà pel misteri perquè una pregunta la durà a una altra. És una set de coneixement que no s’apaga mai. I la set de coneixement és un motiu genial per a viure, però a vegades entropessa amb coses sense resposta. Crec que les sense-resposta són la resposta per a viure.

Marta Meneu (Benimaclet, 1998) és periodista. Treballa en el món cultural i col·labora amb diversos mitjans com a columnista, podcàster i creadora de contingut. És formadora en educació mediàtica i autora de la novel·la juvenil El senyal (2019).

@martameneuborja 

Fotos Galeria: Ana Cervera Domínguez @anniemoonphotograpy | Astiberri



next