La València de Goerlich es connecta amb Paco Roca o Rafa Lahuerta - Carlos Garsán

VALÈNCIA. Una sala tenyida de negre. En l'espai, un únic element, una pantalla transparent sobre la qual comencen a dibuixar-se unes línies de color blanquinós. Les mans de l'autor, potser, resulten familiars per a molts dels espectadors. Es tracta de Paco Roca, que traç a traç dona la seua versió de la València construïda anys arrere per l'arquitecte Javier Goerlich. “Goerlich continua sent una figura prou desconeguda per a la gran majoria de gent. Caldria posar-la en valor”, relata. “Sense adonar-nos estem vivint un decorat dissenyat per Goerlich. Seguix sent una cosa que ens ocorre, a València i altres llocs, que acabem no tenint massa icones i perdem el que és l'essència de la nostra cultura. I Goerlich representa això”.

És el Premi Nacional de Còmic, autor d'obres com a Arrugas o La casa, una de les veus que es troba amb la mirada de l'arquitecte en el documental Goerlich: L'arquitecte que somià la seua ciutat, que es va estrenar als Cinemes ABC Park de València. El llargmetratge, dirigit per Eva Vizcarra i Daniel Luna, reivindica el llegat de Javier Goerlich, Arquitecte Major de València durant més d'un quart de segle i “a qui devem gran part de la geografia física i emocional que ha marcat a diverses generacions de valencians”, expliquen.

El dibuixant és un de tants personatges que conformen la València cultural contemporània que es connecten amb l'arquitecte en el documental, una peça que construïx diversos ponts mitjançant els quals es reflexiona sobre la València de Goerlich, Ho fan creadors com el mateix l'il·lustrador Paco Roca, l'artista Miquel Navarro, l'actriu Rosanna Pastor o l'escriptor Rafa Lahuerta. I és eixe decorat del qual parlava Roca el que també destaca Pastor, encara que en este cas de manera explícita, apuntant el cas del conegut com a Edifici Vitalici –i del seu icònic lleó-, que va servir com a plató per al rodatge de la cinta Un negre amb un saxo, una versió del llibre de Ferran Torrent a càrrec del director Francesc Bellmunt.

Per a entendre a Goerlich és important conéixer no només d'on ve sinó cap a on volia caminar, una cosa que assenyala Lahuerta. “Detecte en Goerlich eixa idea de transformar la ciutat, de voler deixar el seu segell, la seua empremta. Somià amb construir un gran ciutat europea”, explica l'autor del fenomen literari Noruega, qui subratlla la “inquietud europeitzant” de l'arquitecte en una ciutat pobra en comparació amb les grans urbs del continent. Eixe afany transformador és clau per a parlar del treball d'un arquitecte que tant des de l'espai públic com el privat va construir gran part de la postal amb què hui es presenta València.

Eixe, clar, és el gran fil conductor d'un documental que passa per alguns dels espais clau en la seua trajectòria, projectes que es plantegen des de diferents estils i que van ser actor i espectador d'una ciutat que va passar de 200.000 habitants quan ell era menut a 750.000 quan va morir. Entre alguns dels seus projectes clau, immobles com el Teatre Talia, que hui continua sent un punt calent de l'agenda cultural valenciana; el Mercat d'Abastos o la seu central del Banc de València. També alguns que es van desenvolupar no sense polèmica, com l'avinguda de l'Oest.

“No sols compta amb més de cinquanta obres en el centre històric de València, sinó que és l'autor primigeni de la configuració urbana de la ciutat actual que el documental desgrana pas a pas”, expliquen els impulsors del documental. Amb tot, consideren que l'arquitecte continua sent un “gran desconegut aenla seua ciutat”, una història que es conta a través dels projectes que configuren la València actual i, també, aquells ja desapareguts. Entre ells, alguns com el Frontó Valencià, alçat en 1933 i derrocat a la fi dels anys 50, o, molt especialment, el seu projecte per a la plaça de l'Ajuntament. És esta intervenció, projectada també a principis dels anys 30, la que va donar peu a la base de seua configuració actual, amb una gran esplanada central i un Mercat de Flors i escalinates d'estil clàssic que hui ja només es poden vore en fotografia.