'Les ciutats invisibles' d’Italo Calvino: la necessitat d’explicar-nos poèticament - Toni Sabater

VALÈNCIA. “Ame a Stevenson perquè pareix que vola. Ame a Txékhov perquè no va més enllà d’on va. Ame a Conrad perquè navega en l’abisme i no naufraga”. Estes tres declaracions d’amor, i particularment el breu raonament que les seguix (extretes d’un text del mateix Italo Calvino que és com un credo de fílies literàries), servirien per a enunciar alguns del trets més característics i perdurables de la seua escriptura. Eixos i una estranya capacitat per a no tindre o no fer-se –literàriament parlant: per tant doble mèrit– enemics.

Perquè igual que hi ha els escriptors que alcen entre els seus lectors (i detractors) entusiasmes o banderes oposades o fins i tot irreconciliables, també hi ha aquells que, com Calvino, provoquen una sort d’ecumenisme cultural, un consens positiu que ningú (o molts pocs) semblen disposats a trencar. Sens dubte a això ajuda una certa bonhomia personal, o eixa discreció tan notable com amable que posseïa, però probablement l'element essencial de l’alta i transversal consideració que a hores d’ara encara manté l’obra d’Italo Calvino (Santiago de las Vegas, 1923 - Siena, 1985) és la certesa generalitzada d’haver construït una producció senzillament colossal.

Italià de cap a peus però nascut accidentalment a l’illa de Cuba perquè sos pares es trobaven allà per raons de treball (ell dirigia una estació experimental d’agronomia i era enginyer industrial i botànic tropical i ella era botànica i professora universitària), per a compensar la distància i mantindre viva la filiació originària, sa mare va decidir posar-li un nom que inequívocament la recordara (eixe “Italo”), i que a ell mai li va entusiasmar perquè sempre el va considerar “bel·ligerantment nacionalista”.

Tanta era la nostàlgia que abans de complir l’infant dos anys ja havien retornat a Itàlia, concretament a San Remo, on el jove Italo viuria fins a 1941, quan va traslladar-se a Torí a cursar estudis universitaris per a convertir-se en enginyer agrònom, seguint la tradició familiar. L’elecció d’eixa ciutat seria determinant en el destí de Calvino. En la bella i senzilla sublimació de tot allò que feia, ell mateix va definir les claus de l’atracció que sentia per eixa ciutat: l’absència de la “bromera romàntica” tan freqüent en altres grans urbs, així com “una determinada imatge moral i civil, no literària” que supurava la ciutat, i que provenia en línia recta d’aquell Torí dels anys 20 del segle passat on els obrers revolucionaris s’organitzaven com a classe dirigent, i també del Torí dels intel·lectuals antifeixistes que s’havien mantingut ferms en el seu compromís.

Però sobretot Torí serà la ciutat del home de lletres a qui més va admirar mai: Cesare Pavese. “Tota la meua vida torinesa porta la seua marca; cada pàgina que jo escrivia era ell el primer en llegir-la; ell em donà un ofici introduint-me en aquella activitat editorial per la que Torí és encara hui un centre cultural d’importància més que nacional; va ser ell, finalment, qui m’ensenyà a vore la seua ciutat, a gaudir les seues subtils belleses passejant les seues avingudes i els seus tossals”. L’activitat editorial de la què parla serà la de la mítica Einaudi, però això serà una vegada acabada la guerra, eixa guerra que li farà interrompre els estudis i on participarà, després de l’impacte que li provocà la mort en combat del metge comunista Felice Cascione, desertant de l’exèrcit feixista que l’havia reclamat i unint-se a una brigada partisana que lluitava a la zona dels Alps marítims contra eixe mateix exèrcit. Va ser un període breu però d’una extraordinària intensitat.

Després de l’Alliberament seguirà el seu compromís amb el Partit Comunista Italià (sempre matisat per les seues dèries anarquistes), però sobretot es posarà en marxa la formidable màquina literària que Calvino portava dins, i a la qual l’excessiva i aclaparadora presència dels esdeveniments encara no havia permés eixir. Abandonats els estudis d’inspiració familiar, i ja malalt de llibres, es matricularà en Lletres on acabarà graduant-se amb una tesi sobre Joseph Conrad. És en eixos dies quan entrarà en contacte amb Pavese i tot el món que envoltava l’editorial Einaudi i la seua gent irrepetible que constituiria, amb Pavese, la columna vertebral de bona part de la potència cultural italiana de la postguerra: Natalia Ginzburg, Elio Vittorini, Carlo Levi, Leonardo Sciascia o Pier Paolo Pasolini, i que juntament amb el mateix Calvino farien de Torí la ciutat clau en la cultura de la Itàlia moderna, i un dels pols gravitacionals de la literatura europea d’eixos anys.

En 1947 publica Il sentiero dei nidi di ragno, la seua primera novel·la, fonamentada en les pròpies experiències com a partisà, i dos anys després el volum de contes Ultimo viene il corvo. Una i altra són obres influenciades pel neorealisme italià, llavors en el seu esplendor. Però l’interés de Calvino per eixa estètica decau prompte (com el seu entusiasme pel comunisme després de la invasió soviètica d’Hongria de 1956), i la seua narrativa comença ací i allà provatures fantàstiques que trobaran el seu esplendor –un dels seus esplendors– en la trilogia anomenada I nostri antenati (Els nostres avantpassats), publicada als inicis de la dècada dels 60, i formada per les celebèrrimes novel·les (en realitat un aggiornamento d’aquells contes philosophiques de la tradició il·lustrada) Il visconte dimezzato, Il barone rampante i Il cavaliere inesistente.

Durant un viatge sentimental en 1964 a la seua Cuba natal es casarà amb Esther Judith Singer, traductora argentina amb qui mantenia una relació des d’un parell d’anys arrere, i amb qui s’establirà a Roma i tindrà una única filla. En juny de 1967 la nova família es traslladarà a París, on romandrà fins a 1980. Són els anys del seu interés per les ciències naturals o la sociologia, dels seus contactes fecunds amb el grup experimental francés Oulipo (i amb Raymond Queneau, de qui serà traductor), que amb els seus plantejaments literaris de combinacions de formes i estructures possibles influiran en llibres cabdals de Calvino com Il castello dei destini incrociati (1969), Le città invisibili (1972) o Se una notte d’inverno un viaggiatore… (1979). Tornat a Itàlia, en 1983 publicarà Palomar, novel·la no massa coneguda pel gran públic (probablement per la potent càrrega metafísica que conté), però que és tinguda per molts com una de les peces essencials de la seua obra. Només dos anys després, patirà un ictus cerebral que el deixarà durant dos setmanes en un estat indeterminat entre la vida i la mort, com un transsumpte sinistre de les seues fantasies, fins que la segona va véncer per abandonament no voluntari de la primera. Era el 19 de setembre de 1985.

Les ciutats invisibles (Labutxaca, 2017) és, sense massa dubtes, l’obra més coneguda entre la producció d’Italo Calvino, i està construïda com una col·lecció de descripcions de ciutats fantàstiques, totes amb nom de dona, que relata Marco Polo al Gran Khan, emperador dels tàrtars. Les diferents ciutats van enquadrant-se en onze categories (les ciutats contínues, les amagades, les subtils, les vinculades al desig, a la memòria, als morts…), i es presenten al llarg de nou capítols amb una mateixa estructura: un inici i un tancament en cursiva on dialoguen Marco Polo i el Gran Khan, i una part central on s’exposen cinc ciutats. Açò ocorre en tots els capítols excepte en el primer i en l’últim, on en lloc de cinc es descriuen deu ciutats. Eixa és l’estructura del somni.

Perquè el somni en si el constituïxen el conjunt de poemes en prosa que conformen este llibre inclassificable (el preferit entre els seus per l’autor), i que va ser construït durant anys, amb una calma només permesa als esperits tranquils com el d’Italo Calvino. Com ell mateix va contar, a vegades només li eixien ciutats tristes, altres temporades només alegres; uns períodes escrivia de ciutats que només estaven pendents de les estreles, i altres d’urbs obsessionades amb el fem o la brutícia que produïen (Calvino va ser un precursor de l’espant pel desastre mediambiental), o de ciutats que proclamaven qualsevol dels interessos o els canvis d’humor que l’autor patia.

Amb esta acumulació de belleses d’intensa naturalesa poètica i rememoració oriental Calvino volgué desentranyar –per a nosaltres però també per a ell– el misteri de les ciutats, d’eixa acumulació a vegades poc comprensible de memòries, desitjos, utilitats, espais d’intercanvi o signes d’un llenguatge. I ho va fer per mitjà d’unes quantes dotzenes de descripcions de ciutats que eixien de la seua torrencial imaginació, i que han esdevingut símbols de virtuts i defectes, reflexos o espills posats davant de la memòria humana, de les glòries i misèries que ens conformen, de la conjunció de passat i futur (mai de present), i que gràcies al més gran dels fabuladors i potser al més literari dels escriptors –un home discret i bo, un tal Italo Calvino– ja tenim al nostre costat per a sempre.