Les claus de l'èxit de L'ETNO: museografia, propostes locals i nous llenguatges

VALÈNCIA (EFE/Eva Batalla). L'equip del Museu Valencià d'Etnologia (L'ETNO) celebra la seua elecció com el millor museu europeu de l'any, que consideren un reconeixement al treball local, a les propostes expositives innovadores i arriscades, en el seu cas fruit de la bogeria d'un grup multidisciplinar "malalt dels museus" i addicte a la museografia. L'antropòleg i arqueòleg Joan Seguí, director del museu, i el seu equip se senten aclaparats per l'atenció mediàtica que estan tenint, una "espenta", agraïx en una conversa amb EFE, "a la cultura popular i a les propostes museístiques socials, que opten per un discurs trencador, contemporani i adaptat als nous llenguatges". Seguí assegura que van acudir dissabte passat a Barcelona, on es va revelar el guanyador, "relaxats" i amb poques expectatives, ja que competien amb altres 32 museus internacionals, alguns d'ells "molt potents".

Seguí agraïx sobretot que la decisió dels nou membres del jurat -en la qual enguany no hi havia cap espanyol- en l'elecció de L'ETNO va ser "unànime", avalant el seu projecte expositiu "No és fàcil ser valencià, ni valenciana", una reflexió sobre la identitat en un món culturalment cada vegada més homogeni, amb una posada en escena molt atractiva, contemporània, amb objectes reals que creen un relat adaptat al nou públic. Seguí ha estat acompanyat en esta "bogeria" d'un equip multidisciplinari, format per unes 24 persones d'àrees com l'antropologia, arqueologia, gestors culturals, restauració i administració. L'èxit del projecte és gràcies també al fet que "som uns malalts dels museus i estem totalment drogats amb la museografia", fa broma. Aprofita el premi per a demanar a la classe política i gestora que "entenga que estes coses no es poden fer sense mitjans. La cultura, siga un museu, una biblioteca o el que siga, necessita uns recursos mínims per a arribar a uns estàndards mínims de qualitat", reivindica.

El Museu Valencià d'Etnologia (L'ETNO), dependent de la Diputació de València, creat en 1982 per a recollir, estudiar i difondre la cultura popular tradicional valenciana, està situat en l'edifici històric de l'antiga casa de la Beneficència -un centre d'acolliment de xiquets òrfens i sense recursos construït en 1841-, i compartix espai amb el Museu de Prehistòria, el seu "germà major". La seua exposició permanent "No és fàcil ser valencià, ni valenciana", premiada amb l'EMYA, s'inicia amb el "rebost de la cultura" a la Sala Blanca, la més lluminosa de la visita, un exhibició d'objectes quotidians, de diferents èpoques, que parlen sobre l'evolució de la societat i convida al visitant a reflexionar sobre la identitat cultural en el món modern globalitzat.

La mostra oferix un recorregut d'uns 1.400 metres lineals, que es pot visitar en una mitja hora, amb textos explicatius adaptats als temps actuals, unes cent paraules "que és el que s'ha calculat que és el màxim que es llig estant dret", explica Seguí. Aposta també per la il·luminació i un disseny trencadors, per als quals s'han buscat professionals del món del teatre i l'escenografia. Una proposta museogràfica tan atractiva, assenyala el seu director, que "acaba sent quasi un objecte més" de l'exposició.

De fet, el museu ha constat un important augment de visites de turistes, sobretot italians, atrets per l'estètica de la mostra, que pengen les seues fotografies en les xarxes socials. "No n'era la pretensió", puntualitza Seguí, que assegura no tindre compte en Instagram, "però si servix per a despertar en algun d'ells l'interés, ja ha valgut la pena". L'exposició oferix un viatge en el temps, amb bots al passat i el present, per a mostrar la transformació de la ciutat tradicional. Des del primer ascensor de fusta, un element que va suposar un gran canvi en la construcció i va encarir els àtics, a la rèplica d'una habitació dels anys 40 del passat segle, en un habitatge del centre de qualsevol històric d'una ciutat, hui segurament convertida en un pis turístic d'una plataforma virtual. El recorregut continua pels carrers de la ciutat, amb un carro antic i un Seat 600 enfront d'una parada d'autobús, per a abordar les noves formes de mobilitat, i un semàfor amb dos dones de la mà, reflex de la diversitat sexual, indica Seguí.

Utilitza també una cabina telefònica com a recurs per a parlar de la migració; o el taulell i prestatgeries antigues de la merceria S.Carbonell de Ruzafa -que l'amo va donar íntegres al museu quan va decidir el seu tancament- per a reflexionar sobre el comerç tradicional de proximitat enfront d'una màquina de vending; i confronta el treball pausat d'un teler amb el sistema actual de cotreball. Conclou el viatge amb una dona sense llar que dorm en un banc, una representació del problema de la soledat en la societat contemporània, de la pobresa i de l'exclusió social. Seguí considera que un bon museu és aquell que "et fa plantejar-te dubtes i descobrir coses que no coneixes". "Si al final de la visita t'hem generat una reflexió ja hem aconseguit el nostre objectiu", conclou el director de L'ETNO, que espera que el premi servisca també per a atraure nous públics, sobretot el jove.