Les tomaques són els nous cadells

VALÈNCIA. És possible que al telèfon vos haja arribat alguna foto d'una tomaca, o tal volta fa mesos rebéreu fotos de carxofes, no patiu, és normal, les verdures són els nous cadells. I com si foren els seus tresors, molts d'eixos amics i amigues que mai han acatxat el llom per a plantar cebes o collir bajoqueta, ara planten les seues verdures i les cuiden com a fills. Em recorda a la frase del Parklife de Blur, que toca a Barcelona este dijous, "I feed the pigeons, I sometimes feed the sparrows too, It gives me a sense of enormous well-being". Sí, efectivament, la sensació de nodrir els pardalets, o en este cas les teues plantes, vore com creix la vida al teu voltant, et proporciona benestar. Ho contava l'altre dia en la inauguració de la seua exposició fotogràfica sobre el projecte Rebrot de l'associació Àmbit, el dissenyador Arian Mehta. Va visitar els horts on l'associació ajuda persones amb problemes de salut mental o conductes addictives, i va quedar enamorat de comprovar com els era útil per a superar els seus problemes, formar part d'eixa família de llauradors ocasionals que preparen caixes de verdures solidàries. És un fet, tocar terra, la natura, el contacte amb el verd ens dona pau, ens dona vida, i ens ajuda a rebaixar l'estrés, l'ansietat i a buidar la ment dels problemes quotidians.

"A Londres està de moda plantar verdures en els balcons, en part pels preus, també per la consciència que tenim de voler saber d'on venen les coses i, finalment, per la satisfacció que genera collir els teus productes", explicava Mehta, resident molts anys a Londres. Arian contava com els seus amics anglesos, alguns amb molts diners al banc, estaven recentment obsessionats amb plantar tomaques "i m'envien les fotos com si foren els seus fills". Revise els grups de WhatsApp i, efectivament, tinc un missatge de "les primeres tomaques de la temporada" que m'arribà esta setmana amb un emoji somrient. No seria estrany si fora d'un llaurador, o d'algú que té una caseta amb nesprers, figueres i llimeres, com és el cas dels meus familiars que quan pugen a la caseta en cullen per a repartir. Però no, el meu amic té horari d'oficina, i s'ha llogat un hort urbà a Alboraia per a passar allí les vesprades lliures i els matins del cap de setmana. No és res innovador, a Nova York ja venen vi de les vinyes que creixen als terrats, i els horts urbans funcionen per tot arreu des de fa dècades. Ara bé, s'està expandint l'autocultiu, no només com a remei contra l'augment de preus, sinó també per la conscienciació general sobre la importància de conéixer què mengem i per buscar la sobirania alimentària. I el premi no són només bones verdures, també tota la salut mental que es guanya en eixe moment de contacte amb el verd.

La pandèmia ha tingut òbviament conseqüències, moltes d'elles dolentes, altres, en canvi, provoquen que ens apropem a la família, als amics i la natura. Renaturalitzar espais públics, plantar arbres en carrers on no n'hi havia, reduir l'espai públic per a vehicles motoritzats, generar ombres o plantar un hortet a casa. Són tendències que es consoliden des de les ciutats, mentre que als pobles on sí que hi ha espais naturals, el que els passa és prou diferent. Amb centenars de projectes per crear macroplantes solars, i la pressió de multinacionals que acumulen terres de cultiu mentre els llauradors abandonen la terra per falta de rendiment. Com és possible que cada volta vulguem més verd i, al mateix temps, abandonem el verd original? Potser la resposta bona és la d'Ayuso i cal plantar més plantes al balcó mentre Florentino Pérez i els seus amics de la llotja del Bernabéu omplin el país de plaques solars, però ho dubte. Projectes com el de les Useres són la ruïna d'una comarca, i la destrucció del territori a canvi d'energia per carregar els Tesla al garatge. Tal volta, més enllà del benestar de plantar-te les teues carlotes, està el fet que el sistema alimentari, controlat per un grapat de multinacionals, no funciona. I la vida llaurant, per molt verda que siga, no compensa els joves i acabem com a societat abandonant el camp. Però bé, jo venia a parlar-vos d'eixa moda, eixa tendència de connectar de manera quasi terapèutica amb el verd, de fugir de les aglomeracions, les cues i l'asfalt.

Precisament al costat de la seu d'Àmbit, molt a prop d'eixa plaça de Viriat on no hi ha cap arbre, està la galeria d’art Volta. Allí, una valenciana instal·lada a Londres, Maria de la O Garrido, reflexiona sobre l'ús del plàstic i s'imagina els arqueòlegs del futur desenterrant milers d'impressores. Objectes amb una obsolescència programada, i altres plàstics d'un sol ús que la natura tarda centenars d'anys en desfer: 400 per a una bossa de plàstic d'eixes de les quals només es recicla el 10% al món. Ací hi havia una cultura del reciclatge molt efectiva, amb tots els envasos retornables, que ara són d'un sol ús. Vivim en l'opulència, en el hui sense demà, i tal volta caldria tornar —com fan a la majoria dels països europeus— a eixe sistema de retornar envasos als supermercats. Ací ja ho va intentar Julià Álvaro, i es veu que hi ha pressions més fortes que les que puga fer un secretari autonòmic... i la cosa va acabar amb Álvaro fora del Consell, i el sistema sense implantar-se. Una falta de valentia que ens ha dut on estem ara. Ens hauríem avançat a la normativa Europea, que vol que per a 2025 el 90% dels envasos de plàstic es reciclen, però de nou, farem tard.

Encara recorde eixes caixes de gasosa i cervesa que s'acumulaven en el pati de casa dels meus iaios. Allí també criaven conills i gallines que el diumenge, abans de la paella, se sacrificaven per l'interés comú. Un ritual, el de matar la gallina i pelar el conill, que a qualsevol xiquet mitjanament sensible li provocava aversió instantània a eixa paella que després cuinava el meu iaio a llenya. Puc empatitzar totalment amb les meues cosines vegetarianes, perquè si penses fredament en com es produïx la carn que consumim, potser en menjaries menys. De fet, ja hi ha més d'un 10% de vegetarians a països propers com Àustria o Alemanya, i em contava un amic que viatja molt a Graz que els seus col·legues, quan va ell, li diuen "buscarem algun restaurant on també hi haja carn, per si t'abellix". Li estan pegant la volta al concepte "opcions vegetarianes" disponibles als bars, per "opcions càrniques". El meu fill ja té companys d'escola —de tres anys— vegetarians, i aleshores cobra sentit que s'acumulen terres per part d'especuladors que saben, que en un futur pròxim, valdran molts més diners les terres de cultiu. Sempre que hi haja aigua per a convertir-nos de nou, en l'hort d'una Europa que cada volta vol més vegetals. Tampoc sé si és bona idea o no, només he vist com els meus havaners comencen a agafar color i la planta ja m'ha tret un somriure. Ara enviaré foto de la primera collita als amics, que cal presumir de pimentons com si regar dos voltes a la setmana una planta t'atorgara algun superpoder. Què hem de fer, és la moda.