Lideratge

 Arran d'aquest nou temps que hom ha adjectivat com de crisi, canvi i/o oportunitat, i la gestió que en puguem fer cadascú de nosaltres, tant a escala personal com en l'àmbit de l'economia, la política o l'empresa, tornen a sorgir amb força veus i propostes per enfocar i preparar-nos cap al nou lideratge que es requereix. Aquest és un paradigma llargament abordat i encara avui trobe a faltar eixes idees fresques i divergents, i l'atreviment de trencar amb tot allò que ja no és.

El lideratge és una capacitat intrínseca de la nostra espècie; assimilar-la tan sols als humans o inclús distingir-la entre sexes només és un reduccionisme, una limitació autoimposada. No li trobe sentit al bombardeig d'anuncis del tipus Dones i lideratge, ni als continguts de l'estil conciliació treball-família. No crec en la diferència ni en que abordar aquestes qüestions siga acadèmic i a un cost econòmic elevat.

Només el fet de viure ja ens posa en la diatriba de liderar-nos a nosaltres mateixos, inicialment, sense oblidar en el nostre aprenentatge que som animals relacionals i que la ment necessita, sí o sí, entendre la realitat pròpia per sobreviure i a partir d'aquí transformar-la, a través de les experiències, i també a través dels altres, per a ser feliç.

"Despertar cada dia i saber-nos ignorants encara en tants de temes ens col·loca enfront d'un entorn complex".

Fa uns mesos, xarrant en el poeta Marc Granell de la salut i el pas del temps, fèiem broma de la dita l'esperança és l'últim que es perd... i decidírem canviar el fet passiu d'esperar per la curiositat, que ens manté desperts i presents en tot el que ocorre. Ens agrada viure, sentir i experimentar en primera persona, més enllà del fet que ens ho puguen contar i això també sume i siga enriquidor.

Despertar cada dia i saber-nos ignorants encara en tants de temes ens col·loca enfront d'un entorn complex com el que ara s'albira amb l'inconformisme i la humilitat suficients i necessaris per a voler continuar aprenent, mostrar acceptació, generar empatia i contribuir a la recerca conjunta de solucions.

I ens cal trobar-les en el menut i més proper, però potser amb més urgència i equitat, i sobretot perquè de fer-ho o no ens juguem poder continuar éssent protagonistes i testimonis, amb temes d'abast mundial com ara el canvi climàtic o el desarmament nuclear, o l'anunciada arribada de la controvertida tecnologia 5G. El metge i Premi Nobel de la Pau a l'any 2017, Carlos Umaña, explicava recentment a Oviedo, en la seua ponència El desarme nuclear humanitario: un imperativo global, com l'anomenat Rellotge de l'Apocalipsi, una mesura simbòlica utilitzada des del 1947 pel Comitè de científics Atòmics de la Universitat de Chicago, que mesura en minuts a la mitjanit (on la mitjanit representa la destrucció total de la Humanitat) ens situa aquest 2020 a només cent segons d'eixe punt final i irreversible.

A peu de carrer en sentim parlar de la inexplicable variació soferta pels pols magnètics de la Terra, de l'estranya catifa d'aus mortes trobades a algunes zones del nostre país i d'altres arreu del món, de la possibilitat d'un apagament tecnològic a gran escala, arran dels assajos amb les armes que generen pols electromagnètics (PEM) tan potents com per fer malbé tota la infraestructura de satèl·lits i comunicacions actual.

"Ja no tenen sentit les estructures rígides, sinó l'adaptabilitat i el treball en equip".

Qualsevol persona amb accés a internet té ara la capacitat, fent les preguntes adequades i mantenint eixe esperit d'explorador curiós, d'adquirir un coneixement raonable de quasi qualsevol matèria i d'una forma ràpida. Jo, que no sóc nativa digital, i he estat educada en la competència i no en la col·laboració, sempre he estat de creure que el valor de la persona no el determina els títols acadèmics aconseguits. Però hem d'anar un poc més enllà. No ens val el que sabem, sinó la rapidesa i agilitat que tinguem en aprendre. Ja no tenen sentit les estructures rígides, sinó l'adaptabilitat i el treball en equip. Aquest moment ens convida a canviar la mirada, però també a decidir i ser congruents.

En unes declaracions sobre la crisi de la covid-19 a la BBC, el paleontòleg espanyol i premi Príncep d'Astúries Juan Luis Arsuaga ens recordava que no podem posar tot en mans de la ciència i que viure és estar sempre a punt de morir, perquè la vida de les societats, en qualsevol sistema, es dóna gràcies a un equilibri dinàmic al qual hem de contribuir i que ens obliga a comportar-nos com una Humanitat adulta i a decidir què podem fer i què no.
 Com en una carrera de relleus, es requereix posar el millor de nosaltres, estar motivats i alineats més amb el propòsit que amb els resultats i confiar en el grup, lluny del conformisme i l'ego complaent.