L’immens teatre breu

 Ahir vam anar al col·legi de la nostra filla a fer un espectacle amb motiu de la setmana literària. La mestra m’havia convidat i jo vaig embolicar a Lluïsa per a fer el show entre els dos. Pot paréixer un públic fàcil, 23 personetes de cinc anys, però no ho són. I no ho són perquè no hi ha públics fàcils. No n’hauria d’haver, tampoc. Fer un espectacle, entretenir a un públic, fer-se pardal, o nit, fer-se paraula o música, o silenci, fer-se amor, i després guerra, i després solitud… Això no és fàcil. I a més, fer-ho davant d’algú, i que li interesse el que estàs fent i fer-ho bé…

Fa uns anys em perseguia un malson recurrent. Els malsons de vegades són whatsapps, mails que ens enviem nosaltres mateixos amb informació privilegiada del nostre subconscient. En aquell malson jo eixia a un escenari —com tantes vegades he fet en esta vida— per a fer un concert amb la guitarra i esta veu que els hi parla, i de sobte no recordava res, ni acords, ni lletres, ni res… Açò m’ha passat en la vida real, algun lapsus del qual no saps com eixir, o acabar tocant tan tard que diguem que u ja no estava en condicions. Però en forma de malson m’ha perseguit moltes nits… supose que els fantasmes de la inseguretat, el vertigen de la vida, i la nit fosca de l’existència humana tenen molt a veure amb este malson, més que el meu passat com a cantautor punk.

Tot açò ve al cas per a dir que on més por he passat i on més feliç he sigut mai és damunt d’un escenari, enfront del públic, de la massa jutge, de l’espill en què ens mirem quan actuem… enfront de les flames, si se’m permet.

Però hi ha una altra cosa que li dec a esta circumstància que m’ha portat a enfrontar-me al públic de diverses maneres en esta vida. El fet de poder apreciar amb fil i agulla el que suposa per a una persona posar-se davant de mi, i fer-me creure el que ella vullga, fer-me viatjar, o plorar, o riure… inclús estimar o odiar.

El fet de poder apreciar amb fil i agulla el que suposa per a una persona posar-se davant de mi, i fer-me creure el que ella vullga, fer-me viatjar, o plorar, o riure… inclús estimar o odiar.

La setmana passada vam anar a veure la cinquena edició de la Fira de Teatre Breu de Castelló de La Ravalera Teatre. En esta ocasió especial s’han triat escenaris i espais molt singulars i expressius: la Casa dels Caragols, el pati de la Casa de la Marquesa, la Casa dels Orfes, la Casa Pairal dels Pardo i el Refugi Antiaeri. No diré molt, perquè mentre lligen estes formigues de tinta encara són a temps d’anar, això si ja tenen les entrades, perquè fa anys que s’esgoten de seguida. Sols diré que l’ésser humà és un animal meravellós, si pot fer coses com eixes. No s’ho perden. Ser públic del teatre breu que ens proposa La Ravalera no és ser un espectador més. És ser un extra a una funció tan breu com intensa.

El teatre de Castelló està en molt bona forma, encara que açò no és nou, en diversos formats i embalatges fa anys que la província és un referent d’una bona feina, amateur i professional —si és que hi ha alguna diferència—. Ara La Ravalera ha estat nominada als Premis Max 2019 de teatre per l’obra Instruccions per a no tenir por si ve La Pastora com a espectacle i autoria revelació. Per a mi ja han guanyat. Per a mi tots han guanyat ja. Des del primer aplaudiment tímid que trenca el silenci des de la foscor, ja han guanyat, el teatre al complet i tots nosaltres amb ell.

Al cap i a la fi, no som un teatre? No som una música que s’escolta sempre des de lluny? No som un conte, que ens contem a nosaltres mateixos cada dia? Jo crec en el teatre, en la literatura, en l’art que pren partit, que té vàries lectures, que accepta la crítica, i sap que beu del treball alié i també entén el seu treball com a un ésser viu, canviant, com els núvols.

Si em permeten un spoiler breu del teatre breu, els contaré uns segons d’espectacle perquè comprenguen del que parle. A la funció del Refugi antiaeri, on actuava la companyia valenciana Cent i la mare, amb la seua obra Ombres, en cert moment cantaven el Bella ciao dels partisans italians. Els actors i actrius s’havien escampat pel centre dels espectadors, que seiem a ambdós costats del túnel. Enfront de mi hi havia una xica vestida d’infermera. Doncs si volen saber el que és el festival de Teatre Breu de Castelló, imaginen que tenen a un actor o una actriu enfront de vostés, a un pam, deu centímetres, un alé, i és tot tan intens, és tan fort el plor, el cant, la mirada, l’angoixa, el dolor… és tan real, que un no pot ni mirar perquè si mantinguera la mirada, es convertiria en pardal, o nit, o es faria paraula o música, o silenci, o seria amor, i després guerra, i després solitud… una solitud insuportable.