fatal, gràcies / OPINIÓN

Loca, loca, loca

31/07/2022 - 

Shakira (tot i que atenent l'actualitat que la rodeja, potser no és el millor referent a citar ara mateix) canta "loca, loca, loca" amb un to de rebel·lia i trencament respecte al que es puga dir d'una mateixa. D'acord, sí, la cançó realment és una amant confrontada amb una nòvia, i ja sabem que el patriarcat enfronta les dones exculpant els homes, però enteneu-me: jo hui volia parlar de bogeria. De bogeria i de paranoia i d'histèria i de dones, sí, de dones.

Ara en estiu sonen al xiringuito cançons amb ritme on les dones som boges, vainas locas, tigresses locas. Hi ha diferents boges, però. Una és la dona esbojarrada, divertida i exòtica. La que no és bebesita, sinó bebesota (estèticament). També està la dona histèrica, però, la paranoica i estrident. La feminazi. És en aquesta darrera dona que ens convertim quan ens reivindiquem. Des de la peineta al Paco de torn que ens ha seguit uns passos pel carrer preguntant com és que anem soles, passant per l'assenyalament de comportaments masclistes a amics i acabant per la tramitació d'una llei com la del Sí és sí. Quan actuem pel nostre benestar i per la nostra seguretat és quan som unes boges. Així funciona, a diferents nivells.

No és tan fàcil com imaginar el ninot del bany d'homes per sobre del ninot amb falda. Hi ha unes desigualtats, uns privilegis que uns tenen i unes altres no. Uns privilegis teixits en col·lectivitat, a través dels quals els homes poden exercir poder sobre nosaltres, violència directa o indirecta en multitud de formes, i que no passe res. O que les conseqüències siguen ínfimes. Com per exemple, que abuses d'una xica de díhuit anys des de la teua posició d'autoritat com a policia i evites la presó a canvi d'un curset d'educació sexual. O que protagonitzes algun escàndol públic i la màxima pena siga una cancel·lació de tres mesos.

Foto: Eva Máñez
Clar, quan una dona posa el dit en la ferida, en aquesta desigualtat, es torna incòmoda. Incòmoda perquè provoca culpa, perquè provoca canvi. De vegades assumir que tens uns privilegis i que pots estar exercint violència cap a altra persona és difícil. Per això, la reacció més còmoda és titllar la veu dissident de boja. És aquesta tipa, que és una exagerada. Està tot bé, tot continua igual. Com sempre.

Se’ns titlla de boges de moltes maneres i a diferents nivells. Per exemple, la notícia falsa que ha circulat darrerament sobre un suposat document per a consentir trobades sexuals arran del progrés legislatiu de l’anomenada llei Sí és sí. Aquestes boges, legislant una llei sobre el consentiment, què ens faran? Signar una autorització? Boges.

També quan ens neguem a fer quelcom incòmode per a nosaltres. Exagerades. O fins i tot quan anem excessivament alerta. Paranoiques. Aquestes xiques que duen un esprai a la bossa, o que tornen a casa amb les claus entre els dits a tall de puny americà. Exagerades que fingeixen telefonades, o que arriben a telefonar de veritat només en entreveure una ombra masculina a l'altre costat del carrer per on circulen de nit. Que avisen al porter telemàtic abans d'entrar al portal.

Foto: Eva Máñez

I és que boges estem, sí. Perquè de vegades costa diferenciar, costa discernir si és que són imaginacions nostres, si és que el perill és real o si és que ens han espantat massa als telediaris i a les pel·lícules.

Últimament, alhora que van eixint notícies sobre la llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual (Sí és sí), també es van fent virals fils de Twitter o posts d’Instagram que conten noves maneres de submissió química. Si notes una punxada de festa, si veus alguna cosa al final del got... Actua! Protegeix-te! L’altre dia una amiga es va emparanoiar perquè havia notat una punxada a la cama en una discoteca. En realitat s’havia pegat amb un cantó de taula. Clar, l’atac d’ansietat sí que va ser real.

I és que sí, som unes boges. Unes paranoiques, unes exagerades i unes histèriques. Però és que som filles d’aquesta societat. Amb mil ulls, alerta a tot. També rebels i trencadores, com la Shakira boja de la cançó, que també canta alguna cosa com “Yo de aquí no me voy, lo que está pa’ mí, nadie va a poder quitármelo de un tirón”. Boges, sí. Però boges que no renuncien als espais. Que caminen pel carrer, que ixen de festa i que intenten ser lliures d’entre tots els entrebancs, els atacs d’ansietat, les espirals del pànic i també totes les ocasions on el perill ha estat real, on s’ha quedat en un esglai i també on ha acabat de la pitjor manera possible. Loca, loca, locas.

Noticias relacionadas

next