Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 14 de julio y se habla de SANIDAD coronavirus jabones beltrán Playas DESCONFINAMIENTO

l'art no resisteix al fast fashion

L'ofici del sabater: una gran pèrdua per a l'artesania del futur?

Als 11 anys Cristóbal Grifo aprenia l'ofici de sabater mitjançant la saviesa del seu avui. Ara, més de seixanta anys després, continua gaudint d'aquest art, que no heretaran els seus néts. La feina del sabater -ens diu- se'n va literalment "a l'aire"

30/06/2020 - 

CASTELLÓ. Dos mesos ha estat parat el taller de Cristóbal Grifo, a causa de l'estat d'alarma decretat per la ben sabuda crisi sanitària. Mai, en més de seixanta anys, havia aturat durant tant de temps la seua maquinària. Però com diu aquest artesà, no ha tingut més "botons" que fer-ho, degut que "ningú es menejava ni passava pel carrer". Com havien de desgastar-se així les sabates d'algú? Tot i això, llevat d'aquest impasse, el betxinenc s'ha dedicat sempre a un ofici que li va ensenyar el seu avi de ben menudet. Tant de bo, no serà ell qui passe el testimoni als seus néts. I és que com ell mateix reconeix, ja no es pot subsistir econòmicament arreglant i creant sabates. Aquest ofici se'n van, senzillament, "a l'aire".

Una vocació "molt sofrida" des de fa temps

Fou amb 11 anys quan Grifo va començar a nodrir-se de la saviesa del seu avi. Una època on es passava molta fam i les famílies havien de combinar una desena de treballs per a tirar endavant. "Jo era el major de quatre germans, tres d'elles xiques. Teníem animals en una espècie de quadra i a més anava molt al camp. El meu iaio volia ensenyar-me l'ofici i m'agradava, però òbviament era massa jovenet i no podia anar a cap lloc, ni tan sols a l'escola", explica amb certa nostàlgia.

No obstant això, l'artesà, amb 79 anys, ha sigut tota la vida sabater. Inclòs ara, en l'actualitat, continua arreglant diferents parells de calçat per a sa casa i per a alguns coneguts, perquè és el que més li agrada fer. "Sols va haver-hi un moment de la meua vida en el qual vaig haver de dedicar-me a entapissar i a arreglar corretges perquè hi havia poca feina. Llevat d'açò no he parat en la vida. Dins del mal, he tingut la sort de tenir unes bones mans", assegura. I també la seua trajectòria ho dicta. Grifo va guanyar el premi Pyme de l'any 88. Unes 30.000 pessetes que reconegueren el seu com el millor treball entre tots els presentats. 

En aquells anys els sabaters de Castelló s'agruparen a més en una associació on feien reunions per a parlar de la professió i avançar en el sector. "No va quallar, però jo era l'únic d'un poble que anava. La meua vida es corresponia un poc amb aquella dita que diu, "nadie es profeta en su tierra". Vingueren a buscar-me des de Castelló perquè necessitaven un professional i algú li va donar el meu nom. Jo en la capital tenia certa fama, però ací era un mes".

Cada dia anava i tornava el betxinenc cap a la gran ciutat per a fer sabates. Principalment per a forrar-les. Per aquell temps, a la gent li agradava agafar sabates velles per a forrar-les amb la mateixa tela del vestit que portaven. Un total look de l'època que a Grifo li va suposar fer més de mil parells en un sol any. Però, no ens equivoquen, ja aleshores, aquesta era una vocació molt sofrida. "Me n'anava a les 6 del matí i tornava a les 9 de la nit cada dia des de Castelló i al mateix temps la meua dona continuava agafant encàrrecs al poble. Per culpa d'això, no tenia ni dissabtes ni diumenges lliures. Inclòs després de sopar continuava treballant entre setmana. Diga'm que sols a l'agost descansava dues setmanes", explica Grifo, qui assegura rotundament que "la gent no coneix bé el treball d'un sabater".

"No és arreglar sols una sabata. Una sabata té moltes coses que se li poden trencar, a més del tacó que se li'n pot anar a una dona. Fer un calçat suposa una feina pareguda a la d'un sastre o un modista. Primer has d'agafar les mides, després has de provar les formes per a adaptar-les a les característiques de cada peu. També has de fer el patró, que després passaràs a la màquina. I posteriorment ho cosiràs tot", detalla Grifo, qui sentencia: "Avui en dia s'ensenya l'ofici en tres mesos i pot passar que molts jóvens no sàpien que la millor manera de fer una sabata és cosida, perquè si la poses en tatxes, es poden podrir; si ho fas amb cola, de la calentor es pot fondre, però al fil ningú el fa pols". El mestre artesà va aprendre aquest i molts més trucs amb unes lliçons que li duraren dels 11 fins als 18 anys quan ja es va posar al capdavant del negoci familiar.

"Una volta va venir al meu taller Roberto Fernández, un jove futbolista del poble que jugava al Castelló. Tenia una bufa molt gran al peu i havia de jugar un partit en el qual venia fins a la província l'Atlètic de Madrid. Volia promocionar-se i que aquests veren que ho feia bé, però sabia que no podia jugar així. Pel que va vindre al meu taller per demanar-me ajuda. Aleshores, li vaig rebaixar tota la sabata i vaig deixar un forat que donava espai a la bufa. Ho vaig tapar amb una tela fineta i Roberto va poder jugar tot el partit", narra l'artesà. I el més meravellós de tot és que aquest jove es va convertir amb el temps amb futbolista del València CF i del Futbol Club Barcelona, on fins i tot ha treballat com a director esportiu.

Una lluita constant contra el 'gastar i tirar'

Però tornant amb el que déiem abans, l'ofici de sabater no passa pel seu millor moment. Enfront d'uns anys en els quals era habitual encontrar-se un taller en cada barri, ara, aquests artesans busquen la manera costant de sobreviure i reinventar-se en un temps on 'gastar i tirar' s'han convertit en una tendència constant. En el seu cas, a més que ho dicta l'edat i la falta de relleu generacional, Grifo s'ha vist abocat a vendre les seues maquinàries a uns artesans de Madrid, per a deixar definitivament l'ofici.

"La gent pareix que no veu que avui en dia hi ha una porqueria de sabates fetes a plàstic. Es venen molt barates, per això la gent les gasta, les tira i compra unes altres. Però aquestes et destrossen els peus. La gent això no ho compren perquè sols mira l'economia, però el cert és que açò està duguen a la fi un ofici que ja no té vida", conclou el veterà. I en efecte, la seua no és una percepció aïllada. Són molts els professionals que han hagut de tancar les seues tendes, un fet que fa indicar que aquesta podria ser una feina que desapareguera en un futur. Almenys amb eixa rudesa, però també delicadesa que la caracteritza. Almenys, mentre el fast fashion i la lògica d'utilitzar i tirar es mantinga. Mentrestant caldrà no perdré de vista eixes sabateries que, a dures penes, romanen obertes.

Noticias relacionadas

next