CASTELLÓ. Just avui fa una setmana que Luis Aleixandre va viatjar a Barcelona com a finalista dels premis Planeta 2019. L'escriptor de Vila-real, que du poc més de quatre anys escriguen, va quedar finalment sisé front a l'èxit de l'extremeny Javier Cercas. Tant de bo, la rellevància de la seua obra Dios no baja a los infiernos, impera ara més que mai. A través d'ella l'autor, que fa ús del gènere noir, se centra en narrar la vida de l'inspector Tàrrega a qui la societat "mastica, engoleix i escup sense pietat", després de viure un tràgic succés. Aleixandre es val d'aquest personatge per a parlar de la maldat que habita entre els carrers de les nostres ciutats. No sols en el sentit més explícit, referint-se a la violència i les sociopaties, sinó també per com les persones gestionem la nostra relació amb els altres. Un problema que com tots sabem està més latent que mai, i no sols als carrers de Barcelona.
-Què li ocorre a un escriptor tan novell i local després de convertir-se en finalista dels Premis Planeta?
-Pel que m’han comentat els resultats els notaré més endavant. Normalment compten més amb tu per a fer xarrades o per a escriure llibres de relats. També ser finalista influeix en el fet que valoraran millor les teues novel·les futures. Però com que jo sols fa quatre anys estic escriguen, tot això es demostrarà amb el temps.
-I com és assistir a un gran esdeveniment com aquest on no falten les fotografies i tota classe de gent coneguda? És la literatura la vertadera protagonista?
-Evidentment sí. Hem de pensar que Planeta és molt potent, reuneix tot el més variat dins de la literatura. No sols d'editors i correctors, també d'autors i invitats d'altres rames que no pertanyen a la cultura. Hi ha molt de glamur i periodistes, però és la manera que entenen de fer una festa i és molt lícit, ja que al cap i a la fi és una empresa que vol promocionar els seus llibres i aconseguir rendiment.
-A més de desplaçar-se des d'una ciutat petita, competia amb una novel·la negra, gènere que durant bastant de temps ha estat considerat com menor. Pensa que aquest estigma ja està superat i que ara fins i tot dona un plus diferenciador?
-Quan la vaig presentar no la vaig enviar pensant que tenia una limitació o sentint que era un gènere diferenciador, però és cert. En el meu cas, és la meua criatura, un treball redó, ben orquestrat i amb un final sorprenent. Pensava que a algú li agradaria, encara que va ser una sorpresa la nominació.
Tot i això, tinc clar que si volem fer una denúncia de tipus social, el vehicle més immediat i potent és la novel·la negra. La històrica o romàntica no són tan donades a eixa càrrega narrativa.
-Dios no baja a los infiernos gira al voltant d’una societat dura i destructiva que es contextualitza entre València i Vila-real. Va decidir ubicar-la tan prop perquè els lectors entenguen que aquesta violència que impera en l’actualitat ens interpel·la a tots més del que pensem?
-Sí, la veritat és que la maldat ens rodeja i està en els nostres carrers al mateix nivell que en altres ciutats del món on normalment s’ambienten aquest tipus d'històries. Ací hi ha alcoholisme, drogues, violència... Coses tan roïns com en altres llocs. Sols cal eixir una nit i adonar-se. Els nostres fills veuen que hi ha xiques que desapareixen i que són forçades. No podem tancar els ulls, Vila-real és ciutat gran.
-Deia en altres entrevistes que les persones estan molt aficionades a dir de seguida que la vida és molt dura. S'esforcen, per tant, poc perquè deixe de ser així?
-Aquesta afirmació té moltes afeccions, ja qui ho diu per temes de salut, però en la meua novel·la negra em referisc al fet que la societat imposa unes regles que al final ens acaben afectant negativament. L'enveja i els cels són motius que poden desenvolupar sociopaties, però també poden acabar influint en altres persones fins a afonar-les.
-Déu no baixa als inferns?
-El títol és perquè la família d'un dels dos protagonistes principals, l'inspector Tàrrega, sofreix un tràgic accident que posa fi a les seues vides. A partir d'eixe moment ell s'abandona a la beguda i acaba en una depressió crònica, en un abisme. Entra en les drogues i l'alcohol el deixa cada cop més afonat. Obligat pel cos policial va a un centre i allí on home li pregunta si creu en Déu; ell diu que no, pel que li ha passat. Pensa que està en l'infern i que Déu no baixa allí on està ell.
-Al final l'únic refugi del protagonista per a sobreviure és la poesia. Volia d’alguna manera evocar al poder transformador que pot tenir la cultura?
-Tinc una debilitat particular amb la poesia. Admire als seus creadors perquè tinc problemes per a comprendre-la. Em resulta més fàcil entendre la música o una pintura que la poesia. Li tinc molta estima, em pareixen unes persones genials els que ho fan. Jo em sent incapaç, però vaig llegir unes poesies d'Eloy Sáncehz Guallart, que va guanyar el premi Qubo 2018, i em van arribar a l'ànima, així que li vaig demanar que incloguera tres a la trama. M'agrada perquè és una manera contradictòria el fet que estiga bevent i renaixia amb la poesia. La naturalesa enfront del dolent ens compensa amb alguna cosa bona.
-L'any passat el valencià Santiago Posteguillo va guanyar el Planeta 2018. És un bon temps per a la narrativa local?
-Sí i pel que fa a la narrativa de Castelló és digna d'estudi, si s'adonaren a les universitats. Hi ha una quantitat enorme d'escriptores. Produïm moltíssima quantitat de llibres i de varietat. I la veritat és que ningú s'ha adonat del moment que estem vivint. Cal ensenyar al món que tenim altres autors. A les meues obres sempre han aparegut altres autors, mai m’ha importat.
"Hi ha un fons de cultura tan gran que podem saturar el mercat"
-Què s’està fent bé perquè els temps canvien i afloren autors?
-Doncs ha sigut de forma espontània i natural. L'era digital ha permés que siga més fàcil escriure i publicar. Ara es pot fins i tot autoeditar. Igualment, els autors porten molts llibres a les editorials. Hi ha un fons de cultura per a contar històries i narrar que abans no hi havia. I açò pot ser contraproduent perquè podem saturar el mercat. Hi ha pocs lectors per als escriptors que hi ha. Quan fem fires hi ha pocs interessats en assistir.
-Tot i això, la professionalització de l'exercici de l’escriptura queda lluny. En efecte, ni pel que fa a aquesta obra sap si Planeta comprarà els seus drets. És aquest un dels grans problemes de la literatura al nostre país?
-Les editorials tenen estudis fets de la demanda que hi ha per a cada tipus de literatura, es proveïssen dels autors necessaris per a cobrir-ho. I la professionalització sols aplega quan les obres et donen suficient rendiment econòmic per a escriure únicament. Tant de bo, dels qui jo conec tots tenen altres treballs i la literatura és secundària. Com a autors no podem fer res més que seguir escrivint perquè és el que ens agrada.
-En febrer de l'any vinent publiques una nova novel·la, Mil ramos de flores no son suficientes. Què ens pots avançar?
-És la meua quarta novel·la i la vaig escriure abans que la del Planeta. És una història amb tints negres i eròtics que serveix per a tancar la trilogia de Veinte días desenfocado i Letras cautivas, tot i que es pot llegir de forma independent. És a més una novel·la d'amor, un poc agònic.
