L'últim reducte de vida nòmada: La transhumància a Castelló mira als seus reptes de futur  

CASTELLÓ. Com un record del que fórem, "l'últim reducte del moviment nòmada", així podria definir-se la transhumància, una pràctica ramadera que ha sobreviscut durant segles, però que cada vegada veu més difícil la seua subsistència.

Després de 12 anys acompanyant als pastors a fer la ruta des de l'interior de Castelló a Terol com a cuiner, Juanjo Muñoz coneix bé el món de la transhumància a la província de Castelló. Als seus seixanta anys reconeix que el relleu generacional per a aquesta forma de pasturatge comença a fer-se difícil. "A la província queden set pastors transhumants", reconeix. De fet, el mateix Juanjo Muñoz va penjar un missatge a Twitter demanant algun voluntari per a acompanyar durant cinc dies un ramat d'ovelles des d'Altura a Fortanete amb totes (totes) les despeses incloses. "Al final hem aconseguit alguns voluntaris que aniran tornant-se perquè ningú estava disponible al llarg dels cinc dies que dura la ruta", explica.

Aquest dissapte han partit de nou junt amb el pastor Raimundo Barreda, el seu gos i el seu ramat cap al pasturatge d'estiu, buscant la millor herba a Terol per a les ovelles ara que arriba la calor.

El futur de la transhumància 

Sobre el futur de la transhumància, Muñoz reconeix que no hi ha molts joves disposats a dur aquest tipus de vida, però creu que hi ha esperança. "La mitjana d'edat dels pastors supera els 50 anys i la majoria de joves no conceben aquesta manera de viure, perquè els ingressos no són menyspreables, però és molt sacrificat", manifesta.

“Si el consumidor no reclama uns productes de qualitat, ens quedarem sense pastors”

El paper dels consumidors

“No sóc pessimista del tot, però si el consumidor no reclama uns productes de qualitat, ens quedarem sense pastors”. No obstant això, Muñoz considera que el pastoreig transhumant sí que pot tenir futur si la societat en conjunt pren consciència. Com a exemple, Muñoz compara els pastors valencians amb els francesos o els pastors bascos de formatge Idiazábal. "Quan anem a encontres o fires de ramat i ens trobem amb pastors d'aquests llocs veiem la diferència; allí están ben considerats per la societat i recolzats per les administracions", comenta.

"Falta cultura de voler-nos més, valorar més el que es nostre i menjar millor. Si fora així la transhumància estaría salvada perqué és carn de la millor qualitat". No hi ha dubte que aquesta forma de pasturatge proveix carn de quilòmetre zero, ecològica i en definitiva, de bona qualitat. Un consum més sostenible que no deixa de ser el model cap al que hi ha que dirigir-se. "L'agenda 2030 és el que té al radar, però amb la guerra d'Ucraïna açò ha passat a un segon pla, els consumidors no estan disposats a pagar més", es queixa Muñoz.

La tasca de les administracions

Més enllà dels consumidors, les administracions públiques també juguen un paper essencial en la supervivència de la transhumància. A elles Muñoz també fa una crida: "les administracions podrien ajudar moltíssim, demanaríem en primer lloc que es regularitzara la venda directa com al Pais Basc o Navarra". Una altra de les reivindicacions que creu podrien ajudar al sector ramader transhumant són els escorxadors mòbils."D'aquesta manera es reduiria l'estrés al qual es veuen sotmesos els animals en els trasllats en camió als escorxadors i per tant també augmentaria la qualitat de la carn", assegura.

El que pareix clar és que el repte d'assegurar la supervivència de la transhumància, tant a la província de Castelló com a la resta d'Espanya, és una tasca col·lectiva. Valorar els productes de proximitat i dignificar els seus productors, facilitar la vida rural i apostar per un model de consum més sostenible seran claus, no sols per a la permanència d'aquest tipus de pasturatge sinó per a la supervivència de l'ecosistema actual.