© FollVALÈNCIA. L’última vegada que Álvaro de los Ángeles havia entrat a l’IVAM havia sigut per a llegir un comunicat contra Consuelo Ciscar. Uns anys després, en 2015, hi va accedir per a convertir-se en nou subdirector d’un centre que es declarava oficialment “En Trànsit”. Després de comandar les seues activitats i programes culturals, fa pocs mesos que ha posat fi a una experiència que, segons detalla, li ha canviat a pitjor, mentres l’IVAM ha anat recuperant part de la reputació sepultada. Després hi ha tota la resta: l’amor per l’art d’un artista que es va adonar que el seu lloc estava a l’altre costat.
-Què va fer que a finals dels 80 sentires atracció per l’art?
-No ho sé. Vaig entrar a la universitat a finals dels 80 i abans, en acabar COU, en haver de fer la Selectivitat, vaig pensar que només podia fer Belles Arts. A poc a poc em vaig adonar que m’encantava Belles Arts però no tenia caràcter per a la producció artística. Vaig guanyar una beca de la CAM, vaig tornar a Anglaterra per a fer un màster en Belles Arts després d’haver estat allà d’Erasmus. En tornar vaig muntar un estudi de disseny amb Víctor Palau i Antonio Moratalla. Abans havíem tingut, amb més gent, una revista, Mala Sombra. Féiem totes les maquetes i en el Politècnic ens pagaven la impressió. Era una revista de còmic, però vaig començar fent sobretot foto i algun relat. Ja sabia que no volia dedicar-me a ser artista, tot i que havia exposat per exemple al Cervantes de Roma, amb una instal·lació al voltant del so, amb peces menudes com òrgans que sonaven. Per tant, vaig començar a escriure. Era pensar i escriure. No necessitava més. Hi hagué un moment clau. En unes tutories una dona, de la qual no recorde el nom i sempre me n’he penedit, em va dir: “Tu no t’adones que si no ho expliques, no s’entén el que fas?”. Després de l’estudi de disseny em vaig quedar sense faena i vaig anar al SERVEF. Em van cridar dient-me que hi havia un lloc en la galeria de Luis Adelantado. No el coneixia, va ser el primer treball com a tal més enllà de ser artista. Assistent de director. Després em vaig passar a Visor, amb Pep Benlloch. Llavors estava ja publicant en el Levante-El Mercantil Valenciano, escrivint en catàlegs, fent projectes expositius... guanyant-me la vida. I vaig entrar a la universitat com a professor associat.
-En aquella etapa quin era el teu lligam amb l’art? Havies deixat de ser artista.
-Juan Lagardera, l’editor de Postdata, em va dir: “Conec poca gent que siga bon artista i bon crític”. Les crítiques que havia publicat cada setmana en la cartellera La Cotorra m’havien servit d’entrenament. Es poden fer molts màsters, però sobretot t’ha d’agradar l’art... Crec que he pogut aportar una visió des de dins, una empatia amb els artistes i els processos de creació que ajuden perquè tinc certa intuïció del que l’artista vol dir. Potser ha sigut el meu fort. Sóc un malalt del cinema, perquè crec que no es pot entendre la imatge contemporània sense vincular-la al cinema, i he utilitzat molt els recursos de les pel·lícules, la idea fantasmagòrica d’una cosa que no existix però que veiem i que m’ha servit alguna vegada. En un text vaig posar com a exemple El sèptim segell de Bergman, on el protagonista es juga continuar vivint en una partida d’escacs; em sembla una passada poder jugar una partida d’escacs amb la mort.
-Com era el context social d’aquella època en relació amb l’art?
-La vaig viure de forma peculiar. Vaig anar a Anglaterra a la fi de 1995, primer a Southampton i després a Norwich. En tornar vaig vore com el que pareixia que anava a ser un abandonament total de la cultura amb l’arribada de Zaplana, va suposar el contrari. He escrit molt sobre eixa aposta sorprenent. Dos personatges fonamentals per a entendre l’època són, evidentment, Rafael Blasco i Consuelo Ciscar. Sent ella una dona impresentable, tenia una vocació per la cultura, una enveja i desig de ser Carmen Alborch, amb la diferència que Alborch, que no venia del món de l’art, sabia perfectament en qui delegar. També era un moviment per a que no digueren que la dreta no donava suport a l’art. Van cridar a molta gent, que després va de progre, per a que treballaren amb ells. Era una dreta molt liberal i veien la cultura com una indústria per a aconseguir pasta i que els caiguera alguna cosa. Jo encara no controlava molt i no coneixia el context. Però anava veient. Havia deixat la galeria Adelantado per una manera de treballar amb què no estava d’acord i vaig començar a vore a Consuelo Císcar quan la Biennal es va posar en marxa... Era una època tremendament divertida, molt interessant. Però a alguns ens van posar en una llista negra i sabíem que no podíem organitzar res en la nostra pròpia ciutat. Féiem moltes reunions d’examics de l’IVAM a Tránsito de Bocatas, al carrer Roteros. Créiem que tots pensaven com nosaltres i que hi havia ganes de canvi social, però després ens pegàvem contra la realitat. Anys de focs d’artifici: construir una era artística per a que no en quede res. Va representar absolutament tot el que no s’ha de fer en cultura: destinar molts diners per a no crear cap base. Per exemple, la Biennal, de la qual es rumoreja que es van gastar fins a 12 milions d’euros en alguna edició (quan l’IVAM en té només set de pressupost), hauria hagut de deixar almenys algunes instal·lacions per a crear un veritable atractiu artístic en la ciutat. Però no va quedar res. Va ser com tirar l’aigua per la claveguera. Estava ple d’artistes paracaigudistes.
-Però després vas arribar a l’IVAM.
-Fins i tot abans que canviara el govern... L’última vegada que havia entrat a l’IVAM era per a llegir un manifest, com a representant de l’Associació de Crítics, contra Consuelo Ciscar. I després, la següent ocasió, ja va ser com a subdirector. La gent que se n’anava, com el subdirector econòmic Juan Carlos Lledó, deia que llavors entraven un catalanista i un comunista. Entenem que el catalanista era Joan Llinares i el comunista era jo. “Lo cortés no quita lo valiente”, li vaig dir a Joan. El mateix PP va frenar prou la nostra entrada, i vam haver de passar dos proves diferents, esperant potser fins a les eleccions, o intentant deixar a alguns dels seus en alguns llocs per a no perdre-ho tot. Vaig dir que sí a l’IVAM perquè tenia una responsabilitat. Havia sigut molt crític, era un moment molt difícil, i vaig pensar que hi havia d’estar. Molta gent amiga va deixar de ser-ho quan vaig arribar, perquè van considerar que havia entrat a l’IVAM mentres estaven “els altres”.
-Et creien un traïdor.
-Em va doldre molt, em va fer conscient d’on em clavava. Jo mai havia desitjat ser subdirector de l’IVAM, ni tenia relació amb el nou director que va arribar aleshores, José Miguel García Cortés, ni ell em va cridar. Però jo creia fermament en el que havia de fer. I em va donar l’esquena molta gent.
-Què ha canviat en l’IVAM?
-Hi ha una visió interna i una altra externa. La gent ha treballat moltíssim, s’han recuperat uns mínims que un centre com l’IVAM hauria de tindre. No pot ser com l’IVAM del principi perquè el context no té res a vore. El món de l’art s’ha encarit moltíssim, en tens molt més a la ciutat, hi ha internet, etc. S’ha aconseguit que la gent del context tinga ganes d’entrar a l’IVAM. I l’ampliació d’Alcoi, de la qual estic en contra, permetrà entrar a gent que hi vol accedir.
-I cap on s’hauria d’anar?
-Això ho hauria de contestar el director. Jo li he dit moltes vegades que no estic d’acord amb eixa visió expansionista, quan, per exemple, me n’he anat deixant només una persona en un departament tan important com el de didàctica.
-Què ha canviat de tu en els anys de l’IVAM?
-Sens dubte m’ha canviat a pitjor. La visió de mi potser ha millorat, em coneix més gent, però he perdut una mirada més crítica, d’estudi. Les institucions et domestiquen. Vaig pensar que es podrien fer més coses. No és una qüestió de llibertat, sinó que realment hi ha un sostre de vidre: això és l’IVAM i pots fer això i no allò altre. Se’ls oblida a tots que l’IVAM és un institut.
-Per què deixes l’IVAM?
-Per pur esgotament. Me n’hauria anat abans, però vaig voler acabar el meu contracte. Ara estic sense treball i vull acabar la meua tesi, que parla de l’evolució d’allò contemporani en el món de l’art: què s’entenia abans per contemporani i què s’entén ara.
-Què ha canviat en la cultura a València?
-Han canviat moltes coses i tenim moltes més opcions. L’IVAM ha recuperat un nivell de molta dignitat; el centre del Carme, que per certa falta de comunicació ha intentat ser una mica l’IVAM, dona cabuda a certs artistes que tenen així el seu lloc; Bombas Gens és un bon exemple de gent que té pasta i decidix invertir-la en la ciutat; La Marina pot esdevindre un bon espai per a dialogar amb els Poblats Marítims perquè arribes allà, mires l’horitzó i escoltes el vent, etc. Es presenta un panorama interessant.
-I la percepció social de l’art?
-En l’IVAM vam fer diversos cicles sobre “Entendre l’art” per a tota classe de públic. Perquè potser veient una obra d’art modern entens molt millor el que veus que en un quadre de Velázquez. Que tu reconegues el que veus no vol dir que ho entengues. Els cursos van ajudar a reenganxar certa gent, però quanta? Ja veus el número de visitants de l’IVAM, molt baix per als cinc milions de persones que som els valencians. La majoria de vegades la culpa la tenim nosaltres mateixos, perquè creiem que si la gent entén bé les coses, els comissaris perdran el seu poder.
-Artísticament, quins valors haurien de distingir València.
-Hauríem de propiciar un context en què siga possible fer coses. La marca hauria de ser convertir en possibilitats aquells espais que ja tenim: la possibilitat de fer. Però amb una racionalització i professionalització d’eixos espais, és a dir, que tinguen identitat.
-Per què l’art contemporani pot ser atractiu per a algú que encara no sap que l’atrau?
-No hi ha tendències, en l’art contemporani no hi ha modes, és la pura realitat. Pots trobar qüestionaments sobre el que t’envolta d’una altra manera. Et parla, però et parla amb un llenguatge molt simbòlic. Parla de la vida de qui fa l’art, i és una vida no molt diferent a la de tots. Recomane el llibre de textos curts, El retorno de lo real d’Hal Foster (Akal, 2001), que parla de com l’artista s’ha fet etnòleg.
