Sònia Alejo: "Una obra ben escrita per a xiquets té tant de valor com una ben escrita per a adults"

VALÈNCIA. Tres xiquetes, una tenda de campanya i un camp de refugiats. Este és el punt de partida de Cremallera, una obra amb el escrita per l’actriu, dramaturga i dissenyadora de vestuari teatral Sònia Alejo (Almassora, Castelló, 1972), i que ha guanyat recentment el Premi de Teatre Infantil Escalante 2018. “Sempre que guanyes un premi és una satisfacció”, reconeix l’actriu a Culturplaza. “Però, a més, té un valor especial perquè és la primera obra que escric per a xiquets (en este cas, per a jóvens, perquè és a partir dels 12 anys)”, diu.

La idea va sorgir d’un taller de la pedagoga, investigadora, periodista i també dramaturga, Itziar Pascual. Alejo reconeix que el gènere infantil li provocava un cert respecte, però, desprès de conèixer les ferramentes per acostar-se a ell, es va animar a fer-ho. I ho fa, no cap dubte, amb esta peça de solidaritat entre dones (xiquetes) en una situació difícil en què l’intens vincle entre elles conforma el seu punt de suport i força. “Per a mi l’Escalante és un referent en el teatre per a xiquets i xiquetes de sempre”, afegix qui és també autora de La vida inventada de Godofredo Villa (2017), entre d’altres textos.

Arribar a l’escriptura va ser, quasi, casualitat. “Jo vinc de l’escena. Vaig començar a escriure perquè faig teatre, no vinc de la part acadèmica”, confessa Sònia Alejo. Tot i això, quan havia d’escollir una carrera, reconeix que la filologia i el periodisme la seduïren, però es va decantar finalment pel teatre. “Quan en tenia 18, em varen cridar d’una companyia, però a ma casa no volien que em dedicarà a açò i me’n vaig anar. Em vaig rebel·lar totalment (després torní, ens reconciliàrem, tot molt bé)”, conta amb certa nostàlgia l’actriu. “Però eixe moment va ser decisiu”. Des d’aleshores han passat 30 anys; un temps en el que Alejo s’ha consolidat professionalment en Visitants Teatre (companyia que fa teatre de carrer principalment) i ha creat el seu projecte personal de creació, La Medusa, entre altres coses que du a terme en l’actualitat.

Sensibilitat i originalitat són alguns dels atributs que el jurat del Premi de Teatre Infantil Escalante han reconegut en la particular Cremallera d’Alejo, una història que podria ser crua però que també està ben plena de poètica, imaginació, fins i tot, optimisme. “Sempre he buscat un final que donara esperança. En este cas, m’he cenyit molt al que ens contaven Itziar Pascual o Suzanne Lebeau, referents importantíssims en la dramatúrgia per a xiquets i jóvens. Sempre s’ha de donar un punt d’esperança. Han de vore que ells o elles, amb les seues accions, poden canviar les coses, més enllà de la moralitat o lliçó”, revela l’actriu. “Almenys, s’ha d’intentar”.

-La teua obra, Cremallera, aprofundix en el drama dels refugiats. Per què este tema? Què li aporta el teatre al seu tractament?
-Des de l’òptica del teatre es pot abordar qualsevol tema. La idea va sorgir a partir de la tenda de campanya; de fet, la cremallera ve d’ací, de la pròpia tenda. Després de pensar que l’acció anava a desenvolupar-se en una tenda de campanya, vaig pensar: i on està esta? I em varen vindre al cap els camps de refugiats. L’escenari podria haver sigut un campament de boys scouts; però, pel meu imaginari o referents, em va vindre això. I què passa amb les criatures, els xiquets i les xiquetes que passen per ahí i van a soles (perquè moltes vegades no van acompanyats, els grans es perden o directament viatgen a soles). Vaig començar a tirar d’este fil.

-El teatre ha de visibilitzar allò que la societat no vol vore com, en este cas, el problema dels refugiats?
-Les pantalles, les imàtgens que rebem de la premsa, els mitjans de comunicació audiovisuals... Tot es molt explícit. Tan explícit que al final ens fen immunes al dolor i acabem per no empatitzar, més encara quan ho veus tots els dies. El teatre et posa cara a cara amb eixa realitat des de la emoció.

L’obra no mostra el dolor d’una manera explícita; de fet, és molt poètica. El text, la situació, la manera en que es relacionen les protagonistes, i viure eixa situació que saps que estan passant és el que et pot enganxar. Eixe és el poder del teatre: traslladar-te o donar-te un altre punt de vista diferent a allò explícit als mitjans de comunicació. T’ho acosta des de l’emoció.

-Habitualment les peces teatrals per a xiquets són adaptacions de contes que ja coneixem... Falta crear noves obres dirigides a este públic i, especialment, en valencià?
-Totalment, és molt important la nova creació. Esta és la primera obra que he escrit per a xiquetes i xiquets (jóvens, al cap i a la fi), perquè reconec que tenia molts prejuïs. He anat amb la meua filla a vore teatre infantil i no m’ha agradat gens el que he vist. Que hi havia coses que sí, però moltes altres... La primera vegada que vaig portar-la amb 2 anys a un espectacle em vaig horroritzar. Vaig pensar: si els portem a vore estes coses, com volem conservar a estos espectadores en el futur? És impossible, desconnectaran de seguida.

Passa el mateix quan porten als xiquets i xiquetes al teatre en període escolar. No han d’anar al teatre per una qüestió pedagògica o didàctica, sinó pel fet del teatre. Quan veus un quadre en un museu, pot haver un aprenentatge, però també el sentiment de gaudir d’allò que vas a vore. En una obra de teatre, el mateix.

-A més de les mateixes històries de sempre, el teatre infantil sembla poc professionalitzat.
-Ahi tenim una responsabilitat des de la dramatúrgia: la gent que escrivim per a adults ens hauríem de plantejar també escriure per als xiquets. El que passa és que hi ha una espècie de menyspreu pel teatre infantil. Si jo no he fet abans ha sigut per una qüestió de respecte, com deia abans, perquè em deia: que escriuré jo que no siga com allò que s’està fent?. Perquè no m’agradava això. Volia escriure alguna cosa que no s’assemblara, però no sabia com abordar el tema.

Amb les ferramentes d’Itziar [Pascual] em vaig llevar les pors i em vaig posar mans a l’obra. De totes maneres, pense que hem de fer una mica d’autocrítica: ens hem de llevar els prejuïs. Una obra ben escrita per a xiquets té tant de valor com una ben escrita per a adults. El repte és escriure-la bé i que tinga els mateixos ingredients que utilitzes per fer una obra interessant de teatre contemporani per a adults. Malgrat això, és també cert que hi ha gent que ho esta fent, i ho fa molt bé, però no se’ls dona el espai i reconeixement que se’ls hauria de donar.

-Deixant de costat el teatre infantil, com està la resta de la literatura dramàtica a València?
-Crec que té molt bona salut, encara que nosaltres no ho ens creiem. Jo soc conscient del que es fa perquè estic en contacte amb associacions de fora, de Madrid i Barcelona, que ens miren, es pregunten: Què passa a València? Com és que hi ha tanta dramatúrgia contemporània? Però fora ens valoren més que ací.

Una part de la renovació de la dramatúrgia ve de la mà de les dones. Moltes dones que venen de la creació escènica estan revolucionant la dramatúrgia. Les dones han sigut les gran renovadores de l’escena valenciana, vulguem admetre-ho o no. Que també hi ha autors i directors que fan treballs excepcionals; porten anys en el sector i no s’han de perdre ni menysprear perquè, a més de la seua trajectòria, continuen en viu i tenen veu. En l’equilibri està tot. Les institucions també se n’estan adonant ara, i estan incloent en els elencs, autories i direccions a les dones. Això està enriquint molt les propostes.

-El Teatre Escalante ara mateix no compta amb un espai físic… Com valores la seua situació? És imprescindible que projecte teatral i espai siguen u?
-Seria fonamental que des de les institucions es posaren les piles i trobaren un lloc, si no el que havia fins ara (per qüestions polítiques, econòmiques o d’infraestructures), un altre. Però un projecte com l’Escalante ha de tindre imperiosament un espai propi. No pot morir ni es pot dissoldre en la itinerància per uns altres espais: n’ha de tindre el seu natural. Es necessita una solució estable.

Hem de pensar que són moltes potes la que té el centre Escalante. No només la exhibició, sinó també el seu paper referent en la programació escolar i familiar. Tenen un projecte docent i de divulgació de les arts escèniques per a xiquetes i xiquets. Hi ha poquíssims espais que s’ocupen d’este públic i que tinguen una oferta cultural de qualitat. També podríem parlar de la creació, la formació, la divulgació (les altres potes del teatre). La qualitat i el rigor són fonamentals i jo crec que este centre en té d’ambdós.