Manuel Milián: "El diàleg i l'amistat són el que salven un país, no els odis que propaguen alguns"

CASTELLÓ. La trajectòria professional i humana de Manuel Milián Mestre (Forcall, Castelló, 1943) és de les que no deixen a ningú indiferent. Polític i periodista, llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona en 1989, durant gran part de la seua vida laboral va treballar a mitjans com Radio Morella, El Noticiero Universal, Tele/eXprés i Diario de Barcelona. A més, va ser fundador i directiu d’El País i col·laborador de molts altres diaris, de Las Provincias a La Vanguardia, passant per El Punt Avui, entre altres. També va ser assessor de la patronal catalana Foment del Treball Nacional. En la vessant política, va ser col·laborador de Manuel Fraga Iribarne des de 1970, i entre 1973 i 1975 l'assisteix personalment a l’Ambaixada d’Espanya a Londres. En 1974 crea el fòrum d’opinió Club Ágora. Ja mort el dictador Francisco Franco, en 1976 impulsa Reforma Democràtica de Catalunya, juntament amb Reforma Democrática Española, dos dels partits que conformen Alianza Popular-AP (després PP), que neix en eixe mateix any. En 1980 participa en la fundació de Solidaritat Catalana, molt propera a AP. Diputat del PP entre 1989 y 2000, en eixa etapa pertany a l’executiva del partit. Ha publicat diversos llibres, entre ells Fraga Iribarne, retrato en tres tiempos (1975), Morella y sus puertos (1968) o Nihil Obstat (2007), i ha estat durant una dècada professor d’Ètica i Ètica Econòmica a la Universitat Francisco de Vitoria de Madrid, així com professor visitant a la Universitat d’Anáhuac (Mèxic).

Al seus 81 anys, la pèrdua d’alguns amics li ha suscitat la necessitat de reivindicar el valor de descobrir a l’altre, al diferent, perquè del contrast “sovint neix un vincle que ens fa créixer”. El resultat és Les paradoxes de l’amistat: relats i desacords de la Transició espanyola, que presentarà divendres 29 a les 18.30 hores a la llibreria Argot de Castelló.

-Si explique als meus fills que vostè és cofundador d’Alianza Popular -refundat després com a Partit Popular - i també d’El País, assumisc el risc que me miren com si m’haguera tornat boig?
-És possible, pero és la realitat. Quan lo d’AP jo era molt jove, tenia 26 anys i vaig tenir la circumstància que el director d’El Noticiero Universal em va presentar l’empresari José María Santacreu, qui estava convençut que Manuel Fraga era l’home del futur, ja fora del Govern. El 9 de gener de 1970 li envia una carta -que vaig redactar jo- oferint-li el seu suport i disponibilitat. Fraga accepta però diu que no té diners ni temps per a treballar en el projecte. Santacreu posa lo primer i planteja que jo hi puc anar treballant. Fraga llavors treballava a Cervezas El Águila. Quant a El País, el meu amic Carlos Mendo, que era consultor de premsa a l’Ambaixada de Londres, em truca i em diu: Vamos a fundar un diario, i a mí m’encomanen començar a buscar capital per Barcelona. I aconseguisc entre 5 i 6 milions dels 100 fundacionals, des de Jordi Pujol a l’empresari Francesc Rubiralta. Al final, després de gestions diverses, jo vaig arribar a controlar directa o indirectament el 18% del capital. I així va néixer, fins que va agafar un caràcter de vehicle de comunistes en part pel meu amic Ramon Tamames i altres professors de la Complutense, que havien posat menys diners. Llavors, Fraga, en un error descomunal del que li vaig advertir, va donar l’ordre de retirar-nos tots, i vam vendre prop del 30% del capital.

-A la promoció del llibre Las paradojas de la amistad es diu que la motivació inicial ha estat la pèrdua d’alguns amics. He llegit que un d’ells és el vinarossenc Carles Santos.
-Han mort quasi tots, només queda algú com Tamames. És normal quan u se fa major, però la mort de Santos em va impactar molt, perquè ell mai no em va dir que tenia un càncer. Ens vam conèixer als 12 o 13 anys a Tortosa, i va ser una amistat molt profunda. Ell era un geni al piano. El músic i canonge vinarossenc Vicente Garcia Julbe va ser el nostre mestre comú. Carles després va tindre una evolució molt estranya, influenciat per Tàpies i Brossa, que el van fer comunista i nacionalista català. Però igualment sortíem totes les nits per les Rambles, acumulant un anecdotari infinit tot i les nostres grans diferències ideològiques. Amb aventures increïbles com la de marxar de Barcelona cap a Vinaròs a les dos del matí, només per alimentar el gos. Era molt catòlic i vam mantenir una amistat intacta. La inspiració del meu llibre va vindre a partir d’un article d’Imma Monsó a La Vanguardia en què establia que l’amistat es construeix entre persones intel·ligents… i ens posava com a exemple a Carles i a mí mateix. El llibre parla d’aquest enriquiment que suposa l’amistat.

-Hem perdut capacitat de diàleg amb els qui tenen idees diferents de les nostres?
-Personalment, sempre he parlat amb tothom: he col·laborat amb Santiago Carrillo indirectament a través de Tamames, i amb Rafael Alberti a Roma… sí és cert que s’ha fet un eclipsi. La transició va ser possible perquè crèiem en la concòrdia, en la convergència d’idees en el projecte final. En aquest moment es el contrari. Des que el meu gran amic Zapatero va agafar el poder i va guanyar la Secretaria General del PSOE, la va cagar en tot. Jo lic vaig aconsellar “cásate con el PSC”. Però, dit això, és un majadero i mai aprovaré el que està fent a Veneçuela. Zapatero va fer la política de resuscitar les dues Espanyes i Pedro Sánchez és una aberració política que ha mamat a Zapatero. És el seu pare espiritual, i és qui trenca l’harmonia de la transició, i això acaba en el desastre que vivim en este moment. El clima del Congrés està molt lluny del que vaig conèixer.

"Hi ha una divisió brutal, un equador generacional molt perillós, perquè els qui volem que retorne l’esperit de la Transició som els que ara tenim 70 i 80 anys"

-Tenim referents en aquesta societat capaços de fer prevaldre la comprensió i el respecte per les diferències? 
-Hi ha persones, és clar. Però hi ha una divisió brutal, un equador generacional molt perillós, perquè els qui volem que retorne l’esperit de la Transició som els que ara tenim 70 i 80 anys. Sintonitzo totalment amb Felipe González, Alfonso Guerra… en canvi la mitjana de la gent de 40-50 anys estan en una dèria absurda per part de l’esquerra, en la recuperació de l’Espanya de la II República, en carregar-se al rei... bogeries. Mentretant, la gent de 20 a 30 anys té prou amb la supervivència, han de treballar moltíssim per a poder casar-se tardiament i que els pares els ajuden a llogar una casa, ja no dic a comprar-la! Això trenca la societat. I hi ha una classe benestant, els vells, amb una vida més o menys assegurada i després una classe mitjana ofegada. Això porta a un conflicte social inevitable, que tard o d’hora esclatarà, si continua Sánchez. La possible agressió a Paiporta no va ser gratuïta: la gent se sent desemparada per un mentider compulsiu. No era l’extrema dreta. Econòmicament, Espanya és encara competitiva pels baixos costos. He estat tres dies al Sud de França i he quedat pasmat pels preus dels restaurants al Languedoc: el doble que Espanya. La nostra força és ser més barats, però el revers d’això són uns sous més baixos.

-És l’actual polarització una mena de malaltia transitòria o és vostè pessimista al respecte?
-Molt pessimista, perquè començo a sospitar de les eleccions generals. En estes últimes vaig veure coses molt rares, mentre a Espanya s’havia definit ja el contingent en un 70%, Madrid encara no havia comunicat un sola dada… quanta gent se va quedar sense votar? Tots els que diuen? Menys? No me fio de l’actual govern ni de les urnes, perquè l’actual model és una còpia del bolivarià de Veneçuela, i me’l conec molt bé. Fa poc, en un sopar amb 40 persones a Barcelona, amb militars, catedràtics, figures de la societat civil i fins i tot un expresident de la Generalitat, em vaig jugar amb ell que si Sánchez acabava bé, ens deixaria a l’Argentina peronista, i si acabava malament, a Veneçuela. Lo segon passa per la ocupació i colonització de totes les institucions, i ací de moment qui es resisteix és la Justícia. Si la dobleguen, tindrem una democràcia a la veneçolana.

-Com a periodista, com veu el paper dels mitjans de comunicació davant la situació actual?
-Els mitjans estan dividits. Veig a periodistes molt valents, amb sentit ètic de la professió, que ni es venen ni són comprables, mantenint el tipo. Allò senzill és dir que són de la dreta. Però després hi ha els periodistes de cambra, a sou dels poders polítics. El periodisme és una professió sagrada, que ha de respondre a les fonts i que ha de parlar de la realitat caiga qui caiga. Però el que veiem és mitjans d’una i altra banda. Me’n penedisc d'El País, i això que allà tinc amics i amigues. No puc entendre que hi haja diaris que varien segons la subvenció. I a Catalunya ja sabem com d’escandalós és, això.

-A banda de les persones anònimes, de quines personalitats ha après més, Manuel Milián, durant la seua vida?
-Vaig tenir un mestre que em va fer de pare, Jose María Hernández Pardos, director d'El Noticiero Universal. Me va oferir la critica de llibres de filosofia i pensament, als 22 anys: "Tú eres un chico muy maduro, me interesa mucho que escribas sobre esto". Em va marcar la vida, era independent, republicà, unamunià, no era franquista. Tirava una mica a l’esquerra i les seues amistats eren Ortega, Julián Marías... em va marcar molt. També un mestre d’El Perelló, republicà íntegre, Amadeo Pallars Lleó. Li havien expulsat del sistema i donava classes particulars; ell em va fer descobrir a l’altre. Jo venia d’una família carlina, el meu avi va estar dos anys a la presó de Castelló per carlí. El va tancar el Partit Comunista, i més concretament el seu germà. Fins als 25 anys jo no vaig saber que qui havia tingut tancat al meu avi era el meu oncle-avi. I a l’oncle amb el que em vaig criar [el sacerdot i erudit Manuel Milian Boix] el van posar a un zulo i li van cremar llibres...però et deia que amb Pallars vaig descobrir a l’altre, al que pensa diferent i igualment pot ser un gran amic. I això és important en la vida.

-Quin és el missatge central del llibre?
-És molt clar: el diàleg amb el contrari ens enriqueix. No hi ha dret a que la gent se mate per idees polítiques, i per això he escrit un llibre sobre la diferència, sobre la gent que m’he anat trobant que pensava diferent a mí. Mira, la nit de Nadal del 68 la passo amb el filòsof Roger Garaudy a París. I quan me n’anava a la missa de Notre-Dame, em demana que no marxe, que veuré una cosa que em sorprendrà. I a les deu de la nit, apareixen els obrers espanyols de la banlieu, amb guitarres i cantant nadales espanyoles en castellà. Ell va passar del PC al catolicisme i després es va fer musulmà, i amb la seua dona va acabar a Còrdova, on el meu amic Julio Anguita li cedeix una torre de la muralla. Anguita va fer elogis de mí a la TV d’Andalusia, una vegada, i quan va faltar, jo li vaig fer missa a la meua parròquia a Barcelona. Tota la parròquia va quedar de pedra. Això és l’amistat, això és el que salva un país, i no els odis que propaguen alguns.

"El diàleg amb el contrari ens enriqueix. No hi ha dret a que la gent se mate per idees polítiques, i per això he escrit un llibre sobre la diferència, sobre la gent que m’he anat trobant que pensava diferent a mí"

-Vostè va escriure Els ponts trencats sobre el procés. Com veu la problemática de Catalunya? És vostè més d'Azaña o d'Ortega, qui apostava per allò de la conllevanza?
-Sóc orteguià en la conllevanza, pero el PP no té ben quadrat aquest tema. I critico a Feijóo, perquè amb Fraga president no hi havia problema, estaven concordats a través de mí. Jordi Pujol encara ve a casa a dinar. Catalunya no tenia cap problema amb la identitat, i Fraga ho entenia tan bé que va copiar coses d’ací a Galícia, com posar el gallec a les escoles, o el sistema sanitari català. Trias pujava a Galícia per assessorar-los, i també van copiar el sistema d’autopistes català, fitxant un enginyer de Mataró. No hi havia diferències, sinó matisos. Els ponts es podrien refer, però s’hauria d’eliminar a un estúpid com Puigdemont i algun romanticisme absurd d’ERC. El factor humà, com diu Graham Greene, hauria de primar sempre, en la relació política.

-Què pensa del nou pacte fiscal anunciat fa uns mesos?
-El pacte fiscal és un privilegi i marca un principi d’insolidaritat. Als catalans se’ls ha acusat de pesseteros, però la sagnia de recursos ha estat enorme. Jo estava a la comissió d’Economía i Hisenda, i quan venia la liquidació de Catalunya… el 60% de les inversions mai es complien, mentre que sí eixien diners. Era una injustícia estructural i motius, per a mí, de discrepància amb Aznar. No se li ha fet justícia a Catalunya, i ara s’ha pecat d’excés. No veig que Catalunya haja de tenir el privilegi basc, però que el Govern no diga la veritat em sembla immoral. I que ERC venga això com un èxit, ai! La que està injustament tractada és la Comunitat Valenciana, i això ningú m’ho trau de l’ànima. He ajudat el que he pogut a Ximo Puig, li he donat informació i contactes... els valencians tenim dret a reivindicar perquè patim un greuge comparatiu evident. Catalunya mai ha sigut una nació, sinó el focus de una nació: la Corona d’Aragó, que som tots plegats, els qui compartim una cultura, una llengua... i als qui ens van deixar fóra de la conquesta d’Amèrica. La prova és que quan això va canviar en 1771, va fer possible que la construcció de l’economia cubana fóra catalana.

-I com veu la relació actual entre catalans i valencians? 
-No m’agrada que Catalunya ens avasalle, això ho he comentat amb el meu amic Eliseu Climent. El meu oncle era un gran valencianista i els valencians som germans dels catalans, no fills. No m’agraden que em vinguen a València a expandir cert imperialisme, crec que som autosuficients per defendre la nostra identitat, germana de la catalana, la mallorquina i l’aragonesa. Mon tio era una persona molt estricta i ho tenia molt clar, això. I els castellans han de respectar la identitat de la Corona d’Aragó, també.

"No m’agrada que em vinguen a València a expandir cert imperialisme, crec que som autosuficients per defendre la nostra identitat, germana de la catalana, la mallorquina i l’aragonesa"

-Finalment, tornem a la política: tot i que després s’ha distanciat del PP, va viure en primera línia, com a diputat, els anys del creixement electoral dels 90. De les diferents ànimes del partit, hi ha alguna capaç, al seu parer, de procurar-li una empenta com la que va donar-li el lideratge d’Aznar?
-Sí, ho veig. Però no pel camí que va. El partit va néixer com a substitució de la democràcia cristiana, que ho explico al llibre quan parle del cardenal Tarancón: ell volia cristians en tots els partits i no un partit de cristians. En tallar-nos la corda, uns se van quedar al Grupo Tácito i jo me’n vaig anar amb Fraga, que era un catòlic practicant, i vam imposar l’humanisme cristià en la doctrina del partit. Quan arriba Hernández Mancha, tot i que trontolla, això no ho toca. Però Aznar sí se carrega el Partit Democratacristià Europeu, i amb el maçó Berlusconi crea el Partit Popular Europeu (PPE), que és l’actual. En aquest punt, el tarannà d’Aznar no m’agradava, perquè va excloure aquesta idea fundacional. Després, Mariano Rajoy no anava per aquest camí. I a Feijóo tinc la impressió que ni li va ni li ve, està au-dessus de la mêlée, té una visió laïcista de les coses. Llavors, s’ha desnaturalitzat el PP i ha de retornar als seus origens històrics i tirar de la línia humanista cristiana que assentarà el partit. Mira, una de les persones mes intel·ligents i brillants del PP ha estat Miguel Herrero de Miñón, cristià, de la UCD… i en veure la deriva de Suárez se’n va anar. Un altre es Garcia Margallo, també de la democràcia cristiana. Ahí hi ha un residu, però això de canviar l’estratègia general… la veritat, no ho veig en gent que no sap ni com va néixer el partit.

-Ha dit en varies ocasions que està treballant en un llibre titulat El entierro de la gaviota. Serà el pròxim?
-Sí, i en eixe llibre contaré tot el que he callat durant 50 anys! Com quan vaig anar a Londres amb urgència un diumenge per aturar la detenció de centenar i pico de militars de la UMD [Unió Militar Democràtica]. Fraga, davant de mí, va cridar a Antonio Carro Martínez, ministre de la Presidencia d’Arias Navarro i va parar l’operació. I el dia que vaig jurar com a diputat l’any 89, en acabar l’acte, un diputat socialista se m’abrace i me diu "Manolo, quina alegria trobar-te aquí", en català. Era Julio Busquets, un dels fundadors de la UMD, al que jo havia ajudat a salvar la pell. I venia a donar-me les gràcies. I eixe llibre es diu així perquè comença amb el funeral del senyor Santacreu, qui va financiar la fundació del partit, i a eixe funeral no va anar ningú, ni del Govern, ni de Madrid ni del partit. Només va anar Santi Rodríguez, ara diputat. I jo vaig fer una perorata al final de la missa: "Veuen eixes cadires buides d’ahí? Són la d’Aznar, la de Rato, la d’Álvarez-Cascos, no estan aquí quan el PP no existiria si no fóra per aquest home". I això m’ha inspirat el llibre, i ara estic documentant-lo, incloent fins i tot els informes d’estratègia que vaig fer aquells anys. M’han vingut a consultar fins i tot professors nord-americans. M’està costant perquè només em queda un 15% de visió i això em dificulta la feina.