FATAL, GRÀCIES / OPINIÓN

Massa bé estem. Un monòleg

13/03/2022 - 

Mire, veurà, jo no sé molt bé què em passa. No ho sé. A la primera sessió li vaig comentar que havia decidit començar a vindre després de la pandèmia, però clar, posa’t a buscar i estalvia per si són més d’una sessió, que ha resultat que sí, ja veu.

Ja li vaig dir que jo després del confinament no estava bé, no podia estar a casa. No podia. No podia estar huit hores amb el cul a una cadira, teletreballant al meu ordinador, pendent que la connexió a Internet no fallara i obligant-me a no procrastinar amb el Facebook per si el meu cap se n’assabentava.

Ja m'han dit que açò no és com un metge, que açò no se soluciona d'un dia per a l'altre, ni d'una sessió per a l'altra, però és que no sé què em passa, sap? Jo era una persona normal, que havia seguit tot el que se li havia dit. Amb una colla d'amics a l'institut, una altra a la universitat, una carrera, un màster, i ara un treball. És que no puc demanar més! O això em diu el pare, que em queixe molt, diu també. I que no faig res a casa, que ajude la mare. S'ho pot creure? Amb vint-i-cinc anys que tinc? No, no estic independitzada. Estic esperant per estalviar. Ja sap.

El que li deia: no sé què em passa. De vegades estic enfadada. Que amb qui? Per exemple, ara mateix estic enfadada amb l'últim tio que em va deixar tirada, sense contestar-me al WhatsApp. Després d’estar quedant un mes. Un mes! I jo ja no sé si és culpa meua, per ajuntar-me amb gent d'afecció evitativa –ja sap– o és que simplement ell era escorpió i estava en Mercuri retrògrad. A saber.

Estic enfadada també amb els polítics. Amb Putin no, perquè diuen que està boig. Però pot creure’s el que digué l’altre dia Borrell? Sí, el de la Unió Europea. Que apaguem la calefacció, que som massa dependents de Rússia energèticament. No, perdone. Dependent soc jo, que m’he criat amb uns referents de merda. Sí, disculpe que gaste aquest llenguatge, ja li he dit que de vegades estic enfadada. O Sánchez, que té la barra de dir que la pujada de preus de l’energia és culpa de Rússia i de la guerra aquesta. Però si ja no recorde el dia que no hem batut un rècord en xifres, bé siga de contagis de COVID o de preu de la llum.

I mire, és que jo he votat sempre. A sobre no tinc cotxe perquè contamina massa, recicle, consumisc poca carn, mire d'on és la fruita quan compre, intente no anar a Inditex, apague els llums, duc la mascareta encara pel carrer, també a les manifestacions, com la del 8M de l'altre dia, a la qual vaig anar, clar.

Jo no soc d'enfadar-me. De vegades simplement estic trista. Però no trista per una ruptura, ni perquè els avis moriren, tots sols. És una tristesa apegalosa. Molt feixuga. Que m'asfixia quan estic treballant, o quan escolte notícies. Però alhora no soc capaç de retindre-les. Els titulars se m'escolen entre els dits mentre teclege una factura o un informe a l'ordinador.

No sé què em passa. Potser només estic cansada. És massa tensió, sap? Veníem de les alarmes del canvi climàtic i de sobte la pandèmia i encara no hem eixit i ja parlaven d'altres virus, i una possible apagada a Europa, i un meteorit de 130 metres de diàmetre, i Zuckerberg amb el Metavers aquest que sembla un capítol de Black Mirror, i els desnonaments de famílies durant la pandèmia... Que jo no entenia què feien amb aquestes famílies si estàvem en pandèmia! Clar, i ara una guerra. Ací al costat. L'altre dia, amb el bombardeig a la central nuclear més gran d'Europa, em vaig posar a plorar a casa. Així, jo sola. Amb una tassa de café a les mans que deia “Eres capaz de lo que te propongas". I no ho entenc. Mire que he aguantat i aguantat. El confinament, la mort dels avis, el treball de merda –perdone, de nou–, l'acomiadament de la mare. Eren coses fortes. I jo he aguantat i aguantat. Aguantava perquè havia de tirar endavant, perquè tothom estava igual, pel Resistiré que cantàvem al principi, recorda? I ara podem eixir de casa, i de sobte no, perquè la cosa empitjora i tornem enrere. I jo obedient. Ara fora, ara dins.

I ara, amb aquesta guerra, jo no estic bé. Perquè sent que tot és possible, en el mal sentit. Que les falles es poden tornar a cancel·lar, que haver-me gastat huitanta euros en un festival no m’assegura que el gaudiré... I a sobre em sent culpable perquè clar, acceptem refugiats d'un país però d'altres no. I em preocupa més aquesta guerra que altres? Estic així perquè m'importen més els blancs d'ulls blaus? Així soc? Així m'han fet? A sobre no sé si he d'estar a favor d'enviar armes o no. No sé si apagar la calefacció o anar a cremar contenidors, o potser no votar? Però i l’extremadreta? No sé! Ja no sé si és que ara el que funcionen són les relacions obertes. Ja no estic segura de res. Tinc la sensació d'anar amb un pilot automàtic. A casa, a la feina, amb els amics. Vaig fent. Però no dorc bé, ara de sobte. Estic cansada i nerviosa alhora i...

Com? Que ja s'ha acabat l'hora?

D'acord.

Fins a la setmana que ve.

next