Mazón i l’anestèsia civil

En la primera legislatura del Botànic, en què Compromís y PSPV acabàrem amb 20 anys de governs del Partit Popular, un empresari valencià, d’eixos tan milionaris que inclús apareixen en les llistes de persones més riques al món que fa una revista americana, va dir dels últims governs del PP el següent: “Se supone que un gobierno de derechas ha de ser liberal, pero aquí se controlaba todo, el que se movía no salía en la foto...Un prohombre del PP me reconoció en su día que la sociedad civil valenciana estaba anestesiada. Todo estaba muy mediatizado, nadie se movía.”

Era l’època de mirar al cel i veure grues per tot arreu. N’hi havia tantes que, en conjunt, ajudaven a generar una espècie d’al·lucinació col·lectiva: a més grues, més treball, més habitatges, més turistes, més sensació de caminar endavant amb la promesa d’un futur ple de prosperitat i oportunitats. Era l’època en que lligàvem els gossos amb llonganisses, amb presidents muntats en Ferraris, grans projectes, arquitectes megalòmans, ciutats del cine amb estreles de Hollywood subvencionades per l’erari públic...

I com deia l’empresari multimilionari, tot hi era irreal: un miratge dirigit i unflat des del poder polític al que la realitat econòmica, la Unió Europea i la Fiscalia Anticorrupció va posar fi. La ciutadania va despertar de cop, anestesiada com estava a cop de titulars mediàtics i una absoluta falta de transparència dels seus governants. De sobte, es va trobar sense caixes d’estalvi, amb retalls massius de les beques universitàries i els centres de salut, amb 6.000 professors acomiadats del sistema públic i la televisió pública tancada perquè el Partit Popular no podia grapejar i manipular-la més... L’etcètera que segueix a la frase és inabordable en un únic article però resumible en una frase: tres presidents de la Generalitat així com els presidents de les Diputacions de Castelló, Alacant i València es van seure davant d’un jutge. 

Mai està de més recordar-ho. Perquè la història torna a repetir-se, i està per veure si en la seua pitjor versió. Carlos Mazón està mesclant la mateixa recepta que va dur als valencians i valencianes a aquella anestèsia que va inocular un dels seus mestres, Eduardo Zaplana, prohom durant anys del PP valencià i hui davant la possibilitat de 15 anys de condemna a presó.  

Un govern que es diu liberal ha presentat cinc projectes de llei que són un homenatge a la gestió del senyor Zaplana. El pac legislatiu toca punts claus que permetran el govern de Mazón: 1) imposar el director de l’Agència Antifrau; 2) nomenar a dit els treballadors i les treballadores de l’Oficina de Control de Conflictes d’Interessos i reduir alhora la seua autonomia; 3) llevar part de les obligacions de Transparència dels càrrecs polítics; 4) controlar de la televisió autonòmica, consell d’administració del qual passarà a ser triat sols per PP i Vox mentre l’oposició, treballadors i representació ciutadana passen a ser figurants; 5) deixar a milers de xiquets i xiquetes sense poder aprendre una de les dos llengües oficials; 6) manipular la memòria democràtica del País Valencià per a blanquejar la repressió i la ideologia feixista que va patir Espanya durant tantes dècades. 

Totes les banderes que el govern progressista del Botànic va establir per a revertir la mala praxis del PP entre 1994 i 2015 queden en res. Ha ocorregut  amb un procediment d’urgència per a evitar controls d’òrgans com el Consell Jurídic Consultiu, sense que el president Mazón haja dit ni mu... Pot ser perquè estiguera fent un TIK TOK mentre es menja una hamburguesa. Tenim un president que no sabem què fa o perquè, no publica pràcticament agenda pública. Ni avança en propostes de grans mesures per a mitigar els problemes i necessitats de la gent (inflació, sanitat, educació...), tampoc es centra en dotar al territori de solucions als problemes que comporta el canvi climàtic. Dels anuncis de la campanya ja no queda res. Mazón està en una altra cosa, més anestèsica. Això de la transparència, el debat polític, la col·laboració i participació de la societat civil en la gestió de la nostra autonomia, ya no toca. Que nadie se mueva. Toca el ordeno y mando.