Més enllà del so: 15 frases per entendre el paper de la música en una cultura cada cop més visual

CASTELLÓN. Costa assenyalar al calendari una data que ens remunta a en quin moment escoltar la música mitjançant els videoclips de YouTube es va convertir en una acció quotidiana del nostre dia a dia. La indústria- siga pop, rock o heavy metal- no pot prescindir del poder de la imatge per fer més ostentoses les seues paraules. Ocorre el mateix a la inversa? No ens agradaria saber què seria de la sèrie Narcos sense la seua introducció marcada per Rodrigo Amarante. No obstant això, el paper que aquesta aconsegueix en films, documentals o en la resta de disciplines artístiques pot anar més enllà. Així ho opinen els professionals del sector. O en aquest cas, el musicòleg i artista sonor, Lloreç Barber; l'etnomusicòloga Montserrat Palacios; i el professor del Conservatori Professional de Castelló, José Luis Miralles; els quals protagonitzaren ahir una taula redona al centre cultura La Mercè en Borriana. Sota la direcció del director d'orquestres, Xavi Piquer, tots quatre disseccionaran el paper de la música en l'actualitat, distanciant-lo en primer lloc d'un concepte de contemporaneïtat i, en segon lloc, apropant-lo a la necessitat de revisar la seua educació a les escoles, especialment, de conservatoris.

Part 1. La música (no) és contemporània

"El concepte de contemporaneïtat ha estat molt mal utilitzat al llarg del temps. En un principi es pensava que pertanyia a tot el que s’havia fet en el segle XX, però la seua naturalesa s’ha allargat i es continua utilitzant per comoditat. Tant de bo, no som contemporanis. És com dir soc moderno pero no me atrevo. Aquesta idea ve perquè som incapaços d'establir el que tenim davant" (Llorenç Barber)

"S'hi ha prostituït tant la paraula 'contemporània' que ha quedat a no dir res. Abarca massa i al temps res. Es refereix a la música d'avantguarda o a l'experimental? Ja que són idees diferents; la primera fa referència al demà, perquè el d'ahir ja està mort, mentre que l'experimental evoca més evolució" (José Luis Miralles)

"Les comunitats indígenes estan contínuament produint música riquíssima, però des de la mentalitat europea es considera com a primitiva i no com a contemporània. No obstant això, per a mi aquest concepte sí que ens marca; es refereix al que estem fent ara i en quina realitat social ens encontrem" (Montserrat Palacios)

"Tal volta el que ens hem de preguntar és si l'art ja ha acabat. I és que hi ha experts que anoten l'any 1980 com el del fi de l'art. No perquè no es faça com a tal, sinó perquè el seu relat ja ha finalitzat. Aleshores, el contemporani seria tot allò que tampoc té un relat que ho sustenta. Ho podem identificar com una ruptura, com l'absència de missatge, que qualsevol manifestació pot ser art. Ens apropa a eixe lloc on tot val. Ja no existeix sols el bonic com a la modernitat. Aquesta música no vol derrocar cap passat que ens oprimeix. Tots cabem per eixa mateixa falta de relat; no hi ha ni religions ni partits polítics que creguem" (Montserrat Palacios)

Part 2. Més enllà del so

"Primer que tot hem d'entendre que la música està en tot el món; està en la llibertat i això és difícil d'acceptar." (Llorenç Barber)

"Ja no hi ha so i soroll. El primer és allò que no vull sentir i ho deixe en un segon pla, i el segon respon al que sí que vull sentir. No obstant això, el soroll em du a la música com a temporalitat i no com a silenci. La música és tot, per tant mai para" (Llorenç Barber)

"Si abans parlàvem del concepte de contemporaneïtat, la paraula 'música' tampoc diu el que deia abans, no és un terme tancat. I menys des que aquesta no sols es remunta als conservatoris" (Llorenç Barber)

"Sempre sorgeix la por que ningú ens entenga, per això els programadors contracten el que creuen que pot percebre millor el públic. Tant de bo, hem de trastocar aquesta idea. Canviar el fet d'entendre pel de sentir, ja que com hem dit, aquest art no respon a relats" (Montserrat Palacios)

Part 3. Ha perdut el llenguatge sonor la batalla amb el visual?

"Les obres visuals sempre utilitzen bones bandes sonores perquè el missatge subliminar aplegue millor. En efecte, l'impacte d'una pel·lícula canvie molt depenent de la música d'acompanyament que utilitze. No crec que la imatge haja guanyat. Tot i això, és evident que la suma d'ambdues disciplines juntes és major que per separat. I en aquest cas l'art sonor ho ha sabut explorar millor." (José Luis Miralles)

"La unió de les arts està més present en l'art sonor que en la mateixa música. Llavors, es tracta d’obrir el cadenat" (José Luis Miralles)

"L'educació musical necessita ser més pràctica des del principi. I el terme bàsic de l'art sonor passa a ser el camp expansiu, degut que les propostes perden el seu límit d'una forma tan extrema que no se sap si es dansa, pintura o música, ja que el seu concepte s'expandeix. És just aquí, doncs, on sorgeix la substància de la creació. Seria molt útil que aquesta idea s'entenguera en un conservatori o escola de formació. No estem en una classe d'art, sinó en un camp expansiu on primer fem i després expliquem, si cal explicar" (Montserrat Palacios)

"Som una societat líquida, però no vivim en institucions que ho són. Per això, els canvis són més complicats" (José Luis Miralles)

"D'alguna manera el conservatori és un model educatiu vàlid, però no és l'únic. Tots som creatius. El problema és que a voltes, pel sistema tan estricte que tenim, ens espanta un full en blanc" (Xavi Piquer)

"Igualment no és que la institució no vulga fer una proposta més creativa per ensenyar música. Si volguera, tampoc tindria el mecanisme, degut que les activitats extraescolars comptem amb poc de pressupost. Però, sí que és necessari fer més pedagogia social i trencar guetos, que no se separe la contemporaneïtat de la música clàssica, perquè es forcen públics independents" (José Luis Miralles)

"El menjar d'un artista és l'èxit i aquest és molt car. Es dóna poquet de temps i a poquetes persones. Doncs no és fàcil. Jo vaig començar amb la música per la necessitat de no deixar morir una tradició. Per tant, cal recordar, enfront aquesta evolució d'una societat cada cop més visual, que la música no és sols virtuosisme o un patrimoni de la humanitat que es coneix com a repertori. Tampoc és sols disciplina. És memòria, emoció, cohesió i ocupar el lloc públic" (Llorenç Barber)