Hoy es 15 de noviembre

conversaciones 

Toni Pastor: "Un productor teatral també és un creador"

30/12/2018 - 

VALÈNCIA. “El productor és la persona que coordina tot: és pare, mare, tia, confessor, confident... De tots”. Així és com valora Toni Pastor la seua professió, desconeguda per a una part important del públic del teatre, però immensament important dins d’este sector. I ho sap prou bé, perquè atresora 35 anys dedicant-se a la gestió, producció i distribució teatral. No és cosa menor. De les seues mans (i cap) han eixit iniciatives tan interessants com el Circuit Teatral de València, el Festival Dansa València i la Mostra de Teatre d’Alcoi.

Fa unes setmanes l’Avetid va reconéixer la seua labor amb un guardó que Pastor reconeix que no esperava rebre. “Em va cridar Mª Ángeles Fayos i, per un moment, vaig pensar que s’havia equivocat de telèfon. I quan em vaig adonar que no, em vaig quedar molt sorprès. Els que vivim darrere de l’escenari no estem acostumats a estes coses”, reconeix amb un somriure.

Fa 6 anys, a més, que Toni Pastor compagina la labor com a productor i distribuïdor teatral amb la docència a l’ESAD (Escola Superior d’Art Dramàtic), on és professor de gestió i producció. Els estudiants, sovint, desconeixen tot el que envolta la producció, que passa per saber crear una companyia, cobrar una factura o gestionar un local d’assajos, entre altres temes. Una cosa molt important ara, perquè, en paraules del gestor, “és molt lícit fer càstings en acabar la carrera, però el tema no està ací”. “Cal crear, generar, no estar passius; sinó ser creatius i fer art escènic. Són artistes. I això els obliga a crear companyies i fer coses. I saber com cobrar una factura o com fer l’IVA i l’IRPF. Pot paréixer una muntanya, però és així”, diu.

Foto: KIKE TABERNER.

Quedàrem amb ell fa uns pocs dies a la cafeteria del Teatre Rialto. Vàrem preguntar-li per la llibertat d’expressió, les adaptacions teatrals, el repte (o no) d’omplir teatres i la joventut. I açò és el que ens va contar.

-Quins reptes té la professió de productor teatral?
-La gent pensa que el productor és el de la pasta, però no únicament. Jo defenc el paper del productor/creador. Un productor que també és un creador. Que no només gestiona els diners, sinó que també pensa en unes altres coses; per exemple, Gracia Querejeta. Una producció de Querejeta no és el mateix que una d’Almodóvar o Spielberg. És una diferència, no de pasta, sinó de sensibilitat.

A més de tindre coneiximents de gestió, s’ha de saber la idea del director i ajudar-lo, no a fer el que vol, sinó a fer que tot tinga coherència. Un director pot dir: “Vull que d’ací baixe una llum”. I tu dius: “I per què? Per què és interessant? O ho fas perquè no tens més idees i són efectes?”. Has de poder rebatre’l. Quan veus un espectacle d’Albena, ja saps què esperes. Té un segell de producció.

La visió del productor també és la de saber gastar-se els diners justs. No perquè tinc diners he de gastar-ne més. De vegades, quan un director o productor tenen molts diners la caguen perquè no saben què fer-ne. Has de posar en peu l’espectacle que vols fer i, si tens diners, millor; però no vore en què gastar-ne perquè sí. Error. Això passa quan no tens clara la idea.

-Fa tres temporades que el Teatre Escalante continua en actiu però no al seu edifici. Què ha passat o passa amb l’Escalante? 
-Em sembla fatal que es deixe perdre. L’Escalante, encara que siga privat, és patrimoni. Jo tinc una foto d’un cartell de la temporada 83-83 de teatres de la diputació, en què està l’Escalante, i es feien actuacions des d’octubre a maig de companyies valencianes. Ara està infrautilitzat. No pot ser que un teatre estiga únicament en marxa de matins per temes escolars; de vesprada també hauria d’estar funcionant. Tu vas a Madrid i es fan sessions de coses diferents al llarg del dia. I és fantàstic que es facen coses per als menuts, però no només això.

És de poca vergonya deixar-lo perdre, absolutament injust. Es parla de 10 milions d’euros, però després es gasten els diners en unes altres coses. El Talia era privat i es va arreglar des de la Generalitat. I per què no el Escalante, que a més té més solera, és més bonic i té tota la història? El projecte de l’Escalante sense un local fix és una putada; és tindre una visió curta. Perquè, insistisc: és cert que no és propietat de l’Administració, però després sí que es gasten 10  milions d’euros subvencionant coses privades. Però bé, els valencians són molt de tirar edificis bonics i això.

Foto: KIKE TABERNER.

-Dos teatres de València varen cancel·lar sengles espectacles per amenaces de grups d’ultradreta (l’Olympia i la Rambleta, que finalment sí que el va acollir). Quina lectura fas d’esta situació?
-Anem arrere. És una situació insòlita, i a mi em fa molta por. La llibertat d’expressió està en les últimes. Els importa més que algú faça una cosa amb la bandera  que no l’atur o el que passa amb les dones. Ahí no munten canyarets, però després hi ha bavades amb el raper eixe; o tot el tema de Willy Toledo... Estem arribant a un punt en què es pensa que els actors i els personatges són el mateix. I no: el que pensa un personatge no és el que ha de pensar necessàriament l’actor que l’interpreta. Els llibres estan plens de personatges que són assassins, persones indesitjables... Però a ningú se li ocorreria detindre a l’autor d’una novel·la per això? On està la llibertat d’expressió ací?

I després està el rotllo de l’Administració. Suposadament van demanar ajuda a l’Ajuntament i a la policia. O no. Això ho sabran ells. Però encara que ells ho demanaren o no, és obligació de l’Administració tindre en compte això. I anar i dir: “Què passa ací?”. I actuar d’ofici o denunciar als d’Espanya 2000 si fa falta. Si hi ha gravacions d’amenaces o el que siga, fer alguna cosa. Sense necessitar una denúncia per part del teatre perquè la seua obligació, al cap i a la fi, és protegir al ciutadà. Tot és incoherent.

-En 2012, la directora Phyllida Lloyd va portar a l’escena londinenca un Juli César ambientat en una presó de dones, una decisió un tant polèmica. Tot es pot adaptar o interpretar, o s’ha de mantindre intacta l’obra original? 
-Jo crec que es pot fer el que siga. El teatre escrit és literatura dramàtica. I tu pots ser l’autor d’eixe text. Però, quan un director el posa en peu, és la seua creació, i té tot el dret a interpretar i reinterpretar això. Evidentment, l’autor té dret a dir: “Doncs, si no ho fas com jo dic, no vull que ho faces”. D’acord. Però el director d’escena també té dret a interpretar això. Abans les dones no podien actuar i ho feien els hòmens; doncs, com en este cas que comentaves, per què no es pot fer ara a la inversa?

Quan algú posa en peu una obra és lliure de reinterpretar-la. Perquè es un creador. De fet, en cine el director genera drets d’autor; i els actors i actrius, d’imatge. En teatre, ni els directors ni els actors tenen estos drets. És una cosa a reivindicar. En el cine s’han preocupat de fer-ho; en teatre, no.

Foto: KIKE TABERNER.

-Immersiu, transmedia i 3D: així és com es diu que serà el futur del teatre. Tu què en penses?
-El teatre no ha mort mai i es va mantindre quan van aparéixer el cine i la televisió. I ho ha fet perquè sap adaptar-se. D’altra banda, les noves tecnologies són fantàstiques sempre que, evidentment, no siguen per a crear un espectacle només de llum i so. Això no és teatre. Però que el teatre utilitze les noves tecnologies (i ja ho està fent) està molt bé. El teatre no morirà perquè sap adaptar-se. Això sí, una altra cosa és el mal que ha fet el club de la comèdia.

-A què et referixes?
-A què, d’una altra banda, estan els gestors i programadors que contracten, sobre tot, monologuistes. I clar, molts o la majoria d’estos monologuistes són cuentachistes més que monologuistes. Un monologuista era Pepe Rubianes, que contava una història o més ben muntades. El Club de la Comèdia és un home que està 15 minuts contant acudits enllaçats. I està bé: el teatre ple. Però no estàs contractant teatre de veritat.

És, en part, pel poc atreviment de gestors que tenen por o que pensen equivocadament que la seua missió és omplir el teatre. Quan un teatre institucional, d’una administració o d’un poble o d’un Ajuntament s’ompli sempre; sempre és un èxit... a mi se m’encén una llumeneta. I pense: “Pretén fer-li la competència al teatre privat?”. Perquè la missió d’aquests teatres no és guanyar diners, sinó fer costat a les noves companyies, nous creadors i formes de creació... Eixa és la missió, no omplir el teatre. Per a això ja estan els teatres privats que arrisquen el seu capital i s’han de guanyar els diners per mantindre’s oberts.

Foto: KIKE TABERNER.

-És el debat del que passa també amb les televisions públiques...
-No pots fer fem. La missió no és tenir un share alt, és fer per programes de qualitat. És la única forma d’anar avançant.

Però els polítics volen això: perseguixen la foto, la immediatesa, l’èxit en la seua legislatura. I no tenen una visió a llarg termini. No es fa una programació regular. És com el festival que es fa a un poble una vegada a l’any i durant la resta no es fa res. No hi ha programació. És com si una vegada a l’any em convidares a una mariscada i la resta de l’any em matares de fam. No hi ha dret. Es diu que no hi ha diners per a programar tot l’any, però després es gasten 3 milions en una setmana.

-Com podem fer que la gent jove continue anant al teatre en una època tan marcada per les pantalles?
-Eixa és la pregunta del milió. Fixa’t: les escoles porten els alumnes al teatre. I, quan arriben a l’institut, ja deixen d’anar-hi. No hi ha una oferta teatral per als adolescents. Ahí es perd. No és que estiga ara mateix desert, però encara no és suficient. Evidentment no els pots contar coses més infantils, perquè els interessen coses de grans, però no hi ha espectacles que parlen de xàrcies socials, addiccions, els problemes de la dona... Totes eixes coses que afecten a la joventut no estan retratades. Hi ha un cert buit. Els adolescents tenen tantes coses al volant que és difícil enganxar-los; hi ha més treball a fer.

A més, passa una cosa: quan vas al cine, si no t’agrada una pel·lícula, tornes igualment la setmana següent. Al teatre, no. Si no t’ha agradat un espectacle, no tornes en tot un any. No té a vore amb el preu, sinó amb el valor que li dónes. Potser et gastes 25 euros en un sopar, però no en el teatre.

Noticias relacionadas

next