GRUPO PLAZA

música

Mossén Bramit Morera i els Morts: crits d’ultratomba

Mossén Bramit, un xouman del rock and roll que sembra el terror amb una competent banda de garage

| 21/09/2023 | 4 min, 4 seg

En diuen shock rock. I definix una manera de fer música en què hi ha molts elements teatrals que es traduïxen sobre l’escenari. El gran mestre del gènere és, sens dubte, Alice Cooper, que ha arribat a fingir la seua pròpia decapitació com a part de l’espectacle en viu, però el pioner va ser l’americà Screamin’ Jay Hawkins, que a mitjan dels 50 ja començava els concerts eixint d’un taüt i cantava amb un micro amb forma de crani. En els 60 li va eixir un hereu a Anglaterra, un cantant anomenat Screamin’ Lord Sutch, qui, acompanyat per The Savages, connectava el rock and roll amb el terror de barraca de fira i el grand guignol francés.

En el solc d’eixos històrics bramadors hi ha, des del mateix nom artístic que ha triat, el valencià Ramon Morera, és a dir, Mossén Bramit Morera, que combina l’homenatge conscient amb la continuació de la tradició en un projecte musical que també beu de fonts associades als sons retro i la sèrie B, dels Sonics a The Cramps, acompanyat per una competentíssima banda, Els Morts, que ha anat canviant al llarg de la seua desena d’anys d’existència. En ocasions especials, a més, la banda s’ha ampliat amb tres coristes femenines, Les Mortetes, emulant les nóvies de Dràcula amb les seues túniques blanques i els seus cors d’ultratomba.

Practiquen un so garager adobat de frat-rock i amb alguna cosa de protopunk i instrosurf, que s’ha nodrit de versions de grans clàssics (com “All black and hairy” del mateix Lord Sutch, adaptada com “Tot negre i pelut”) i de composicions pròpies enregistrades en dos EPs, Mossén Bramit Morera i Els Morts i El Butoni, i un àlbum, Tot s’aprofita. Entre els temes propis, destaquen cançons com “Bou embolat”, “Qui s’ha mort” o “Nicomedes”, que està dedicada al botxí Nicomedes Méndez, qui va exercir la seua professió a Barcelona i València. En tot cas, sense tindre una producció discogràfica llarga, el grup compensa l’escassa afició a visitar l’estudi de gravació amb uns directes que no deixen indiferent a ningú.

Perquè Ramon Morera no és un frontman qualsevol. Quan la banda ja ha calfat el públic amb uns quants temes introductoris, una comitiva s’obri pas des del fons del local, dividix la massa de gent com va fer Moisés amb les aigües del Mar Roig. Són els portadors d’un taüt del qual, una vegada a l’escenari, emergirà mossén Bramit, senyera en mà, erigit en encarnació moderna d’un regionalisme antigot que en el seu cas es compon d’elements molt dispars (de referències històriques a motius de la cultura pop) per a articular un discurs que té molta més molla del que pareix, com demostra la mateixa tria del valencià a l’hora de fer les lletres. Una circumstància que els convertix en un grup únic, perquè si bé en l’àmbit musical la llengua fa temps que ha deixat de ser patrimoni de xarangues ska i reciclatge mestís clònic, és difícil trobar en l’escena marcada pel domini idiomàtic una formació amb les seues particularitats sonores, i més tenint en compte que entre els integrants hi ha tant valencians com catalans.

D’esta manera, Mossén Bramit Morera i els Morts, fidels a la seua afició pel cinema macabre, es configuren com un monstre de Frankenstein format per multitud de peces que encaixen d’una manera tan fluïda que obliga a preguntar-se com la idea no se li havia ocorregut a ningú abans: mentres el líder es retorç tot despitralat per terra o fa el gest de voler assotar el públic, transfigurat en un Iggy Pop de séquia, els músics interpreten un repertori en el qual els Fuzztones ixen a pegar una volta pel cementeri acompanyats de Constantí Llombart, el decadentisme es junyix amb el rock and roll primigeni, i la reivindicació identitària valenciana arriba de la mà de ritmes sorgits en el país de les barres i estreles. Contradictori? És possible. Irresistible? Sense cap dubte. Si teniu l’oportunitat de topar-vos amb ells en directe, no vos els perdau!

[Actualització del text publicat en la revista Lletraferit #07, primavera de 2016]

Eduardo Guillot (València, 1967) és periodista cultural i director de la Mostra de València - Cinema del Mediterrani. Ha escrit amb regularitat, entre moltes altres publicacions, en Culturplaza, Urban o Rockdelux.

next