Ningú no sap què passarà demà

Està canviant el temps, per fi, però el que s'ha tornat habitual és aquest corrent huracanat d'actualitat que ens plantofeja la cara cada setmana. Ho admet: parle del temps perquè no sé com començar aquesta columna. Sí que sé, però, de què parlarem: del disc de Bad Bunny. De tot i de res.

Benito Antonio Martínez Ocasio és natural de Vega Baja (és inevitable, sempre faré la broma: Vega Baja, Puerto Rico; no Vega Baja, País Valencià) i, tal com diu ell mateix al disc, va ja pa' trenta. És un artista de talla mundial a qui se li reconeix com part de l'onada de parla hispana que s'està imposant al predomini de l'anglés del mercat de la música global. Tot i la seua posició de fama i diners, sempre ha destacat per no desconnectar-se de la seua gent, per estar i donar suport a causes socials i polítiques del poble porto-riqueny. Potser és per això que últimament sobta la tendència aspiracional de somni americà (estatunidenc) que desprenen les seues darreres aparicions i accions públiques. Fins i tot va haver d'explicitar fa poc que la seua llengua era l'espanyol després que se'l relacione amb Kendall Jenner i sorgira la pregunta si es comunicaven en anglés.

Tot i que també és difícil destriar aquest somni implantat de tota la influència cultural dels ianquis, més a Puerto Rico. El nou disc de Bad Bunny torna al trap després d'Un verano sin ti. És una tornada als orígens. A la música amb què es va donar a conéixer. De fet, fins i tot estèticament ha intentat tornar desfent-se dels rulls negres i passant al cap pelat dels inicis, estil Daddy Yankee.

Amb la tornada a aquesta estètica, però, s'insinua que ha estat gastant perruques per tal d'anunciar el canvi en el moment correcte, en una mena de planificació de les seues aparicions i de la seua aparença. I és que al final, es reafirma que Bad Bunny és en realitat el zeitgeist dels nostres temps. Part del seu èxit rau no només en la música que crea sinó en la representació del que som hui dia, producte de la voràgine de canvis de les nostres societats.

Per exemple, la sobresaturació fruit de la multiplicació d'altaveus i l'allau de contingut i informació, genera una hiperfragmentació del que consumim. Hi ha tants canals, tanta informació, tant de soroll, que busquem cada vegada més prescriptors i algoritmes que ens ajuden a destriar la palla. Bad Bunny no gasta pràcticament les xarxes socials, massificades i amb un abast generalitzat, però sí que gasta últimament un canal de WhatsApp on es defensa contra la desinformació al seu voltant, on relata com se sent a una gala de premis, envia selfies i també explica el sentit del nou disc. "Yo todos mis proyectos los he hecho con amor para ustedes pero este album en especifico es 100% para ustedes como ningún otro".

nadie sabe lo que va a pasar mañana és un disc per als reals, els fans de veritat. Explicat així, sembla la recompensa premium d'una subscripció. No se li pot retreure aqueixa lògica comercial i centrada en el jo en què hem caigut tots. El treball de la marca personal, la cura dels perfils a les xarxes i de la pròpia imatge perquè en qualsevol moment ens podran fer una foto, i la sensació d'un Gran Germà generalitzat que ens autoimposa un control social.

La vida sembla haver-se convertit en un gran reality en què som alhora participants i espectadors. I no hi ha reality més similiar a aquesta sensació que el de les Kardashians, una família que temporada rere temporada mostra una representació de la seua vida. Bad Bunny últimament és relacionat amb una d'elles, Kendall Jenner, en una espècie de performance que ningú acaba d'atrevir-se a confirmar: és amor?, és interés?, és una nova aliança comercial? A un reality, les fronteres entre ficció, realitat i representació ficcionada d'aquesta realitat són difuses. Tot acaba sent una performance que cadascú interpretarà com real o no, generant tot un món de possibilitats, personatges i narratives. Ho hem vist també aquesta setmana no només amb Benito i Kendall, sinó amb la princesa Leonor i el fulletó muntat a xarxes sobre un possible crush a l’acadèmia militar atenent mirades i gestos d'un vídeo de quinze segons.

I de tota la pressió, l’excés, les tendències confuses entre la ficció, la memeització, la deshumanització i les performances, hi ha un sentiment de desencant. D’entre tota la palla d’estructures i referències sexuals, econòmiques i materialistes clàssiques del trap, Bad Bunny comparteix sentiments i referències a la seua vida privada. Signa el disc com Bad Bunny / Benito explicitant que, més enllà del personatge, hi ha una persona real que assumeix no estar al 100%, que intenta sobreposar-se a qui li desitja la mort en xarxes socials, que se sent soles. Les noves generacions comencen a assumir les conseqüències de les ostentacions i l’excés. Dels canvis sense filtre, del que impliquen les xarxes socials i aquestes lògiques capitalistes. 

És per això que l’estil de Bad Bunny, arrastrant paraules i amb un to trist, també representa el sentit general. Benito fa aquest disc per als reals, tot tornant als orígens en una prompta nostàlgia que busca un espai segur d’entre tota la voràgine actual. Tal com ell recomana, no escoltem el disc, només gaudim-lo perquè ningú no sap què passarà demà.