No, el Mundial 2030 no, per favor - Lucía Márquez

Contemple horroritzada que Espanya serà seu del Mundial masculí de futbol de 2030. Un calfred em recorre l'esquena. L'horror s'arremolina al meu estómac. Un altre gran esdeveniment. Un esdeveniment enorme, de fet. No, per favor. Una altra vegada no. És que no hem patit ja prou? No ens ha varejat la vida ja prou el llom amb més esdeveniments desmesurats dels que un simple humà pot suportar? És que no podem estar tranquil·lets un temps ocupant-nos de les nostres mogudes, que no són poques?

Perquè a estes altures de l'existència tots sabem ja el que suposa allotjar qualsevol d'estos descomunals saraus. No, no em referisc als mil bilions de trilions d'euros dels quals, segons els sospitosos habituals, es beneficiarà l'economia amfitriona. Unes xifres que, per la cosa que siga, després mai repercutixen en el benestar de la ciutadania. Parle d'eixes altres conseqüències amb què estem més familiaritzats. Per exemple, infraestructures pagades amb les seues bones palades de diners públics que queden abandonades als 20 minuts i convertides en fantasmagòrics esquelets urbans. O més especulació amb la vivenda (sí, encara més, que quan es tracta de jugar amb les nostres possibles llars, l'únic límit és el cel). 

Una temporada d'aglomeracions als carrers que dificulten la supervivència dels veïns. Molt de cartó pedra, molt de rètol de neó, molt de còctel per a VIP i, després del teló, les habituals tones de treball precari i subcontractes explotant els empleats més dèbils de la cadena. Mesos i mesos de murga propagandística XXL, de discursos grandiloqüents sobre com d'afortunadíssims som per acollir la trobada que siga i de com suposarà un punt d'inflexió en la imatge que la resta de l'univers té sobre el nostre racó de l'univers.

Qui no voldria que el seu entorn fora de nou escenari de totes estes meravelles? Quina classe de desbaratafestes podria oposar-se a una ocasió històrica tan transcendental per a la nostra imatge en l'exterior? Que com de sostenible serà muntar un guateque així? I això a qui li importa? En el cas del Mundial, se li suma el vergonyós espectacle que han donat les institucions futbolístiques pàtries en els darrers mesos. No tinc paraules per a expressar la il·lusió que em fa saber que cert personal tindrà encara més protagonisme (i poder). Porte dies tirant-me per damunt bosses de confeti. Perrosanxe ha destacat que esta celebració suposarà “un plus de reconeixement europeu i internacional” a Espanya. Ara sí, organitzar esta trobada interplanetària era just el que ens faltava per a poder brillar amb tota la nostra esplendor, per a demostrar el moltíssim que valem. Per a donar una lliçó als nostres enemics. Quin orgull. Perquè, mira, jo quasi preferisc que ens deixen en pau.

Cervatells fins a dalt d'amfetamines

Clar, també tenim l'altre vessant de qualsevol fantasia faraònica: tot el temps i recursos que dediquem a l'enèsim gran esdeveniment que ens toque transitar (ja siga lloant-lo o sobreposant-nos als seus efectes secundaris) serà temps i recursos no destinats a solucionar els problemes que ens corquen en el dia a dia. A eixos assumptes que realment apuntalen la nostra trajectòria, els que sí que ens canvien, ens condicionen, ens afonen o ens impulsen, encara que abordar-los supose molta menys fanfàrria i molta més rutina.

Mai serà el moment de tallar bretxes estructurals que ens dessagnen si cada vint minuts trobem una conjuntura megalòmana en l'horitzó, una nova data transcendental que marcar en el calendari i a la qual prestar tota la nostra atenció. Un esdeveniment que es torna prioritari i deixa en un quart pla això de tirar un ull al que ens està passant ací i ara. Una cita ineludible amb la història enfront de la qual sembla absurd intentar construir futurs no regits pel curtterminisme salvatge.

Sé que la meua és una pregària impossible, condemnada a no ser atesa. Perquè no es tracta d'este Mundial en concret (la gent que mira per damunt del muscle els aficionats al futbol és pesadíssima, no sigueu eixa gent), sinó d'un corrent molt més ampli i instal·lat en l'imaginari col·lectiu: la histèria per les grans cites. Fa molt que ens convertim en una societat esdevenitzada, botant de colossal esdeveniment buit a colossal esdeveniment buit com un cervatell fins a dalt d'amfetamines. De fira de la tapa a fira de la tapa fins a aconseguir la fira de la tapa definitiva.

La narrativa del gran esdeveniment és infinita i no té marxa arrere: un dels trets fonamentals del seu ADN és el desig constant de continuar creixent. Sempre es pot planejar un sarau més potent, més fastuós, més aclaparador. Sempre es pot aspirar a una massificació més massiva. Més metres quadrats, més dies, més pressupost, edificis més alts, infraestructures més tremebundes. Més, sempre més. Més sempre és millor. I de fons, la ciutadania anònima convertida en comparsa, en figurants sense frase però amb molta vida pendent.