#NotAllJournalists: Aitana, Luis Enrique i Harry i Meghan

Acaba 2022 i, després del Wrapped d'Spotify toca fer balanç de la resta de coses que han anat succeint-se aquest any. 2022, tal com va resumir Juliana Canet a un tuit, ha estat un any de ruptures: Shakira, Tamara Falcó, Laura Escanes, Kim Kardashian, Leonor... i aquesta darrera setmana una ruptura inesperada. Aitana i Miguel Bernardeau, després d'estrenar una sèrie junts i fer la corresponent promoció, suposadament han acabat la seua relació. Interessa, i molt, la manera com ha eixit la notícia i les conseqüències que s'hi han derivat.

L'exclusiva de la ruptura la donava la revista del cor Lecturas, al pur estil clàssic d'aquest tipus de premsa. Clàssic perquè, en aquest any de ruptures, tenim exemples d'altres maneres en què una informació així s'ha fet pública –recordem el compte enrere per a l'anunci a Instagram de Risto Mejide... Potser el fet que l'exclusiva no haja estat controlada pels mateixos protagonistes ha atret encara més morbo, cosa que ha dut a l'artista Aitana a fer unes declaracions en què demanava l'ajuda dels periodistes perquè no la gravaren a casa seua. "Està començant a vindre molta gent a les 3 de la matinada, homes, a les 4 de la matinada. Jo estic sola. De veritat, ho passe malament, tinc molta por". Aquest crit de socors d'una jove de vint-i-tres anys visiblement afectada respon a la mateixa por que hem pogut veure també reflectida aquesta setmana a una altra ruptura mediàtica: la dels Ducs de Sussex, Harry i Meghan Markle, amb la monarquia britànica a través de la seua docusèrie Harry and Meghan.

Producció de Netflix, amb sis capítols estrenats en dos volums d'una hora cadascú, Harry i Meghan Markle pretenen explicar de quina manera es va gestar la seua retirada dels rols reials i donar la seua versió dels fets. Així com Corinna exposea el rei emèrit d'Espanya al seu podcast, Harry i Meghan han llançat algunes bombes informatives contra no només la família reial britànica, sinó també contra la premsa.

És interessant observar la docusèrie des de l'òptica del paper de la premsa. Harry explica com funciona la relació entre la monarquia i la premsa britàniques, sota la premissa de l'interés públic amb què conta la família reial, finançada en part amb fons públics. De fet, la crítica per part dels Ducs de Sussex no va tan dirigida a la família reial. Una família que va negar ajuda psicològica a Lady Di quan la va necessitar i que, segons Meghan, també li van negar per la possible imatge que donava allò. No. Els Ducs de Sussex a qui dirigeixen el focus de la seua versió és a la premsa. A la corrupció, la manca d'ètica i la vulneració de la intimitat i la privacitat.

Mereix una persona amb rellevància pública perdre la seua privacitat o intimitat a conseqüència d'aquesta fama? En els casos d'Aitana i de Meghan Markle, dues dones que han experimentat una fama que no els ve des del naixement, s'hi veuen similituds. Aitana diu que té por d'estar sola a casa i que hi haja homes (bastant ressenyable que accentue aquest fet) a les tres de la matinada a la seua porta. Meghan va anar a la policia a denunciar-ho: "si qualsevol altra dona de Toronto diguera 'tinc a sis homes dormint als seus cotxes al costat casa meua que em segueixen a totes parts i estic espantada', no dirien que és assetjament?".

I sí, són casos diferents. Però hi ha aquesta mena d’amenaça implícita al funcionament de la premsa, que pot encumbrar-te però també destrossar-te. Una periodista contesta a Aitana que perquè no la persegueixen, ha de confrimar o dir alguna cosa a la premsa. Si fas el que volem, si saps quin és el teu paper en aquest sistema, no et perseguim.

Ara bé, respecte aquest conflicte –persones amb rellevància pública incòmodes davant una vulneració de la seua privacitat– hi ha diverses postures. Hi ha qui adopta una postura escèptica. El discurs contra el privilegiat. És el mínim, que aguanten a la premsa i els fans, al final són famosos, tenen privilegis i en molts casos tenen diners. D’altres tendeixen més a empatitzar amb la celebritie, la qual cosa pot derivar en un discurs anti-mitjans com a l’establishment. Els mitjans corruptes, que fan qualsevol cosa per vendre, per l’exclusiva. Els qui provocaren l’accident de Diana.

Tanmateix, sense voler caure en tòpics: #NotAllJournalists. Una de les crítiques a Harry and Meghan és que sembla que claven a la mateixa saca la premsa de tota mena, els tabloids i fins i tot la desinformació i l'odi que pateixen a Twitter. Els mitjans de comunicació són més que una indústria, són una pota de les societats democràtiques. Una institució. I igual que totes les institucions, tenen falles i els hi costa resoldre-les, perquè són estructures molt grans.

La premsa també és un gremi o, seguint el concepte de camp de Bourdieu, és un agent que pot tindre interessos propis i, dit malament, a qui si punxes, botarà. Amb la democratització que ha suposat Internet veiem les conseqüències que hi ha, fruit d'una asimptonia entre públic i institució. Recordem el debat entre Ibai i els mitjans esportius per una entrevista amb Leo Messi, per exemple. O les crítiques a Luis Enrique, pels streams durant el mundial, però també per no prendre’s seriosament les rodes de premsa o per no entrar al joc de la premsa esportiva. Sent la premsa jutge i part, amb unes conseqüències de la seua acció incalculables, de vegades es fa complicat separar entre una defensa del gremi o un cas de mala praxi respecte la vulneració d’una figura pública. Tots aquests productes –el podcast de Corinna, la sèrie dels Ducs de Sussex, les ruptures anunciades a Instagram– són intents d'evitar aquesta vulnerabilitat o incomoditat que s’hi dona en la relació premsa-personatges públics. Tanmateix açò no és nou. La mare de Harry, Diana, ja ho va fer en la seua època amb un llibre o a través de l’entrevista a la BBC. Simplement ara no només la premsa té les eines, sinó que qualsevol pot exposar la seua pròpia intimitat fàcilment.