GRUPO PLAZA

món » fora de context

Oda a Stansted

L’aeroport de referència per a molta gent del centre i nord-est d’Anglaterra no té desperdici.

| 15/06/2023 | 2 min, 31 seg

Almenys un parell de vegades al mes, per circumstàncies de la vida, em trobe transitant un món màgic i surrealista, el meu particular Nàrnia anglés: el que es troba en passar el control de seguretat de l’aeroport de Londres-Stansted.

Els aeroports són llocs molt interessants si gaudiu d’escenes fora de context, com jo faig, i Stansted en particular és una mina. En passar les barreres, em passege pels seus corredors, tendes i sales d’espera com qui s’endinsa en una exposició de fotos de Martin Parr.

La fauna d’este aeroport és molt més divertida que la del sud o oest de Londres, amb mastodòntics aeroports com Heathrow, viatgers de negocis i escales internacionals. El combo low cost + Anglaterra + vols al Mediterrani no defrauda.

He vist persones a dos graus davall zero  amb xancletes i pantaló curt lluitant contra la hipotèrmia, cues per a aconseguir un colpet de Baileys promocional a les cinc de la matinada, botelles de Prosecco i Mimosa per a acompanyar el full English breakfast, pintes i gintònics en les taules dels qui van de comiat de fadrí o fadrina a Benidorm, a pocs metres d’on es dona la benvinguda als refugiats ucraïnesos…

El xicotet aeroport arreplega gent del nord-est i centre del país, una pintoresca regió amb categoria pròpia entre els acudits patris, com si fora el Lepe de l’Espanya dels 90. En l’Anglaterra profunda els habitants aspiren a vendre les seues cases amb jardí per a mudar-se a Alacant o Múrcia. Ixen retratats a la perfecció en A place in the sun, un dels  programes televisius que millors moments em regala.

També molts expats com jo hi trobem el nostre pont aeri perfecte. Confesse que sense Stansted no podria viure. Bé, la meua vida seria molt més complicada. Allí compre el Pimm’s si en queda (un licor deliciós que vos recomane), treballe quan cal, dorm quan ho necessite i sé quins són els banys més nets per a sobreviure amb dignitat.

L’he conegut fantasmal i buit durant els temps del Covid, caòtic i saturat en vacances escolars de la normalitat. Em sé els seus amagatalls, les trampes per a no fer cua, la sala secreta amb olor ranci però amb un silenci sepulcral.

Stansted m’ha vist plorar en arribar i en anar-me’n. És per a mi una mostra en miniatura d’este país de contrastos que s’ha convertit en casa i des d’on, al mateix temps, sempre torne a casa.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia Històries de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat (2022).

@mbonillo1

next