'Orlando': la més bella i llarga carta d’amor de Virginia Woolf

VALÈNCIA. Tot i nàixer a les acaballes del segle XIX, la figura i l’obra de Virginia Woolf (Londres, 1882 – Sussex, 1941) encara representa, amb una rotunditat sorprenent, el paradigma més o menys modern de la dona de lletres feminista i emancipada. I amb el mèrit afegit de deixar meridianament clar, per mitjà del conjunt d’una obra de qualitat excel·lent, que tota eixa rellevància en el món de les lletres angleses res devia a les seues actives posicions en matèries socials o reivindicatives, i que, més al contrari, eixes actituds i el secular masclisme i conservadorisme de la seua època (inevitablement inherent també al món literari) foren persistents obstacles que amb tenacitat i intel·ligència va haver de superar.

Nascuda al rutilant Londres dels últims lustres del regnat imperial de la sobirana Victòria, i al si d’una família liberal, il·lustrada i ferma partidària de l’educació intensiva per mitjà de preceptors particulars, la jove Virginia creixerà en una llar de fervors artístics i literaris i en la qual sovintejaven les presències –dinars, sopars o llargues sessions vespertines de te amb pastes– d’autèntics tòtems de la cultura anglesa com Thomas Hardy, William Thackeray, Edward Burne-Jones o el mateix Henry James. Una formació sòlida i uns convidats itinerants però constants, d’influència inevitable i que necessàriament havien de conduir el destí de Virginia Woolf cap als àmbits de les arts, i concretament cap a la literatura.

Com un cruel recordatori de l’infame mecanisme de les compensacions, el naixement d’eixa vocació creixerà en paral·lel al de l’aparició de desequilibris nerviosos i depressions, conjunt de malalties que l’afectaran i condicionaran durant tota la seua vida, condensant-se, entre anades i vingudes o millores i agreujaments, en el que la psiquiatria anomena trastorn bipolar, i que seria determinant en el seu infaust final. 

Però abans de tot això Virginia Woolf serà també la jove que, en 1905, ja escrivia per al Times Literary Supplement, i que uns quants anys després publicaria la seua primera novel·la, The Voyage Out, una obra discreta però on ja mostrava la voluntat d’experimentació que l’acompanyaria sempre. Són els temps daurats del trasllat a Bloomsbury, un barri residencial de Londres que acabaria donant nom a tota una generació artística i literària i sinònim i bandera eterna de la mateixa Virginia Woolf.

Bertrand Russell, Lytton Strachey, Ludwig Wittgenstein, Dora Carrington o Gerald Brenan són alguns dels noms d’eixa fratria que havia de compartir joventut, uns postulats polítics i socials més o menys comuns, una concepció libèrrima de les relacions sexuals, nits interminables, la devoció per les teories esteticistes de Walter Pater o el magma fecund que sempre proporciona el contrast d’unes sensibilitats i intel·ligències efervescents. 

Entre eixos noms i uns quants més també s’instal·larien intenses i variades relacions personals, com la que va establir-se entre la mateixa Virginia (fins a eixe moment de cognom Stephen) i Leonard Woolf, un brillant economista amb qui va casar-se i amb qui posaria en peu, en 1917, la mítica editorial Hogarth Press, bressol de les publicacions de Virginia (ja Woolf per a l’eternitat), però també les d’una nòmina excepcional d’autors com T.S. Eliot, Katherine Mansfield o Sigmund Freud.

L’inici de la maduresa de la Woolf portarà implícit la creació de les seues millors obres: les novel·les Mrs. Dalloway (1925), To the Lighthouse (1927), The Waves (1931), o A Room of One’s Own (1929), un assaig reivindicatiu al voltant de la independència i les possibilitats de les dones, i que probablement siga l’obra que a hores d’ara manté bona part de la popularitat i vigència de l’autora, cosa que certament ella mateixa no hauria desitjat que ocorreguera, prop d’un segle després de la seua vindicativa publicació.

Tot i el raonable èxit aconseguit amb eixes i altres obres i publicacions, els seus darrers anys implicaran també un agreujament de les malalties que patia. Atenallada per les constants crisis nervioses i les depressions, i afonada per la destrucció durant el Blitz de la seua casa londinenca, la ment ferida de Virginia Woolf conclourà que res té ja sentit i que el futur és un pou negre del que decidirà alliberar-se, en març de 1941, omplint les butxaques del seu abric de pedres i llançant-se a les gelades aigües del riu Ouse, al comtat de Sussex. 

Orlando (Proa, Grup 62) és una d’aquelles obres de maduresa que marquen el període més fecund de Virginia Woolf i una de les seues creacions principals. Publicada en 1928, constituïx sense dubte una de les produccions més singulars de la narrativa de l’autora, però també de les de tot el segle XX anglés. 

Llibre estrany, al·legòric i paròdic, els seus sentits i significats són múltiples. Així i tot, l’aparent senzillesa de la història va convertir Orlando en la més popular de les seues novel·les en vida de l’autora, i en bona part del pulmó financer que va precisar Hogarth Press, l’editorial familiar, durant molts anys. Presentat com una fantasia libèrrima, el o la protagonista travessa els segles amb la mateixa desimboltura amb la qual supera la estanquitat dels gèneres, perquè la novel·la en bona part és això: una denúncia de l’encotillament dels sexes, del paper subaltern de la dona o de l’absurditat de les limitacions de tot tipus per qüestió de gènere.

És una biografia (i així es presenta), però sobre la qual, i durant el procés de literaturització, Woolf no dubta a fer burla del to i les convencions del gènere biogràfic. Les vicissituds d’Orlando aniran des de ser un favorit de la reina Isabel I d’Anglaterra (finals del segle XV) fins a 1928, any de publicació de la novel·la, amb la càrrega de la Primera Guerra Mundial ja digerida, o això es pensaven. Enmig, tots els avatars de la història i particularment de la història literària anglesa, i viatges, i l’ambigüitat sexual i els canvis de rol, de sexe i de preferències, com una provocació i un desafiament, un crit de llibertat presentat com una faula moral.

Però Orlando també és, i d’una manera genèsica i sense la qual mai hauria existit, un llarg i fervorós homenatge de Virginia Woolf a l’aristòcrata i escriptora Vita Sackville-West (a qui està dedicat el llibre) i de qui l’autora va ser l’amant apassionada durant un llarg període de temps, relació coneguda i tolerada pel marit de Woolf, fidel als postulats de liberalitat afectiva i sexual que impregnaven aquell grup de Bloomsbury.

La pertinença de Vita Sackville-West a la noblesa és la primera pista de la seua semblança amb l’ambigu Orlando, igualment noble; o la bellesa, o una vivacitat que Woolf admirava sense restriccions. O la idèntica obsessió llibresca, quasi grafòmana, de l’aristòcrata i del seu transsumpte Orlando. O episodis de la vida de Vita, fondàries que constituïxen ja matèria erudita d’especialistes, trasplantats als segles insomnes d’Orlando.

“La més llarga i encantadora carta d’amor de la literatura”, comentaria molts anys després de la seua publicació un dels fills de Vita Sackville-West, referint-se a Orlando. Probablement això, però també un crit d’alegria i de llibertat, una súplica de racionalitat –amerada de fantasia i servida en una prosa feliç i desacomplexada– per a denunciar la ridiculesa dels rols dels gèneres acceptats i assumits sense cap qüestionament, de les convencions innecessàries, i una prova més de la versatilitat inacabable de la literatura, del seu poder immens com a revulsiu i agitador de consciències.