AuronPlay en una imatge d'arxiu. Foto: UAO CEUEn episodis anteriors, benvolguts debatòlegs, vam debatre sobre la qüestió de la creació de contingut en valencià. En aquesta ocasió, però, desplacem el focus cap a un grup de creadors de contingut hispanoparlants amb quasi una dècada de trajectòria. Noms? Wismichu, Dalas Review, El Rubius, AuronPlay... Aquest grup d'influencers ha creat al voltant seu un univers comunicatiu que res té a envejar a la premsa que consumeixen els nostres avis sobre toreros, cantants i marquesos. Productors de milers i milers d'hores de contingut a internet, els youtubers i posteriorment streamers han creat un ecosistema propi amb relacions personals, discussions, bàndols i polèmiques al marge del variat contingut que fan des de l'humor als videojocs.
Les darreres setmanes, han eixit al focus públic tuits i missatges generats per aquests streamers fa una dècada, sobre el 2013. AuronPlay i la seua actual parella, Biyín, han estat els més funats* per actituds assetjadores, racistes i feixistes.
* Funa. De funar. Yo funo, tú funas. A mí me funan, tú estás funado. Segons l’Observatori de paraules de la RAE, és una paraula polisèmica provinent de Xile. “Organizar actos públicos de denuncia contra organismos o personas relacionados con actos de represión delante de su sede o domicilio”. A internet, especialment en cercles de gaming i streamers hispanoparlants, ha adquirit el significat d’acusar algú públicament a xarxes, sinònim de cancel·lar, vaja.
Sobre la cancel·lació va la primera de les diferents òptiques per les quals és interessant observar i analitzar aquesta funa cap a AuronPlay i Biyín, Raúl i Sara.
Aquesta funa, aquesta cancel·lació, va provocar que Auron desapareguera uns dies de les xarxes. Es va especular si tornaria, o si se li havia cancel·lat. Però tal com explica la periodista Ana Polo, aquesta cultura de la cancel·lació a què ens hem acostumat no és tan real com ens pensem.
El procediment és sempre el mateix: algú és recriminat públicament en una voràgine virtual i l'al·ludit no té altre remei que mantenir perfil baix, protegir-se de la tempesta d'arena fins que passe. Així, la consciència col·lectiva queda tranquil·la: li hem donat el seu merescut. Perquè ara, el públic tenim el poder, no? Perquè ara, quan Johnny Depp és acusat de maltractar la seua parella, no només podem escoltar el debat a la televisió, sinó participar-hi. Dir la nostra etiquetant el mateix Johnny Depp. Però passat un temps observem que el Xokas, Plácido Domingo o Dalas Review continuen amb els seus espais.
És curiós, per cert, a qui sol afectar aquesta cultura de la cancel·lació: homes amb acusacions d'assetjament, abusos o misogínia. Dalas Review hi toca de mig a mig quan en un dels seus últims vídeos afirma que la moda a internet fa una dècada era assetjar i dir barbaritats i ara la moda és "ser políticamente correcto y funar a la gente". Una de les reflexions que pot extraure's d'aquesta qüestió és que aquestes cancel·lacions i funes podrien ser conseqüència del canvi, del progrés, en els valors de la societat en un context de superficialitat i immediatesa provocades per l'auge de les xarxes socials. Que comportaments –masclistes, racistes, lgtbifòbics...– que abans es passaven per alt, ara s'assenyalen i es reproven de manera massiva, i que els qui tenen el privilegi troben més oposició que adés.
Aquest darrer argument podria ser contestat així: tampoc és just jutjar amb els valors d’ara els tuits d’AuronPlay de 2013. Molts amics, companys de professió i de sector d’Auron han explicat que tot allò s’ha de contextualitzar en una època de Twitter en què l’humor negre, les barbaritats i el sentit decadent estava de moda entre adolescents i joves de no més de vint-i-pocs anys.
Està clar que tots, d'adolescents, hem fet i dit ximpleries. Forma part d'una època en què estem buscant-nos a nosaltres mateixos i construint la nostra identitat. Les generacions joves, però, aqueixes que hem crescut consumint i comunicant-nos a les xarxes socials ens trobem ara, deu anys després, que tot allò ha quedat registrat. Que les ximpleries de què alguns se'n penedeixen, encara hi són a plataformes propietat d'Elon Musk o Mark Zuckerberg.
El comentari "si algú buscara als meus tuits de 2013 també trobaria coses de les quals no estic orgullós" és bastant recurrent entre altres streamers que en els darrers dies han estat preguntats i fins i tot recriminats per les seues audiències. La qual cosa ens duu al següent eix interessant.
Si es parla de funa o de cancel·lació a AuronPlay és perquè és una figura pública. Una figura amb una trajectòria pública de més de deu anys, que ha convertit la creació de contingut en el seu treball. Igual, altres funes i polèmiques derivades d'aquesta qüestió han estat qui es pronunciava, qui opinava i qui callava.
El fet que l'audiència d'aquests influencers els demane posicionament en aquest tema i en altres, com altres acusacions que ha rebut Auron darrerament, és molt interessant perquè implica que aquest grup de creadors, amb deu i onze anys de contingut i de trajectòria a l'esquena, s'ha establert com una elit social més. És a dir, el fet que els veiem des de les seues habitacions, jugant a jocs i interactuant de la manera més planera amb el públic, no significa que no tinguen poder econòmic o poder ideològic.
El poder econòmic podem anar intuint-lo en el material que gasten per crear contingut, en les millores al seu set, en la gent contractada a càrrec seu, en la publicitat que fan i també en els actes que organitzen. També, en l'estereotip boomer d'és que no cotitzen a Espanya, això sí que ho hem escoltat tots.
Per poder ideològic em referisc a la capacitat d'influenciar les seues audiències. Aquests streamers tenen milions de seguidors. AuronPlay, per exemple, compta amb 18,8 milions de seguidors a Twitter o 14,7 milions a Twitch. Una cosa normal, per tant, és que aquests líders d'opinió es vegen rendint comptes amb unes audiències joves que consumeixen molt menys que abans la resta de mitjans tradicionals per tal d'adquirir una visió del món.
El problema, però, és que aquesta nova elit sorgida de les xarxes socials té interioritzades unes dinàmiques pròpies d'aquestes plataformes, que no deixen de ser empreses privades. Wismichu, per exemple, diu d'alguns companys de sector que "viven obsesionados con los números, con lo que tienen en internet y no se dan cuenta de que lo que realmente importa está fuera de redes". D'aquesta manera, davant la polèmica amb AuronPlay i Biyín, molts altres creadors han estat recriminats per no voler dir res, per callar i no posicionar-se.
S'observa, així, una tendència neoliberal, basada en termes empresarials en què la neutralitat estalvia pèrdues. En què els valors passen a un segon pla i el que importa és si una plataforma et baneja el contingut o no. Illojuan, un altre streamer que sí s'ha posicionat en altres ocasions, deia: "cuando hablé el año pasado de las multicuentas [del Xokas] y tal, me llevé una mala experiencia, no una buena, y pensé 'yo no he ganado nada, la gente no ha ganado nada'". En aquests termes de pèrdua i guany, explicava que haver-se posicionat no li havia reportat cap benefici. Tanmateix, aquesta perspectiva, oblida la posició de poder de què gaudeixen els streamers i que més enllà dels beneficis quantificables en seguidors, estadístiques i diners, que el referent de xiquets de 10 anys com pot ser Illojuan entre d'altres es posicione sobre comentaris misògins, sobre actituds que inciten a l'odi cap a persones vulnerables potser sí que guarda un benefici col·lectiu.
Els influencers, per molt boomer que sone ja aquesta paraula, no són comparables altres elits com empresaris de la talla d’Amancio Ortega, però tampoc podem perdre de vista el poder que tenen i la influència que exerceixen, sobretot, en les generacions més joves.
