Ports, granges i hivernacles automatitzats: així es dissenyen els espais de treball del futur

VALÈNCIA. A les últimes dècades “s'han imaginat realitats on les màquines es mouen soles i treballen al marge, encara que en benefici, dels éssers humans. Una imatge perfecta del final del temps, un 'cel d'harmonia de classe i abundància material', on la tecnologia se sotmet a l'hedonisme humà”, escriu l’arquitecta per la Universitat d’Alacant Landa Martínez Hernández”. “És un univers amb beneficis per a tothom: l'empresariat redueix els períodes d'inactivitat i els processos flueixen continus i sense friccions; mentrestant, s'alliberen dels obsolets cossos obrers i aquests viuen l'esperança de la fi del treball: el postreball”.

Des de les imatges generades per IA fins al disseny paramètric, l’arquitectura està ocupada els últims anys amb el paper que la tecnologia juga al disseny d’espais. Ara l’investigador mexicà Víctor Muñoz Sanz pública ‘Una rápida compañera: arquitectura y Trabajo en la cuarta era de la máquina”, on analitza la direcció cap a la que la tecnologia ens pot portar en el disseny dels espais de treball. Una nova publicació editada per Bartlebooth que se suma al llistat de treballs de l’editorial que expandeixen el rol de l’arquitectura a nous indrets, com la investigació de crims contra la humanitat.

“L'auge de l'automatització no ha donat lloc a entorns més feliços, sinó més bé al contrari”, explica Landa Martínez Hernández al pròleg del llibre. “Baix un aparent estat de llibertat, creativa o no, tot se sotmet als designis d'una xarxa operativa transnacional imbricada i contingent que ha fet capitalitzables les nostres interaccions socials. La feina, hui en dia, ja no és el que era; no se sotmet a les directrius d'un contracte ni està definit per un sou, sinó que es basa en l'extracció de plusvàlua des de tot allò que pot ser mesurable i quantificable. És la datificació de tot, també dels nostres gustos i desitjos”, remata Martínez Hernández. El panorama no sembla massa encoratjador, però la lectura del llibre el millora.

“Vaig estudiar arquitectura a l'ETSAM de Madrid i vaig fer un màster en disseny urbà a Harvard”, conta Muñoz Sanz a Culturplaza. “Allà vaig investigar l'arquitectura de les fàbriques d’una sabatera txeca anomenada BATA Shoe Company que en Entreguerres va construir una sèrie de colònies vinculades a les fàbriques”. Una tipologia que ací trobem a llocs com la colònia Santa Eulàlia de Novelda. “L'interessant del projecte era esbrinar com l'arquitectura era part fonamental per a un projecte industrial. En eixe moment va sorgir a la premsa el debat sobre l'automatització del treball, els robots ens llevarien la faena. I vaig començar a investigar quin tipus d'implicacions tindria això en el disseny d'espais de treball, amb un primer projecte al desaparegut departament d’investigació del Het Nieue Institut amb l’arquitecta espanyola Marina Otero”.

“Amb estes noves arquitectures automatitzades sembla que els humans desapareixen, però en realitat encara hi ha humans a la fotografia. Els processos d’automatització encara necessiten als humans, i també a l’arquitectura. Però enlloc de als típics plànols, ara el disseny s’ha d’investigar als manuals d’instruccions que són la clau per a reproduir les tecnologies. Hi ha transformacions arquitectòniques que no estan gens considerades a la història oficial de l’arquitectura”, explica Víctor Muñoz. “Sembla que no hi arquitectes implicats al procés, però hui en dia s’estan produint molts edificis arreu del món”. I no només centres de dades.

La terminal de contenidors més avançada del món al port de Rotterdam, un hivernacle que replica atmosferes per a optimitzar el creixement de les plantes i una granja de vaques que converteix en un joc el treball dels nous ‘grangers’ són tres dels exemples que detalla l’investigador al llibre. Però ho fa centrant-se en quines implicacions té este nou paradigma del disseny per a la qualitat de vida dels treballadors humans... i dels altres éssers vius. 

“La industria de la llet holandesa està pràcticament automatitzada i això ha permés que les granges creixeren molt. La introducció dels robots a estes macrogranges ha suposat un problema ecològic perquè han arrasat amb la biodiversitat prèvia, i ha augmentat la contaminació d’hidrogen i metà. D’altra banda, els robots han millorat el benestar de les vaques i la manera en la que es produïa la llet”. 

Pel que fa als treballadors, “l’arquitectura intenta que accepten treballar en condicions més repetitives i controlades. Quan automatitzes un procés, però queda un humà en el procés, la seua tasca és més bàsica. Fan l'única operació, no es poden automatitzar. Amb això et pots avorrir més, desmotivar-te, cometre errors… Però les empreses introdueixen solucions tecnològiques espacials perquè estigues més motivat. Ara estic investigant com l'arquitectura motiva en aquesta filosofia positiva del treball”.

Per exemple, “al Port de Rotterdam ara hi ha grues automàtiques, vehicles que porten els contenidors. Són autònoms però no intel·ligents. És a dir, no veuen si hi ha persones, per això aquest espai està reservat només és per a màquines”, explica l’investigador. “Els treballadors humans són portats a un nou tipus d’espai: la sala de control on monitoritzen la màquina. Es genera una arquitectura diferent perquè ha d'atreure un nou tipus de treballador. Ja no parlem d'estibadors, ara parlem de dones i gent jove preparada per manejar sistemes logístics. S'assembla més a les oficines d’una universitat”, com podria ocórrer al Port de València.

Les grans transformacions espacials no han sigut fetes per arquitectes, però la investigació arquitectònica —plànols, manuals, memòries— que ha fet Víctor Muñoz Sanz proporciona una guia per repensar des de l’arquitectura com guanyar-li el pols a un canvi que sembla imparable. “Cal pensar com aquests espais estan produint noves formes de control i manipulació dels treballadors que no estan regulades”, amb noves formes de treballar gamificades, però també construïdes a partir d’una vigilància extrema monitoritzant amb polseres i càmeres. “Que vol dir que un humà es considere casi una màquina en aquest sistema de disseny? Que es perden? L'arquitectura participa en aquest tipus de dinàmiques. Caldria tenir més cura, el tema més important és que el debat públic se centra en els robots i s’oblida que darrere hi ha humans invisibles sustentant el sistema. No es tracta només de pensar quin tipus de faenes tindrem o si anem a una renda bàsica universal, sinó pensar ara com aquests treballadors hui poden tindre feines dignes. No cal caure en la fantasia de l'automatització total, s’han d’estendre dignitat i drets”.