VALÈNCIA. S'ha indultat un grafiti a València, que és com indultar una paella que t'ha eixit molt bona, un sense sentit. Diu la notícia que és "el primer grafiti indultat a Espanya", la qual cosa ens fa pensar que és un grafiti mític, antic o molt especial. I sense desmeréixer l'autor Jesús Arrúe, en esta obra concreta podem vore un dibuix de David Bowie amb l'icònic llamp partint-li la cara, ino sé jo si eixe hauria sigut el meu escollit, entre tots els grafitis valencians, per a salvar-se de la quasi irremeiable desaparició a la qual estan condemnades la majoria de les intervencions artístiques de carrer. I dic la majoria perquè hi ha grafitis prehistòrics en coves, inscripcions en presons medievals o lletres de LUCE convertides en làmpades en més d'un lloc i de dos del nostre país. Per no parlar d'eixos grafitis que trobem en portals de finques, als rebedors d'hotels, cobrint persianes de negocis de lloguer de bicis o en habitacions particulars. Òbviament, en estos casos, sol ser un encàrrec i eixe grafiti en qüestió, que ja no està a la intempèrie, perd l'etiqueta d'efímer que acompanya les creacions dels grafiters.
Bowie estarà exposat en el CCCC i, per tant, s'obri una nova finestra als grafiters, l'opció d'entrar en els museus, no de manera efímera com ha passat al mateix Centre del Carmen i altres museus, però sí en forma de trasllat de les obres del carrer a la sala. Altres llocs els han rebut anteriorment amb els braços oberts, i fins i tot a Barcelona està en marxa una exposició amb les obres —o millor dit, representació de les obres— de Banksy. Un artista referent de l'art urbà que té els seus grafitis indultats arreu del món i protegits als murs on es van pintar en llocs com Londres o Nova Orleans. Ara bé, caldria diferenciar els muralistes dels grafiters de lletres o "escriptors", dels artistes urbans que fan intervencions sense pintura i fins i tot dels latrinalia, aquells que fan vandalisme o art en banys. No discutirem tampoc ara si algunes intervencions no són més que embrutar la ciutat, com diuen alguns crítics a punt de jubilar-se, o si pintar parets és legal o il·legal. De fet, un dels motius del perquè utilitzen pseudònim i l'anonimat la majoria de grafiters mundials és eixe: protegir la seua identitat per a evitar multes.
He preguntat a alguns creadors de la ciutat quin seria, d'entre tots els que han pogut vore al País Valencià, el seu grafiti indultat. I en este cas concret molta gent ha evitat contestar o ha pensat que no té massa sentit indultar grafitis. És el cas de l'artista conegut com a J. Warx: "No indultaria cap grafiti/mural para a dur-lo a un museu perquè pense que són espais, públic i llenguatge diferent". Tampoc li ha agradat eixe indult en concret: "No té sentit que l'artista encete una arreplegada de firmes per a indultar la seua obra, no ha eixit del poble de forma espontània, ho ha provocat ell i, per tant, perd la gràcia". I ens recorda el cas de Blu, artista italià de renom internacional que té obra també a València i que va decidir esborrar molts dels seus murals quan intentaven dur-los a galeries d'art i museus. De totes maneres, si l'obligaren a salvar alguna obra concreta, una que li agrada molt és el mural de l'artista català Slim Safont que podem vore a la Facultat de Belles Arts. I d'entre el seu treball, el seu favorit per a ser salvat és el mural que va fer amb Ós Gat on es pot llegir "eso es un cocodrilo, si ves un gato es que te gusto :)".
Hi ha una obra que causa prou consens, un grafiti que diverses persones han comentat que caldria indultar. Parlem de 'Las hilanderas' d'Escif, el mural que es troba davant del Primark en el passatge del Doctor Serra de València. És el primer que li ve al cap a les il·lustradores Àfrica Pitarch i també a Virgina Palmera:"Em sembla que el missatge és superpotent i crític, i que de segur que a molts els fa reflexionar sobre el fet de què comprar després de veure este mural". Sembla que eixa intervenció no durarà molt i que més prompte que tard el mur tornarà a ser blanc. Per si de cas, Palmera ens recorda una altra intervenció molt fotografiada: "Un del que més me'n recorde, i em provoca especial nostàlgia, és el que hi ha davant de la Bodega la Peseta —Nada en vano, todo en vino—. Crec que ja és història de València."
Per cert, Pitarch també ens proposa altres candidats a ser indultats: "Em semblaria fantàstic indultar els grafitis que hi ha en les parets del llit nou del Túria, concretament els de les parelles. Sempre que vaig i torne a Torrent pense en qui seran eixes parelles, si encara estan junts o ja no i, per tant, si hauran de vore els seus noms des del cotxe o el metro en format gegant".
Hi ha diverses persones que han pensat en Hyuro com a muralista que mereix que la seua obra siga salvada de la desaparició. La periodista i directora creativa Mònica Llop afirma que "el que ha aportat Tamara Djurovic a l'escena muralista valenciana és un tresor. Moltes obres de Hyuro estan protagonitzades per dones que suporten el pes d'una societat patriarcal: treballadores, mestresses de casa, mares, filles... Amb un estil molt sobri, personal i íntim, Hyuro visibilitza heroïnes quotidianes i altes lluites socials a través de molts murs de València". I d'entre l'extensa obra de la malauradament desapareguda artista, hi ha dos intervencions que agraden especialment a Llop: "L'obra Patriarcat, un mural situat al carrer Cardenal Tarancón de Vila-Real. I Recuperem La Punta, aturem la Zal! que s'ubica precisament en eixe barri maltractat valencià".
Per si a algú li interessa, personalment hi ha un grafiti que trobe especial per paradigmàtic i que veig cada volta que passe pel carrer de la Carda. Un d'eixos carrers de València que curiosament canvia de nom i es convertix en carrer Murillo a mitjan camí. L'autor és DEIH i representa en esta pintura una mena d'espectre o cadàver suspés en l'aire. El mur on es troba caurà més prompte que tard, mentrestant ahí continua ja molts anys suportant el pas del temps i esperant la seua desaparició total. Com la del cadàver al qual representa i que algun dia caurà en l'oblit definitiu, que serà la mort final. Eixe mur es podria tallar sense massa dificultat i ubicar l'obra en un altre lloc. Però només seria un pegat, una solució temporal, com la foto al telèfon que mai més voràs i que et fas quasi per obligació, en compte d'intentar paladejar el moment. En fi, disfrutem l'art, tant de sala com de carrer, sense caure en eixe pensament boomer que si està exposat en una sala és millor que si està pintat a l'aire lliure.
Foto: CONSORCI DE MUSEUS/ EP. 
