Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Paraules al vent / OPINIÓN

Reflexions

5/05/2020 - 

 Hem de parir un temps nou. No és tan important que eixim canviats, reforçats o temorosos d'aquesta experiència anomenada pandèmia. Tot i ser molt iguals hem de respectar la manera en què cadascú ho viu i no entrar en judicis ni sentències condemnatòries. Sorprén l'adaptabilitat de l'ésser humà, el tall ras que ens ha igualat en humilitat i resiliència. De sobte els rellotges mentals i la necessitat de control i de viure sempre corrents i amb feina per fer ha entrat en pèrdues. I la incomprensió i el desfici inicial han donat pas a una acceptació conscient, malgrat que en la forma, això haja suposat la pèrdua de moltes vides, i per moments ens porte a creure que al darrere de tot també puga estar la mà d'alguns personatges, de la nostra mateixa espècie, emparant-se en els interessos econòmics propis i l'ànsia de poder.

La nova realitat i la que s’intueix ens demana encara més eixe equilibri i alhora compromís entre la depredació i la sostenibilitat dels recursos que ens calen si volem continuar experimentant-mos en aquest planeta.

La naturalesa sempre ens va al davant. Valga d’exemple, la adaptabilitat i regeneració de la vegetació i determinada fauna ocorreguda a Txernòbil des del gran desastre nuclear del 1986  i que ha permés que una  gran part d’un dels  espais més contaminats del món haja estat declarada Reserva Natural, quelcom al que també ha contribuït la inexistent presència humana en els darrers 34 anys.

si la vida ens canvia el plató o la trama, el que val és saber que continuarem sent els actors i intèrprets de tot el que succeïsca


És un goig tornar als carrers. Atendre el so de la llibertat, respirar la infància, treure al xiquet que tots portem dins i recordar el dia en què vàrem aprendre a anar en bicicleta; que caminar o córrer es convertisca en una espècie de ball d'alliberament, segurament de nosaltres mateixos, no de la llar que ens ha acollit i a la que hem reconvertit mínimament en col·legi i/o oficina. Aquest maig és un mes de flors i de sentiments humans.
 Algunes de les coses que ens semblaven llunyanes i complicades d'assolir ens han caigut com els ruixats d'abril, sense preavís. Ens hem vist obligats a distribuir els espais, a conciliar la vida personal i laboral, a teletreballar, alguns, inclús a aconseguir una solitud higiènica, i alhora a ser més pacients, i a relacionar-nos de manera més oberta i afable amb els veïns i comerciants del barri, però també amb molta gent d'arreu del món, de forma virtual, i amb els mateixos companys de treball. Calçar-nos en les sabates de l'altre sembla ara un exercici menys complica't i facilita eixe apropament.

És cert que potser només estem vivint un esborrany, una ficció que ens ha tret del que havíem adjectivat com ‘zona de confort’ i benestar, però si la vida ens canvia el plató o la trama, el que val és saber que continuarem sent els actors i intèrprets de tot el que succeïsca, i responsables de fer-ho amb la millor actitud i amb el millor saber i sentir que cadascú puguem aportar. I tot el que veig al meu voltant, m'agrada. Ens en sortirem.

Noticias relacionadas

next