Sandra Monfort: "Cantar en valencià és un acte polític al qual no vull renunciar" - Marta Moreira

VALÈNCIA. La Mona és el títol d'un joc de cartes al qual Sandra Monfort (Pedreguer, 1992) jugava de menuda amb la seua iaia. També era el nom amb què es denominava a la Sota d'oros, també coneguda com la Puta d'oros o la Fadrinota. En este joc totes les cartes tenen parella, menys la mona. El que es queda amb ella, perd. Una desgràcia, vaja.

La guitarrista i cantautora va triar eixe apel·latiu pejoratiu com a títol per al seu segon disc en solitari, que el segell Hidden Track publica este pròxim 27 d'octubre. Un àlbum que sorprendrà a molts, perquè en ell hi ha un important viratge musical, conceptual i estètic respecte a Niño Reptil Ángel (Hidden Track, 2021). En les seues noves cançons la música de Sandra Monfort resta gravetat i incorpora un to humorístic i festiu; no amolla la guitarra, però cedix molt de protagonisme als sintetitzadors analògics. Parlem amb Sandra d'esta nova etapa pocs dies després de la publicació dels videosingles "Pasdoble Maria" i "Pecat mortal".

A fer la mà!

“Este disc m'ha agarrat en un moment molt diferent al que travessava quan estava component 'Niño Reptil Ángel'. D'alguna manera, m'he fet major. El meu primer disc era més íntim i eteri perquè estava vivint una etapa molt introspectiva”.

La Mona, ens explica, és el fruit d'una altra classe de motivacions. “Tenia ganes d'expansió, de bolcar tot el que s'ha anat coent dins de mi estos anys. He aprés que no m'ajuda tancar-me massa en mi mateixa. Volia mostrar els meus pensaments de forma més desenfadada i alegre. També amb més contundència. He volgut involucrar el cos i oferir una cosa més moguda i ballable”. “Les meues primeres cançons eren més nostàlgiques. Parlaven de com fer bonic tot el que pensem que és lleig de nosaltres mateixes. El segon disc parla de com apropiar-se d'eixe dolor i expulsar-lo cap a fora”.

Per què ha rescatat la Fadrina d'oros, a la qual ningú vol, com a títol? “Volia reapropiar-me d'eixe personatge, abanderar-lo per a dir prou per tot el que ens han escopit a les dones i ens han fet avergonyir-nos de nosaltres mateixes. D'ací el canvi de to, i el to humorístic que es veu en cançons com 'Pasdoble Maria' quan dic 'A fer la mà!'”.

“La melodia d'esta cançó la vaig fer amb la guitarra acústica, i els arranjaments els va fer la banda del meu poble, la de la Escola de Música de Pedreguer. Al final, encara que les cançons són de creació pròpia, totes beuen de la meua biblioteca personal de cançons folklòriques tradicionals, que inclouen també boleros, bachatas o cobles. He escoltat molt a Concha Piquer, i la meua àvia cantava moltes cobles. He volgut que tots eixos records familiars, des de la música que sonava a casa fins a la taula on ens reuníem a menjar putxero, estiguen presents en este disc”.

La presència de paisatges i elements visuals locals és habitual en tots els videoclips de Sandra Monfort, però en “Pasdoble Maria” es fa de forma molt més explícita i còmica, buscant el joc de contrastos entre tradició i modernitat. L'horta de la Punta i la Ciutat de les Arts. La cultura techno i la paella dels diumenges. “M'agrada molt la cultura folklòrica valenciana. El ritual de la paella i tot el que hi ha al voltant és una cosa molt col·lectiva. Les iaies del meu poble es continuen ajuntant per a jugar al burro i ixen al carrer amb el balancí i la tauleta per a jugar a les cartes i beure's un güisquet. També la Ruta del Bakalao forma part de nosaltres. En este vídeo que vaig fer amb Eva Rausell com a directora vaig voler agafar pinzellades de tot i representar-lo visualment”.

Pop i sintetitzadors

Amb la publicació fa un any del videosingle Estrany Triangle Amorós, Sandra Monfort ens estava posant sobre la pista del que estava per vindre. Aquella personal versió de la banda britànica New Order era una picada d'ullet al pop electrònic dels anys 80, però alentit i traslladat a l'univers sonor de la guitarra acústica.

Després d'escoltar un avanç del disc al complet, observem que en diverses cançons els sintetitzadors i els ritmes sintètics li mengen molt de terreny a la guitarra, l'instrument que més identifica a Sandra Monfort. És una renúncia autoimposada? “Tinc un dilema continu amb mi mateixa, perquè m'agrada molt tocar la guitarra. Soc guitarrista de professió, i veig com cada vegada la indústria em va espentant fora d'allò guitarrístic. M'agrada també moltíssim l'electrònica, però és evident que està llevant cada vegada més espai als instruments de corda. En este disc, encara que a vegades no escoltes tanta guitarra, en realitat la base de totes les cançons l'he composta únicament amb guitarra i piano, com sempre he fet”.

Pareix una nova Sandra Monfort, però continua sent clarament identificable. Sobretot en la cadència i l'estil murmurador a l'hora de cantar. “La veritat és que no sé cantar d'una altra manera (riu). A vegades, quan prove de cantar de forma més histriònica i amb més força, em quede un poc afònica. A més, no m'agrada el meu to de veu xillant. Crec que em lluïx més com cante, i a més forma part de la meua identitat com a artista”.

Una reivindicació del valencià

Sandra se sincera i no oculta que una de les moltes raons que han motivat esta evolució cap a cançons més directes i amb potencial més comercial és el desig d'ampliar l'espectre de públic potencial que s'acosta a la seua música. “Amb 'Niño Reptil Ángel' vaig sentir que hi havia una espècie de sostre de vidre; un límit, un tapó. Arribava sense problema a un tipus de públic, però no a altre. Per exemple, en els festivals no cabia una proposta com la meua. Per descomptat, este canvi no respon a una estratègia per la qual haja hagut de forçar-me a fer res que no volia. Ha sigut tot molt natural i este disc reflectix de forma molt fidel el moment vital en el qual estic”.

“En estos moments estic buscant un equilibri entre el que m'abellix i el que m'ajuda a viure. Encara que els artistes tendim a dir que fem el que ens dona la gana, la realitat no és exactament així. Tots volem que el que fem li agrade a la gent, i tots hem de menjar. Jo només em guanye la vida amb la música”. “De totes maneres, més prompte o més tard tornaré a traure un disc que només tinga guitarres i pianos”, afirma.

Derivem la conversa cap a com totes les decisions de l'artista estan travessades, de manera més o menys explícita, per la política. “Escriure poesia ja és en si una decisió política -sosté-, i la decisió d'expressar-me en la meua llengua també ho és. Quan pose paraules mal dites en les meues cançons ho faig de manera deliberada, perquè és com es parla al meu poble, com ho diria la meua iaia. Cantar en valencià és un acte polític davant el qual no vull cedir”.

Hi ha inquietud en l'escena de la música en valencià davant el futur? Temen que les noves polítiques culturals releguen este tipus de projectes? “Estem espantadíssimes -reconeix-, perquè podem perdre tot el que hem treballat i aconseguit durant els últims temps. S'estaven començant a crear circuits que abans no existien i teníem unes ajudes de l'Institut Valencià de Cultura que ens ajudaven a continuar component. No he perdut l'esperança, però hi ha por. També és cert que crec que en els últims anys ens havíem apalancat un poc; hi havia esta sensació que ja no feia falta mobilitzar-se ni parlar del tema. Crec que la nova situació ens obri l'oportunitat de tornar a reivindicar la llengua”.