Senglars en la platja

N’eren tres. Una mare i dos fills xicotets i curiosos, impacients, que havien esperat a la caiguda del sol per a eixir a prendre l’aire, a menjar alguna cosa, a investigar el terreny verd i blau i humit. I creuaren camí amb mi i amb el meu xic, que tornàvem a l’hotel des d’una cala buida.

Eren tres senglars. Baixaven de la serra d’Irta quan la nit ja pintava la mar d’un gris quasi negre. A espai, amb tranquil·litat, una xicoteta família, com nosaltres. Arribaren a xafar l’arena, a remoure-la instintivament amb el morro. Ens separaven a penes deu metres i ens vigilaven de reüll, però sense deixar de fer allò que estaven fent, sense desocupar-se. Pareixien contents i afanats.

Mai no havia vist senglars tan prop i sense una tanca pel mig, però no en vaig tindre por. Tan sols vaig parar en sec, vaig retrocedir dos passos i em vaig quedar mirant la fugaç estampa d’aquella família silvestre que va desaparéixer en segons, com a ninges, entre uns matolls, cap al bosc de nou. “Tu creus que són perillosos de veres?”, vaig preguntar al meu xic en veu baixeta, per si un cas els animals continuaven en les rodalies. “Bé, això és com tot! Si no els molestem…”.

Vaig arribar a l’hotel amb una grata sensació d’alegria i de sincera sorpresa. Senglars en la platja! Té alguna cosa d’improbable, com el Princepet apareixent de sobte al bell mig del desert, al costat de l’avió avariat, a moltes, moltes hores de qualsevol lloc habitat. A Alcossebre, els pins torts i forts de la serra d’Irta es deixen penjar sobre la mar. La vegetació, densa i protectora, es dissol abruptament en esbossos de penya-segats rogencs i erosionats per l’aigua i la sal. Tot es confon. La tria entre mar i muntanya no té cap sentit. La serra és oceà, i els senglars, clar, habiten eixe Mediterrani serrà, la ginesta i el salnitre.

Mirant cap a la mar des del balconet de l’habitació vaig preguntar-me on estarien ja, eixa mare i eixos fills silenciosos com a ombres que, inesperadament, ens havien regalat l’oportunitat d’una trobada breu com una llàgrima de Sant Llorenç, sense demanar-nos cap corder dibuixat. Potser continuaven caminant, sempre alerta, falsament confiats, tractant de passar desapercebuts. Potser, en vore’ns, un dels menuts, retrocedint dos passes, havia preguntat a la mare: “Tu creus que són perillosos?”, i anaven ja pel poble del costat, a la busca d’alguna rosa marinera.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec