Tax the rich!

La crisi de preus és una crisi de desigualtat on les persones treballadores s’estan empobrint mentre algunes grans empreses i fortunes continuen augmentant la seua riquesa i beneficis empresarials. I si no prenem mesures correm el risc que esta crisi de desigualtat es quede per a sempre.

Esta és la tesi central de l’informe publicat per una de les ONG més reconegudes en la lluita contra la pobresa i la desigualtat, OXFAM-Intermón, sobre l’impacte de la crisi de preus en la desigualtat a Espanya i el món. L’informe hauria de ser de lectura obligatòria per la seua claredat expositiva, per la professionalitat en la documentació i tractament de dades i per la concreció de propostes per a revertir una tendència perillosa.

Per fer una síntesi ràpida: la inflació no afecta a totes les persones per igual, sinó que ataca molt més fort les classes populars que les més adinerades. El poder de compra de les llars més vulnerables s’ha reduït un 26% més que en les llars més acomodades. Les persones treballadores perden poder adquisitiu perquè els preus pugen més que els salaris. En termes reals, els salaris actuals estan un 4% per baix dels que hi havia en 2008. Cal tindre en compte que l’escàs marge de maniobra de les persones amb menys recursos per a adaptar-se al creixement de preus amenacen en augmentar la seua vulnerabilitat.

En canvi, els marges de benefici empresarial, especialment les grans companyies, està disparat. En 2021 el benefici d’empreses de l’IBEX-35 va ser un 55% superior a la mitjana dels últims anys pre-pandèmia (2015-2019), i en 2022 la tendència s’està accelerant. A finals de l’any passat, els marges empresarials havien crescut un 60% respecte 2019, i els salaris havien crescut només un 4%.

No només això: més enllà de les causes inicials de la crisi de preus amb la pujada de bens essencials i matèries primeres, el fet és que els beneficis empresarials estan agreujant la crisi del cost de vida. En 2022 el 90% de l’increment de preus es pot explicar en base a l’augment de beneficis de les empreses. Els salaris, en canvi, només expliquen el 7% de l’augment.

Totes estes dades ens posen en un context absolutament necessari davant de tanta diarrea verbal de corbates patronals acomodades i dels representants polítics igual d’encorbatats i acomodats que defensen els seus interessos de classe. No, no està tot el món passant-ho igual de mal. No, la contenció de salaris no és la clau per a frenar la inflació. Sí, les conseqüències d’esta crisi les està assumint quasi al complet la majoria social mentre alguns s’omplin el sarró de diners. I no, les grans empreses i els seus representants no tenen cap dret a reclamar que les persones treballadores carreguen amb encara més pes perquè ja l’estan assumint tot.

I sí, és hora de repartir les càrregues i que aquells que s’estan omplint les butxaques amb la crisi contribuïsquen al bé comú. L’únic pacte de rendes possible és aquell que evite l’empobriment de la majoria per a l’únic benefici dels poderosos de sempre, i això passa per apujar els salaris i repartir els beneficis empresarials amb una política fiscal més redistributiva. Eixa és la clau per a frenar la crisi i l’augment de la desigualtat derivada, que corre el risc de convertir-se en estructural.

Si no actuem ja els rics cada dia seran més rics i la majoria cada dia estarà més empobrida i vulnerable. Ara bé, si l’objectiu real és garantir que els rics siguen cada dia més rics mentre la majoria rebenta, llavors la recepta també està clara: rebaixes fiscals i castigar els salaris de les persones treballadores.

En les mans de l’electorat està triar quina és la via que seguiran les institucions públiques i els legisladors, que ací ja ens coneixem tots i sabem qui està a favor de les rebaixes fiscals i qui aposta per una millor redistribució i augment de salaris. I també qui titubeja o envia missatges contradictoris. OXFAM-Intermón no ho dubta gens en la campanya que acaba d’engegar. El lema és nítid: Tax the rich!