'Tramvia a la Malva-rosa': la memòria inextingible de Manuel Vicent - Toni Sabater

VALÈNCIA. Diuen que els països allargats són complicats de gestionar. El nord s’assembla massa al veí del nord, el sud al del sud, i la capital no deixa d’estar massa allunyada dels seus extrems. El país dels valencians és allargat, i el valencià Manuel Vicent, tot i viure des de fa dècades a Madrid, representa una curiosa vertebració de nord a sud. Criat a la Vilavella, a la Plana, on va nàixer en 1936, viuria després la primera joventut a València en uns anys cabdals, determinants en la seua educació sensorial, i des de fa també moltes dècades manté casa i llargues estades a Dénia, en la comarca de la Marina, on –estic segur- s’ha produït bona part de la seua destil·lació literària, estimulada pels records i les sensacions reviscudes. La Plana-València-la Marina, eixes serien les coordenades.

Manuel Vicent, valencià com el que més i que mai ha deixat d’exercir a Madrid com a tal, forma part d’una brillant nòmina d’escriptors valencians en castellà, en molts casos valencianoparlants, fills -com tots nosaltres- de les circumstàncies històriques que els van tocar, i als quals ni podem, ni devem, ni volem renunciar: de Blasco Ibáñez a Max Aub, de Juan Gil-Albert a Azorín, de Miguel Hernández a Maria Beneyto, de Francisco Brines a Rafael Chirbes. I molts més.

Un dels molts mèrits del conjunt de l’extensa obra que al llarg dels anys ha anat teixint Manuel Vicent és haver contribuït, com molts pocs ho han fet, a fixar en l’imaginari col·lectiu contemporani la valencianitat com a percepció sensorial. Tota una manera de viure i deixar viure. I d’escriure. I sempre, irrenunciablement, a favor del plaer.

I tot això ho ha construït sense aldarulls, sense proclames solemnes, sense estridències, sense més interferència que la seua amable i confessada condició de tranquil progre que mai deixà de ser-ho, allunyat sempre de rancors o de les cèlebres i terribles capelles literàries. A més, Manuel Vicent manté, a hores d’ara, una dignitat i una coherència que molt a sovint veiem penosament ultratjada en altres escriptors, en arribar a certes edats. No és el cas. Serà cosa de saber envellir bé. O de la serenitat de la seua mirada, una mirada valenciana impregnada d’aires grecs, com a ell sempre li agrada remarcar.

Eixa herència grega, eixe epicureisme tan interioritzat, o eixa simpatia, impregnen tot allò que ha fet Manuel Vicent, i la seua profunditat està tan arrelada com la realitat i les circumstàncies que pot constatar la història, però també existixen avisos, senyals, recordatoris de la contemporaneïtat que influïxen tant o més que les més erudites i raonades disquisicions historiogràfiques. Manuel Vicent és un emissor constant d’eixos avisos, d’eixos senyals, d’eixos recordatoris. Ja molt jove va aprendre que en la superfície, en el goig dels xicotets plaers es troben les claus de la vida, que d’alguna manera ahí està tot. Podem dir-li hedonisme, o epicureisme, però sobretot hem d’oblidar els tòpics, els anuncis de cervesa que evoquen uns entorns idíl·lics i interessats, falsos, que confonen –per pura enveja i desig d’apropiació– llatinitat amb mediterraneïtat.

Al llarg d’una obra memorable, Manuel Vicent ha construït un orde sensual que evoca, ací i allà, en pinzellades breus però constants, universos que es condensen en coses com la senzillesa alimentària, els fruits primordials, els barrancs rebentats de flors de baladre, la visió o la presència sempre propera del mar, la navegació com un imperatiu moral, o l’estiu, o fins i tot el brunzit de les mosques que destorben les hores de descans en les vesprades, o el so de les xitxarres enmig de la calor, com una banda sonora que simbolitza un paisatge que mai deuríem oblidar. Tòpics, diran alguns. Realitats certes i la seua plasmació literària, com podem dir i constatar molts, o tots. 

L’obra de Vicent –més de 50 volums entre novel·les, recopilacions d’articles i llibres més miscel·lànics– té moltes virtuts, però és important destacar eixa memòria profunda, eixe disc dur dels olors, els sabors i les sensacions de la infància, l’adolescència i la joventut, i de la destil·lació que la maduresa, de manera més o menys agradable, procura a tot això.

Entre les moltes creacions sorgides de la seua ploma, jo diria que la posteritat que atorguen els llibres serà especialment benvolent amb eixes que ballen entre la novel·la i les memòries, les que juguen amb la pura evocació –serena però emocionada– i a la qual s’afigen ficcions que quadren en eixa realitat evocada amb la perfecció de les peces d’un puzle. Són títols com Contra Paraíso, Jardín de Villa Valeria, Verás el cielo abierto, León de ojos verdes o Tranvía a la Malvarrosa, una obra esta última que ja forma part de la millor mitologia literària de la ciutat de València. 

Eixe Tramvia a la Malva-rosa (Austrohongaresa de Vapors, 2019, en traducció de Miquel Alberola) és potser la novel·la paradigmàtica de Manuel Vicent, un d’eixos llibres d’associació immediata entre el nom de l’autor i la seua creació, una vinculació –al remat– que sempre succeïx com a conseqüència de l’èxit incontestable de qualsevol producte –i els llibres, més enllà del caràcter devocional i místic que alguns els concedixen, també tenen eixe component de mercaderia–, i que el Tramvia va assolir des de la seua publicació, allà pel Nadal de 1994.

Entronitzada i mitificada ja com un dels cims contemporanis de la literatura memorialística espanyola, Tramvia a la Malva-rosa és una d’eixes obres on l’autor ve a rendir-se comptes amb si mateix, però no com l’habitual ajust d’impertinències o vanitats que tants han fet i faran, sinó com el merescut autohomenatge de qui va tindre les dosis adequades de sort, habilitats i circumstàncies, i ens les conta. I probablement per això el llibre desprén de dalt a baix un perfum ben semblant a la felicitat, la d’eixe nèctar que es destil·la com a resultat de la rememoració serena del propi passat, embellit a voluntat ací i allà amb les múltiples llicències de la ficció.

Damunt de l’escenari d’una Espanya miserable i trista, el recorregut iniciàtic del protagonista d’este llibre és el clàssic relat d’aprenentatge, el viatge de l’heroi realitzat en pocs quilòmetres (però infinites llunyanies) i al mateix temps que es produïx una doble maduració: la del propi cos i la de la realitat. Els treballs a complir seran les noves conviccions propiciades per les lectures, els desitjos, els balls, els bars, la mar com a símbol de llibertat, les dones, la temptació de les nits, el ritual dels cines, la revelació de l’estiu, tot això que en un determinat moment deixa de tindre la consideració de quotidianitat per a transformar-se –instant suprem de la vida– en prova i esperó de la nova realitat que el madur adolescent decidix construir-se, ja amo i guanyador –o això creu, o d’això es tracta– del seu destí.

Tot podria ser un relat més, una elucubració més en el rosari de tantes novel·les que ens conten fets i dies determinants, decisius, però el geni de Manuel Vicent revestix tots eixos fets i eixos dies de la sensibilitat extrema que procura la pell (màxim nivell de fondària a on podem aplegar, segons el mateix Vicent reconeix que va aprendre d’Albert Camus), i ho sacsa i ho llança tot sobre la imatge de fons omnipresent d’una València encara pletòrica de vida pròpia, real, i que volia trencar les costures que l’ofegaven, que se n’eixia per les vores d’uns costums ridículs i unes morals aberrants per a transformar-se –sense soroll ni expansions excessives: la marca de la casa– en el cant líric, brillant i seré d’una joventut, definint el conjunt un llibre ja inserit i per sempre –no tenim proves, però tampoc dubtes– en la millor memòria literària de la ciutat de València.