Un patracol de 90 metres per a València: quan l'esfera armil·lar va fer campanya electoral - Vicent Molins

VALÈNCIA. Les campanyes electorals tenen una especial capacitat sintètica. En unes poques setmanes encapsulen els estats d'opinió, les emocions que travessen una ciutat; les posen en relació amb el context global. Pel simple motiu que allò que es promet té la intenció d'adaptar-se a la demanda.

Fa només uns anys el marc urbà per a l'exhibició dominava l'escena. Com a conseqüència, l'era dels artefactes, tan aparents que per si sols havien d'aconseguir posar-nos en el mapa (efecte Guggenheim). Ara, en canvi, emergix la proliferació de renders amb què visualitzar infraestructures verdes i operacions quirúrgiques disposades a segellar ferides.

Més enllà de la superfície, això evidencia com es comporten les ciutats i quins pressentiments les dominen. Si ara hi haguera un moment València, estaria caracteritzat per una mirada cap a si mateixa enfront de l'interés per gallejar-se en l'exterior. La pròpia nova imatge de la Fundació Visit València sembla un procés de psicoanàlisi interna.

Moment esfera armil·lar 

On va quedar el momentum esfera armil·lar?, Per què ja ningú la proposa en campanya? És que ja no necessitem una estructura metàl·lica de 90 metres quadrats que reproduïsca el cosmos i l'òrbita dels astres i que permeta que València es veja des d'una missió espacial?

Per excèntric que puga semblar el plantejament, el projecte de l'escultor Rafael Trénor i l'enginyer Fernández Ordóñez va copar un espai massiu en els mitjans valencians des de la segona mitat dels 90 fins a quasi final dels primers 2000. Un disseny de prop de 700.000 metres cúbics que Rita Barberá -en presentar la seua ubicació possible en el futur Parc Central- va comparar amb la Torre Eiffel. “Un lloc mític, emblemàtic, de trobada, de referència i d'imatge de ciutat”. Excèntric, sí, però no fútil, i encara menys una casualitat.

Just quasi al mateix temps que Barberá pronunciava eixes paraules el geògraf David Harvey acabava de rematar el seu llibre Espacios de capital (Akal, 2007), en el qual, demanant marbre, assenyala: “Fins i tot malgrat els mals resultats econòmics, les inversions en esta classe de projectes semblen, tanmateix, exercir una atracció social i política. Abans de res, la venda de la ciutat com una ubicació per a l'activitat depén àmpliament de la creació d'un imaginari urbà atractiu (...). Si tots poden participar en la producció d'una imatge urbana mitjançant la seua producció d'espai social, tots poden almenys experimentar un cert sentiment de pertinença al lloc”.

Abans de tot, l'esfera va iniciar la seua rotació en un intent frustrat per colar-se en l'Expo de Sevilla i fer que Curro girara i girara, com el mateix món. Com no va poder ser, es va buscar Madrid, incrustat com a cimbell per a la cooperativa d'habitatges que explotava la UGT. Tampoc va ser. La primera vegada que es va instal·lar en l'imaginari valencià va ser arran de la cerca de recanvi per a la Torre de Comunicacions de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Però també isqué fallega. Trencaria amb l'escala Calatrava! Finalment l'armil·lar va paréixer trobar el seu lloc al Parc de Capçalera. Projectada quasi com el far que havia d'il·luminar un nou desenvolupament. La maledicció tornaria a deixar-la en el calaix. En la seua última oportunitat, en traspassar el nou segle, el Parc Central va donar esperances a Trénor que a la quinta arribaria la vençuda. Fail. I tampoc va quallar l'opció de localitzar-la en l'entorn del port. Les raneres d'un temps bufaven en la seua contra. A vegades el món, simplement, no gira com esperem.

L'obstinació per tal que un monument imperial tirara avant era tan persistent que es van buscar infinitat de trucs de prestidigitador: fer que els planetes es moguen amb energia solar, fer que l'esfera s'il·lumine per les nits. I més enllà: la creació de la Fundació Comunitat Valenciana Esfera Armil·lar que canalitzara inversions privades.

L'únic rastre de la macroestructura ha acabat sent en una simple maqueta 1/30 que Trénor va cedir al Consell Insular de Menorca en 2019 i que es pot visitar en el Llatzaret de Maó, com una sinopsi del que podia haver sigut.

Si fins al segle XVII l'esfera era un instrument astronòmic que s'usava per a fixar les coordenades, el projecte mastodòntic per a València va ser la persecució d'una fita. Una obsessió simbòlica on allò transcendent era el què i no tant el per a què. El triomf de la imatge sobre l'ús, davant la convicció que era eixa imatge la que de manera més potent podia transformar la ciutat.

L'esfera armil·lar, en realitat, era un espill, tan i tan immens que d'haver-se fet realitat hauria sigut el monument a una era que va acabar, no necessàriament per sempre. Fa uns dies l'alcalde de Madrid, Martínez Almeida, anunciava la intenció que la seua ciutat tinga una “gran icona”. "Tots identifiquen Nova York amb l'Estàtua de la Llibertat, Los Angeles amb unes lletres que hi ha en una muntanya que posen ‘Hollywood’, Londres amb un rellotge que és el Big Ben, o París amb la Torre Eiffel". Què tal una esfera armil·lar de 92 metres?