Aullido Atómico. Foto: Raquel NorteVALÈNCIA. Una de les llistes amb més morbo en la història de la música popular en general, i del rock en particular, és la llista dels discos maleïts. Dins la categoria, hi ha per a tots els gustos. Discos com Berlin (1973) de Lou Reed, disc que el seu dia va rebre unes crítiques tan salvatgement negatives que l’artista no el va interpretar en directe fins quasi tres dècades després d’haver-lo editat, quan ja era considerat una obra mestra. O bé discos que es van quedar guardats al calaix a causa de crisis personals dels seus creadors com el recent Homegrown de Neil Young, editat enguany malgrat haver estat compost i gravat l’any 1975.
Per tal de no anar-nos-en tan lluny, podem parlar de Punk City, el projecte comú format per Seguridad Social, Mania i La Resistencia. Bandes de la moguda punk valenciana de principis dels anys huitanta que es van unir per gravar un vinil la majoria de les còpies del qual van desaparèixer a causa d’un incendi als magatzems de la discogràfica Citra. I això per posar-ne només alguns exemples.
El que sí que es pot inaugurar al llarg d’aquest 2020 és una nova subcategoria: discos que mai no van poder ser presentats en directe a causa d’una pandèmia mundial. I és precisament ací on entra el disc que hui ens ocupa: Hedonismo, dels valencians Aullido Atómico.
Posem-nos una mica en context. Aullido Atómico és un power trio valencià que beu de fonts com el punk, rock i rockabilly, per tal de donar forma al que ells anomenen com “trash & roll”. La banda és un dels grups underground amb major projecció a la resta de l’Estat. Com a mostra, un botó: el seu disc anterior, el celebradíssim Decadencia (2017), va fructificar amb una gira de més de 200 concerts al llarg i ample de tot l’Estat, un xifra envejable que estava a l’abast de molt poques bandes valencianes fins i tot en temps anteriors al coronavirus.
Per a la seua nova aventura, i després de l’exitosa experiència de Decadencia, el grup liderat pel polifacètic Don Rogelio J va decidir posar tota la carn damunt la graella. Tota a través d’un nou disc conceptual, Hedonismo, títol triat amb l’habitual ironia i sarcasme. En lloc d’enaltir l’hedonisme, el critiquen sense pietat. Encara que sense perdre la mala llet característica en les lletres del grup, hi havia una nova aposta en el plànol musical. Aquesta vegada el trio aixecava el peu de l’accelerador per tal de facturar un disc menys ràpid i ballable per ampliar-ne la paleta de sons.
Així, sense que el seu missatge perda contundència, afegeixen tocs jazzístics en “Algoritmo i Esperpento”, aires western en “Camarada” o fins i tot escapades soul vintage en “Carencia de amo”. Tot plegat, acompanyats per il·lustres convidats de l’escena underground pertanyent a grups com Mr. Perfumme, Tercer Sol o Las Víctimas Civiles. I s’ha de dir que atesos al resultat final, l’aposta els ha eixit francament bé.
“Obligado a ser feliz”, canta Don Dogelio en “El Corte Inglés”, la cançó que obri el disc. És, potser, el fet de viure en temps de la felicitat obligatòria el que ens fa caure en l’hedonisme? El cantant respon a l’altre costat del fil telefònic.
“La cançó critica sobretot l’activitat més comú a les xarxes socials, on només mostrem una realitat parcial i esbiaixada de nosaltres mateixos. Sembla que totes i tots estem sempre feliços i ens ho estem passant genial, la gent no sol mostrar la seua cara trista, i això és una cosa que m’impacta molt. L’obligació d’estar sempre feliç, i mostrar-ho contínuament cada cinc minuts en totes les xarxes, pot arribar a ser depriment.”
Així doncs, no obstant oferir un disc més pausat en el plànol musical, Aullido Atómico no perd la càrrega subversiva que se li pressuposa a un rock en uns temps en els que cada vegada prima més l’estètica, el postureig i els tòpics per damunt del missatge.
“El problema és que el rock-and-roll hui en dia és cada vegada més de gent de dretes. En eixe sentit, d’allò que va ser revolucionari en un principi ja només queda l’estètica. És una escena molt reaccionària on és molt difícil que s’accepten canvis en qualsevol dels estereotipus tradicionals. Fins i tot, tinc els meus dubtes al voltant de si en el seu origen el rock va ser realment revolucionari i transgressor, salvant casos com el de Little Richard, que sí que va ser realment subversiu.”
Així doncs, l’èxit d’Aullido Atómico, no obstant la seua indubtable qualitat, es veu circumscrit a l’escena underground atés la seua crítica social i la seua militància d’esquerra (Rogelio és membre de la CNT) no encaixen en eixe panorama mainstream cada vegada més reaccionari.
“Nosaltres no encaixem dins el circuit de grans festivals, als quals no els agrada la nostra proposta, encara que a nosaltres tampoc ens agrada la seua. Nosaltres estem molt a gust en el nostre circuit de xicotetes sales i centres socials. És veritat que en aquest nivell és més difícil moure’t, però també ens ha permés tocar a llocs on no és habitual veure una banda de rock.”
Cal destacar que aquest nou treball de la banda és potser el seu disc més valencià, amb cançons com “Valenciocracia” o “Està fet per a tu”, la seua primera cançó publicada en la nostra llengua. Tenint en compte que l’any que ve es compleix una dècada del debut del grup, com ha canviat València des que vau irrompre al panorama musical de la ciutat?
“Hi ha hagut un gran canvi en aquests últims deu anys, sense dubte. Han canviat sobretot els espais on vam començar a tocar, que ja no existeixen i han donat pas a uns altres. A un nivell més social, l’anterior govern era un arxienemic fantàstic (rialles). Donava molt de joc, tal vegada massa. València és una ciutat fantàstica d’on poden sorgir diversos microcosmos, i es podrien fer un miler de discos al voltant d’ella o sobre qualsevol dels seus barris.”
Una vegada amb aquest fantàstic disc a la mà, i amb l’impuls del seu anterior disc i la gira corresponent, als xicons d’Aullido Atómico ja només els quedava llançar-se a la carretera per presentar al públic el seu nou treball, més eclèctic, i que podria haver-los fet ampliar la seua base de fans tant a través dels mitjans de comunicació com damunt dels escenaris. Públic que només podrà gaudir de les noves cançons a través de les plataformes de streaming.
Fins quatre vegades, segons Rogelio, s’ha hagut d’ajornar la presentació del disc. Cada ajornament amb la posterior cancel·lació. Un disc que ja semblava estar maleït des de la seua concepció, abans de la pandèmia, per motius personals on el cantant no vol endinsar-se. A banda, hi té lloc una altra circumstància especial que tal vegada, per als mes supersticiosos, podria haver atret el mal karma.
A més de la seua dedicació a la vessant musical amb Aullido Atómico i el seu projecte personal, Tumba Swing, Rogelio també destaca en la seua vessant com il·lustrador i autor de còmic. Les dos últimes novel·les gràfiques publicades, Tierra Muerta (2020) i Desde abajo (2017) són obres d’argument distòpic ambientades en uns futurs desoladors. Ha acabat la realitat, com sol passar, per superar la ficció?
“Totalment! (rialles). La ciència ficció que m’agrada és la que utilitza el gènere com excusa per parlar d’un determinat període històric. Utilitzada de forma intel·ligent pot ser una eina molt interessant per portar al lector a llocs on no es podria arribar des d’una literatura més realista. No obstant això, no estic preparant res al voltant de la pandèmia, ja que el tema em té ara per ara completament superat (rialles).”
Tenint en compte totes les cancel·lacions patides fins ara, resulta massa aventurat plantejar de moment una nova data de presentació. Tal vegada a partir de març de l’any que ve?
“No ho sabem, no ens volem xafar els dits. En tot cas, no serà abans de l’any que ve. Potser amb l’arribada de la calor tornarem una miqueta a la normalitat. De tota manera, segur que ens ix alguna cosa per València abans de la presentació, amb la qual no sé si ja tindrà sentit fer-la si ja hem tocat abans. Per a un disc maleït no està malament que es quede sense presentació (rialles). Si alguna cosa hem aprés de tot açò és a viure el dia a dia i no fer plans a llarg termini.”
Maleït o no, el que està ben clar és que romandrem atents al possible futur d’aquest meravellós Hedonismo, esperant el moment en què per fi puguem gaudir-lo des de baix d’un escenari.
