VALÈNCIA. Una bona hora? Doncs les 5 del matí! És un luxe pegar un bot, amb sordina, cap a la bona llet, sencera, que està al frigorífic. 1’ 20’’ de microones fan la temperatura ideal, afegint una cullerada sopera de mel i una petita de “Nescafé”, per obrir la boca! M’agrada la llet, la bona llet. Si pogués, tindria una vaca i aprendria a munyir de bon matí. Fantasiege amb un paisatge nòrdic i algunes vaques fent-me companyia, pasturant herba fresca. També, si pogués, tindria un parell de ruscs. Recol·lectaria la mel que prenc cada dia, l’única dosi dolça que m’empasse. Gaudiria doblement de matinada: llet de vaques lliures i mel d’abelles sense patiments. Probablement cap milionari, del llistat de Forbes, somie en vaques, ni vulga matinar per prémer la mamella d’una bella vaca de les Highlands, a l’extens arxipèlag de costa oest d'Escòcia, a les illes Hèbrides.
A la immensa majoria absoluta de la població mundial (tret dels 2.000 i escaig “forbesians” que, ben segur, fan vida de canonge, com deia una bestia molt assenyada) ens faria falta uns temps de vaques grasses, que tot anés en gran independentment de l’hora d’alçar-nos. Cal dir que s’han dut a terme estudis que desvelen que les persones matineres són més felices. El treball de camp, domèstic i personal, demostra que a les cinc del matí ningú no dóna la tabarra. Potser la incontinència dels veïns de dalt que pixen sense parar? El rellotge de paret, de fa molts “vintage-anys”, que els sona a cada hora? Tret d’aquesta família octogenària, de mena sorollosa, la quietud fins que el món valencià es desperta és impagable, una alegria de calma immensa, sense parió. Els grans dormilegues de la història sempre diuen que això és creatiu, que duu beneficis. Què voleu que diguen! Posen d’exemple Descartes que sembla que dormia com un liró, ho feia hores i hores, deia que era l’aliment per a les neurones. Josep Pla reivindicava la gran dormida i el llit. S’alçava a les onze, bevia un suc de taronja i es tornava a gitar. Einstein era un toca-son. De matutins rutinaris, també n’està el món ple. Conten que els músics Mahler i Schubert eren del club de prendre la matinada.
Si et lleves primer que la màrfega, si t’aixeques d’hora, tot roda millor. El silenci és la sonoritat de la quotidianitat, és despertar-se a la dula, amb llibertat. L’energia matinera guanya punts al dia. Hem viscut les nits amb nihilisme cràpula, però hem estimat les matinades emmudides, pensaroses en solitud. La intrepidesa i el nervi fan audaces les persones i més si s’aventuren amb el seny matinador, rumiant amb la quietud de l’alba. És imprescindible la determinació sense vigilants que entrebanquen les idees. Si regirem entre els VIPS de tot pelatge, amb dòlars o euros, ben segur que n’hi haurà que s’alcen ben d’hora o que gairebé no dormen. La rutina esquitxa tothom. Els usos i costums ens fan “mecànics”, “automàtics”, amb una coherència inconscient, interna, prou disciplinada amb els anys, que es fan rebels si la destorbem. Estem carregats de punyetes. Les afeccions i les manies s’acumulen desordenadament a la nostra experiència aclaparada de romanços. Les dèries ens fan tindre idees fixes. Ens afecten irracionalment les supersticions populars o ideades, ridícules amb poca gràcia, que ens esclavitzen de poca-soltades. En general som prou maniàtics, racionals o no. Tots fugim d’això que fa portar mal giny, “mal fario”, que diuen en espanyol.
Jo no coneixia de res Mason Currey, però un matí, tafanejant prestatges, no recorde on, vaig veure el seu primer llibre, d’això fa anys. Em va cridar l’atenció el títol, “Rituales cotidianos. Cómo trabajan los artistas”. Em va picar la curiositat. Temps després, aquest periodista americà va treure, també a l’editorial Turner, “Rituales cotidianos. Las artistas en acción”. Un recull on repassa les manies i els horaris d’artistes reconeguts, creatius, científics... i explica com s’ho muntaven dia a dia. Per a què? Per tenir inspiració? Per pagar el lloguer o l’hipoteca? Per socialitzar? Per anar a dormir? Matinaven? Dormien a deshora? Feien el sereno?
Rutines diverses i sorprenents es destapen al xafardeig artístic, a la gaseta intel·lectual. Un “Sálvame” il·lustrat ens conta tendències i sensibilitats. Thomas Wolfe va descobrir (de matinada, nu, amb la finestra oberta) que tocant-se els collons era doble creatiu. No sé si la “Generació perduda” practicaria aquesta rutina com a costum. A Kant, el despertaven a les cinc: tota una filosofia de vida. Haruki Murakami va canviar d’horari radicalment, va passar dels antres nocturns de jazz a trencar el son a les quatre de la matinada; ara no para d’escriure durant hores i en acabar fot el camp a córrer. Thomas Mann s’inspirava abans de les 8, animant-se amb un doble desdejuni.
Les dones protagonistes també desvetllen el nostre impuls, vehement, immoderat, de conèixer les intimitats quotidianes de les ments creatives. De quina manera tracten amb la imaginació, amb les idees, amb la investigació científica? Com són i han estat les determinacions de vida, els entrebancs, per poder enllestir i mostrar les seues originals propostes? La veritat és que el tema “dóna de si” per fer vida a la curiositat natural que tots en tenim. El mitòman-a s’alimentarà i gaudirà de valent, s’afartarà com un lladre. Susan Sontag deia que “arriba un moment en què s'ha de triar entre la vida i el projecte”. Què van fer Nina Simone, Diane Arbus, Marie Curie, Virginia Woolf...?
Ara que estem a punt d’incorporar-nos, ja era hora, a Bon Dia Televisió (la plataforma digital de continguts audiovisuals d’arreu dels territoris de l’àmbit lingüístic català), és el moment de traslladar el xafardeig a la nostra mediterrània. Parlaré amb el meu amic, el talentós guionista Ivan García Moreno per si li abelleix que fem un format, destinat a un target ampli, que pose a la llum les dèries i rutines dels VIPS sabuts de casa nostra o dels que han fet parada i fonda. Quines quimeres i enrònies tenien, tenen, immutables. Descobrir els seus rituals i manies que la història política ha amagat i ha ignorat durant anys. Ficar-nos una mica en la vida dels altres per vici “intel·lectual”, fer safareig. Poder escodrinyar si són ocells de nit, si esmorzen ous menats, si són rellotge de repetició... Imagine el programa revisant els dies dels protagonistes d’abans, d’èpoques remotes; mostrant dels d’ara, la singularitat maquinalment atractiva, despullant la intimitat creativa. Animant audiovisualment la rutina dels nostres dies amb els seus intransferibles usos i costums. Captivant-nos amb la gestió de les idees, matinant o passant la nit en blanc. Estimulant-nos amb les manies del xafardeig il·lustrat.