ressenya

El Casanova de Néstor Luján

24/11/2020 - 

VALÈNCIA. Novel·lista molt tardà, el record principal que encara perviu del periodista i escriptor Néstor Luján (Mataró, 1922 – Barcelona, 1995) és el que l’associa amb la gastronomia i les seues dos principals branques: la teoria i la pràctica. Degustador fins a l’extenuació de totes les exquisideses culinàries del món i de tots els vins i licors, per a Luján cada plat, condiment o beguda no només era una font de plaer assegut a taula o al sofà ( i mentres exhalava el fum blavós dels millors havans, altra de les seues passions), sinó que cadascun d’eixos elements era un motiu més d’indagació feliç, d’erudició excelsa i acurada, la possibilitat permanent, inesgotable, de descobrir més i més coses, i de la interrelació de tot amb tot.

Nascut al si d’una família humil i llicenciat en Filosofia i Lletres en 1943, des d’eixe any estarà vinculat d’una o altra manera i durant dècades a la revista Destinoon va exercir tots els oficis de l’escalafó incloent el de director en la seua darrera etapa, així com la posició d’artífex principal d’Historia y vida, una cèlebre publicació de divulgació històrica. Tot això li va permetre escriure quantitats ingents de textos sobre els temes més diversos, així com mostrar, des d’unes planes que eren revisades per la censura, una oposició discreta però esmolada i liberal al règim franquista (un biògraf seu manté que Luján va ser l’autor intel·lectual de la vaga de tramvies de 1951, des de la seua secció “Al doblar la esquina” de la revista Destino, i és un fet que va ser el primer en elogiar estentòriament a Federico García Lorca encara amb el seu cos calent, en aquella Espanya dels primers anys quaranta del segle XX).

Però la gran xamba vital de Néstor Luján (no massa beneficiat en la cronologia històrica que li va tocar) va ser coincidir, en eixe entorn de Destino on en determinats anys es movia tot, amb personatges com Josep Pla, Joan Estelrich o Josep Maria de Sagarra. Però sobretot amb Joan Perucho, amb qui encetaria una amistat vitalícia i una afinitat que s’estendria al gallec Álvaro Cunqueiro. D’alguna manera, Luján és deixeble d’estos dos últims immensos autors, i junts formarien un triumvirat sempre vencedor en els camps de les lletres i la taula. Eixa afinitat electiva, mantinguda al llarg d’incomptables trobades, viatges, àpats suculents i sobretaules inacabables farcides de converses erudites mostrarien al jove Luján el camí de la felicitat, la voluptuositat de la cultura entesa com el més barat dels luxes i alhora el més aristocràtic dels plaers.

Perquè d’això, de plaer, va la cosa. Néstor Luján va saber sempre que havia sigut convidat al gran festí de la vida, i mai seria avar o timorat en apreciar i cantar els seus dons. La seua cultura enciclopèdica, treballada des de l’autodidactisme més entusiasta i la curiositat permanent, tindrà eixida, a més dels milers d’articles publicats, en diverses obres de caràcter especialitzat (principalment gastronòmico-erudit) i miscel·lànic (temàtica històrica). Però, una vegada jubilat, Luján encetarà una carrera com a novel·lista en castellà i català indistintament. Mostra d’eixa nova faceta són títols més que apreciables com el premi Ramon Llull La Rambla fa baixada (1994), La puerta de oro (1990), A Mayerling, una nit… (1991) o Los espejos paralelos (1991).

Casanova o la incapacitat de perversió (Columna, 1995) va ser la seua primera novel·la publicada en català, l’any 1988. Com deixa vore la segona part del títol, el llibre és una reivindicació del gran Giacomo Casanova llevant-li ferro –sense negar-ho– al furor eròtic que tradicionalment acompanya el nom del venecià. Per si no fora prou, el mateix autor ens oferix una introducció on deixa ben palesa la seua intencionalitat redemptora del personatge. Atent lector de les seues quilomètriques Memòries, Luján manté amb fermesa la bondat del personatge, l’ànsia de diversió i coneixement que el guiava, l’instint de felicitat que Casanova supurava pels quatre costats, totes eixes qualitats que han quedat amagades davall la imatge interessada del fornicador insaciable i mecànic. 

Per a consumar eixa restitució dels verdaders valors del venecià Luján va triar un passatge d’aquelles Memòries, i concretament el situa quan en 1768 estigué a València, a punt d’emprendre el camí a Barcelona, i a partir d’eixe text l’autor elucubra situacions i personatges a cavall entre la realitat i la fantasia. El pes de la part i els personatges reals és clarament majoritari en Casanova, com bona part dels dirigents i l’aristocràcia barcelonina de l’època, o com el notari valencià Carles Ros (“home eminent i deliciós, lingüista, paremiòleg i col·loquier, bon bevedor i amic de dames, putes, carnisseres i masoveres esbarjoses”), a qui el fa company de Casanova en un primer tram del viatge en la diligència cap a Barcelona.

I com no podia ser d’una altra manera, el Casanova de Luján és un compendi d’història, d’acurats retrats dels camins, dels pobles, de la gastronomia omnipresent (des de les menges més repugnants als banquets més sumptuosos), de la foto fixa d’aquell moment en les ciutats de València i Barcelona, del detallisme indumentari de qualsevol personatge que apareix (i que, admirablement des del punt de vista narratiu, mai té un paper deliberadament menor). Tot això constituïx l’escenari del qual Casanova sap gaudir amb el seu caràcter obert, divertit, imaginatiu i creador, amb el seu “esplèndid impudor vital” i les capacitats físiques que li procuraven un físic imponent (un metre huitanta set, un gegant per a l’època), una complexió rotunda, així com “un rostre canviant, tan sobtat en la ira com en l’alegria, dominat per un gran nas d’àguila, i una veu ressonant, com un bronze”o una salut a prova de bombes, o la seua mundanitat i experiències, la vasta cultura i intel·ligència que atresorava aquell solitari però incansable viatger i aventurer, el seductor etern per al qual la vida no es detenia mai i de qui Luján ens deixa un retrat atractiu i complaent.

Des d’eixa admiració que Néstor Luján ni remotament dissimula, l’escriptor català projecta la pròpia ànsia de coneixements i d’aventures, la fascinació permanent per la diversitat del món i els personatges fastuosos que el poblaren, construint el delicat i amé relat que és este llibre, amb el doble goig de fer-ho, com diu ell mateix en l’epíleg, amb la il·lusió de contar un personatge a qui tant admirava però també parlar d’uns països, Catalunya i València, als quals tant estimava.

next