Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

A LA MAR!

El pescaturisme o com evitar les barques desballestades

8/12/2019 - 

VALÈNCIA. Territori vedat al públic fins al moment, amb l’aprovació de la legislació que regula la seua presència en embarcacions de pesca, s’obri un ventall de possibilitats de diversificació per a un sector que travessa grans dificultats. ¿Quin és el valor d’esta oportunitat enmig de la saturació de les nostres poblacions costaneres, les aplicacions de la Política Pesquera Comuna europea i el fet que més de la mitat del peix consumit a l’Estat espanyol provinga d’aigües estrangeres?

Un mestre de secundària explica que en un examen de matemàtiques va plantejar un problema de velocitats i distàncies i elements que arribaran a trobar-se, o no. Fart de l’exemple habitual que parla de trens o altres vehicles, decidix posar calamars a l’enunciat. Dos calamars que es mouen per l’espai infinit de la mar a una velocitat determinada, nadant cadascun al seu ritme, en una rectitud imaginària de la qual ens permetrem la llicència. El mestre demana l’alumnat que represente gràficament el problema: apareixen en els exàmens dònuts amb vores irregulars i un forat enmig. Açò és, anelles de calamar arrebossades davant la incapacitat de dibuixar un calamar amb ulls, braços, tentacles. Un exemple, un més, de la brutal desconnexió entre allò que mengem, allò que ens aplega al plat i la seua realitat prèvia: la viva, la sencera. 

Un exemple a sumar al d’aquells que no associen la llet a la vaca, el suc de bresquilla a la bresquilla en l’arbre, el pit de pollastre a l’animal cobert de plomes, la creïlla fregida al tubèrcul que creix davall terra. Símptomes greus de les dimensions de l’escletxa oberta entre persones productores i persones consumidores, sense que ningú tinguem clar en quin moment començàrem a menysprear, o senzillament oblidar, l’existència d’un sector –el primari– del que depén això tan “prescindible” com és menjar cada dia.  

Què hi ha darrere d’un suquet de rap?

Sovint escoltem missatges acusadors que carreguen en el consumidor la responsabilitat dels baixos preus de determinats productes, l’absència de demanda d’altres i el risc de supervivència d’uns sectors en constant crisi: la ramaderia, la pesca, l’agricultura. Com si poguérem salvar-los únicament i exclusivament amb la bona voluntat d’aquells qui, conscients de la cistella de la compra com una altra eina de combat, repassen etiquetatges, busquen els productes de proximitat i tracten de pagar per ells un preu just. Però saber que no tot el seu futur depén d’això, sinó en gran mesura d’altres fils que queden completament fora del nostre abast, no ens lliura tampoc de la nostra part de culpa i, per tant, d’intentar ser-ne part de les solucions. 

 © Àgueda Vitòria

En este sentit, difícilment prendrem consciència de totes les cares de la realitat que impliquen l’extracció i la producció dels aliments si no existixen iniciatives que ens les apropen de primera mà; que ens posen davant la cara i els ulls que, darrere del plat final amb un suquet de nyores, creïlles, gambes i rap, hi ha mans amb noms i cognoms que han treballat a la mar o han treballat la terra, generacions i generacions de resistència encarregades del manteniment dels paisatges que ens fan humans i que atresoren passats individuals i col·lectius arrelats en la dignitat, encara que el martell del sistema haja treballat de valent per esborrar-los. 

La gallineta dels ous de plàstic

Al desconeixement generalitzat del qual parlem, el sector pesquer suma la distància fins al lloc on es realitza la seua faena, ben lluny de la visió de la gran majoria, amb l’excepció poc freqüent d’algun reportatge televisiu sovint més centrat en l’adquisició d’imatges espectaculars que en mostrar la realitat d’una professió constantment atacada des de diferents àmbits i que no només ha de lidiar amb una llarga llista de problemes estructurals, sinó també, en especial en els darrers temps, amb les crítiques constants que la culpen de tots els mals dels oceans. I esta criminalització contribuïx, precisament, a engrandir el menyspreu que comentàvem adés: no són infreqüents els juís de valor sobre la pesca d’arrossegament i el seu pretés poder de destrucció arrasadora dels fons marins i la biodiversitat, emesos per algú que... està menjant-se una gamba. Eixa mateixa gamba que només pot ser pescada amb arts d’arrossegament. 

Poques forces i poca visibilitat com a col·lectiu han fet que en els darrers anys el degoteig de barques desballestades acollint-se a les ajudes europees, de mariners que abandonen el sector per treballs en terra i de llonges que baixen per sempre la persiana en pobles de llarga tradició marinera hagen passat desapercebudes en lloc de ser lamentades com es mereixen; pèrdues irrecuperables i impossibles de realçar una volta que el mal ja està fet. La gallineta dels ous d’or del turisme, que finalment han resultat ser de plàstic i buits per dins, ha contribuït al creixement de façanes marítimes i ports esportius que han desdibuixat –o arraconat, o amagat, o destruït– el paisatge cultural dels molls pesquers i amb ells la identitat i idiosincràsia d’una professió profundament arrelada al nostre territori per la qual mai plorarem suficient, també, i especialment, en grans ciutats com Alacant o València. 

La mar més enllà del turisme

Mentres a terra ja fa anys que han calat –amb més o menys fortuna– iniciatives que combinen l’acostament de la vida rural, de la realitat de la ramaderia o de l’agricultura, a un públic majoritàriament urbà, per tal que experimente de manera amable algunes de les tasques quotidianes del llaurador i el ramader, a la mar els impediments tècnics evidents feien difícil imaginar propostes similars. Tot i així, a finals dels anys 90 s’albiraren possibilitats a la Marina Alta dins d’un projecte europeu del qual també participaren Itàlia i Irlanda. Encara que res quallara aleshores, durant els darrers vint anys les campanes d’allò que ha acabat anomenant-se “pescaturisme” han estat sonant periòdicament entre les reclamacions de regularització del sector per tal de desenvolupar l’activitat amb garanties, les promeses eternes de l’administració, l’habitual venda de fum dels polítics o la simple confiança cega dels qui s’agarrarien a un ferro roent conscients dels temps que venen si no canvien les coses. 

L’aprovació recent del Reial Decret que finalment regula com a activitat complementària el pescaturisme –que porta anys en funcionament a Catalunya, Andalusia o Galícia– ha servit per a posar sobre la taula no només la normativa, sinó també el perquè de la necessitat d’una activitat d’estes característiques. En aigües valencianes ja és possible viure l’experiència d’una jornada de faena en embarcacions d’arts menors i embarcacions d’arrossegament a Xàbia, Peníscola, el Grau de Castelló i Vinaròs. Altres ports mostren interés, però també hi ha reticències. Quants de nosaltres estaríem disposats a tindre uns complets desconeguts observant-nos durant tota la nostra jornada laboral, encara que ens pagaren per fer-ho? 

Potser un dels errors ha estat no buscar des del primer moment un nom més adient, que no incloguera la paraula turisme, per a no condicionar ja des del principi la visió d’una activitat que, molt més enllà d’una activitat turística, té un fort i necessari component pedagògic, i que mai ha buscat l’ampliació de l’oferta per als visitants de les localitats costaneres, sinó convertir-se en un complement econòmic per als pescadors. Un complement important en un moment en què al sector li calen –i li caldran encara més en un futur pròxim– possibilitats de diversificació per tal de sobreviure. 

Cal insistir en eixe component pedagògic i d’educació ambiental, bàsics en una experiència que és capaç d’abastar la història, el patrimoni marítim, la biodiversitat marina i els problemes de conservació de la nostra mar. El fet d’observar tot açò de primera mà, amb l’afegit de ser partícips de part del treball d’una professió que queda ben lluny de la immensa majoria de la població, aprendre pautes correctes de consum del peix pel que fa a les espècies poc explotades en els mercats i, a més, poder fer-ho mitjançant la gastronomia a bord de les embarcacions –les menjades sempre són destacades pels participants com un dels millors moments de l’experiència– va molt més enllà d’una mera activitat turística. 

Fill i net de pescadors del Campello

Paco Gracia és, per estes contrades, la cara visible de la implantació del pescaturisme a través de l’empresa social Trip&Feel. Dels Terol del Campello, podria haver sigut la quinta generació de pescadors de la seua família, però, com ocorria i ocorre encara entre molts dels treballadors de la mar, el desig va ser el d’aconseguir que els fills es dedicaren a una altra cosa. Estudià Disseny Gràfic mentres s’encarregava per les vesprades de la comercialització de les captures de la barca familiar, i el seu projecte final de carrera coincidí amb el desballestament de la mateixa embarcació. La Chirla, la darrera barca de bou del port del Campello, desaparegué així en el 2014. I el que començà sent la imatge corporativa d’una empresa fictícia dedicada a una activitat encara impossible ha acabat finalment materialitzant-se, en altres ports valencianes, després d’un llarg periple de convocatòries de premis, beques, viatges de investigació i una llarga estada amb una família de pescadors de Càller a Sardenya. 

© Àgueda Vitòria

Paco parla del pescaturisme amb la passió d’aquells qui estimen i creuen en allò que fan. És conscient de les seues limitacions, però també del potencial de l’activitat i del revulsiu que comporta. La posada en valor de la professió és una de les potes dels projectes valencians que estan arribant a bon port. No debades, junt amb els objectius de sostenibilitat que es busquen des del pescaturisme –l’ingrés que pot complementar allò que no es guanyarà per la reducció de l’esforç pesquer–, hi ha els beneficis –complicats de mesurar– que s’hi intuïxen a llarg termini, com la pujada de l’amor propi per una faena poc representada entre els desitjos dels més menuts quan se’ls pregunta què volen ser de majors. Una millor consideració de la professió és, en este sentit, imprescindible per a continuar assegurant-ne el relleu generacional. 

Amb sort vorem dofins

La innovació en el sector, amb activitats com el pescaturisme, que partix des de les comunitats locals, des dels nostres ports més propers, és també un pas avant cap a la sobirania alimentària. Altres mesures com la possibilitat de la comercialització directa d’una part de les captures, o l’establiment de col·laboracions estretes entre el sector pesquer i els científics per a una millor gestió dels recursos són camins que encara tenen molt per recórrer.

Mentrimentres, podem pujar a bord quan encara és de nit, escoltar les explicacions de la tripulació abans que el motor s’engegue i dormir gronxats per la mar fins al moment en què el sol comence a eixir: llavors la foto és quasi obligatòria. Amb sort vorem dofins, caps d’olla, rorquals comuns. Amb tota probabilitat, xatracs, escaterets, gavines i baldrigues. Entre unes i altres maniobres, un mariner ens explicarà com netejar un caputxó –una espècie de rajada– per a fregir-la després com a esmorzar. La calma de les hores d’arrossegament donarà pas a l’agitació en coberta quan el bou puja. 

Ens preguntarem pel peix, pels peixos, pel marisc. Com hi pot haver-ne tant? Com és que hui no n’hi ha? Ningú quedarà indiferent, però, davant dels plàstics, televisions, pots de pintura, bidons, parts de cotxes i tot allò imaginable que no hauria d’estar allí i que acaba pujant junt amb el peix. Dinem proa al port: suquet de rap, arrosset de llagosta, guisadet de polp. I en botar a terra, mentres el moll encara se’ns meneja davall dels peus, pocs s’atreviran a qüestionar el preu del peix en vore’l aplegar a la llonja. 

© Àgueda Vitòria 

Noticias relacionadas

next