Hoy es 17 de diciembre

SANT SEBASTIÀ

El retrat

Havia imaginat la textura d’aquella cabellera rossa desenes de vegades des de la distància i quan la vaig tindre a tocar dels dits, banyada per les iridescències del pa d’or amb què Jacomart la va envoltar en ple segle XV, en compte de limitar-me a admirar la figura a la qual pertanyia, em va vindre al cap tot allò que s’hi havia vinculat. Coneixia bé la llegenda sobre la taula de Sant Sebastià, instaurada en la segona dècada de la centúria passada, segons la qual el pintor havia pres com a model Ausias March, aquell fill tardà del matrimoni format per Pere March i Elionor Ripoll destinat a perpetuar la nissaga. L’home de vida amorosa capritxosa i voluble, el cavaller amant dels jocs d’armes i dels jocs d’amor, dels falcons, dels llibres i de la mar

30/08/2020 - 

VALÈNCIA. Com més la mirava, més m’encisava la delicadesa de les pinzellades que modelen l’estampa del sant. M’adelitava la gràcia i l’elasticitat que brollen d’aquell individu de membres ben formats, adequats per a les demandes físiques de la guerra i del plaer. M’atreia la complaença vanitosa que destil·la l’elegant personatge, vestit amb brocats i una capa folrada de marts gibelins, que sosté l’arc i les fletxes, símbols del martiri del soldat romà al qual representa.

Escodrinyava la pintura en un intent de trobar-hi detalls que pogueren aportar alguna dada respecte a la identitat del misteriós model i no dissolgueren les meues fantasies. Ja feia temps que relacionava cada paraula llegida de March amb el rostre de mirada serena, trets regulars i cabells ondats que moltes altres persones havien identificat amb ell. De sobte, talment com si se’m lliurara des de l’altre costat de l’espill l’espai on resta atrapat, vaig descobrir l’home de carn i ossos, l’home viu. Ensumava la maquinària orgànica i les seues maneres d’actuar i sentir, i substituïa la imatge fugissera que havia bastit en la meua ment per una altra més física i primigènia.

En el cos de proporcions correctes, sobretot en la peculiar capacitat de seducció que transmet la posició del tors, lleument inclinat arrere i subtilment girat a la dreta, hi veia amb claredat una  vitalitat estranya. Un cavaller havia de tindre una gràcia i una distinció naturals, i era evident que aquell havia estat ensinistrat en el control dels seus actes mitjançant estrictes exercicis des de la infantesa. Una indagació més exhaustiva del retrat, amb la intenció de desxifrar el llenguatge corporal, em va revelar el llaç invisible entre l’exterior i l’interior, entre el territori físic i el de l’ànima, entre el gest i el silenci, entre allò superficial i allò profund i recòndit. La naturalesa sempre actua de dins a fora i en un moment donat necessita recórrer a la força interna per a fer irrompre la paraula. Al capdavall, l’impetuós, apassionat i intemperant falconer reial va alliberar el poeta i es va lliurar a vicis, amors platònics, obsessions i frustracions personals, i al plaer immens de descriure’ls amb una bellesa i una força infinites. “La carn vol carn”, va escriure. Vaig somriure vagament mentres imaginava l’amant immoderat, l’home de carnalitat dispersa, sotjant-me a través dels ulls pintats per Jacomart.

Vaig recórrer amb la mirada per última vegada cada detall, des del cap fins als peus: la refinada joia del front enganxada a la cinta que li cenyix la testa, la barba rossa igual que els cabells, la suavitat de les sedes que el cobrixen, la fermesa amb què subjecta l’arc i les fletxes..., i vaig xiuxiuejar: “Amor, amor: un hàbit m’he tallat / de la vostra tela, vestint-me’n l’esperit; / en posar-me’l, l’he sentit molt ample, / i molt estret quan el porte sobre mi”.  

Havia arribat l’hora de separar-me del meu Ausias i de conservar ben a dins la seua veu, la seua poesia. Paradoxalment, l’exploració de la falsa efígie de March m’havia permés articular una representació mental més completa del poeta, dotar-lo plenament de cos i crear una imatge d’ell que m’acompanyaria sempre. Una imatge que, malgrat tot, no oblidava la realitat i tenia present la història del personatge, l’època en la qual va viure i els sistemes simbòlics que imperaven aleshores.

Quan vaig eixir de la Col·legiata de Xàtiva vaig sentir de nou la basca de l’estiu. Després de travessar la plaça del Mercat i baixar pel carrer de les Botigues, em vaig dirigir a l’Albereda per Sant Francesc, l’església d’on prové la taula de Jacomart que acabava d’admirar. Al passeig, davall dels grans plàtans, em va semblar que sentia a cau d’orella els mots del falconer de les rimes.

Noticias relacionadas

esp(l)ais » pròxima parada: València

Senglars en la platja

Por  - 

La trobada amb una família de senglars en la serra d’Irta i la pregunta: són perillosos?

next