VALÈNCIA. Abans com ara l’estabilitat d’un vaixell –més encara si es tracta d’un vaixell a vela– depén del llast que porte. Un vaixell no llastat per la mercaderia o qualsevol altre pes en la part baixa del buc senzillament posa la quilla al sol a la primera onada. Per això un mercant que navega descarregat de mercaderia es diu que navega en llast. Hi ha diverses solucions: tancs d’aigua, una quilla llastada amb plom, etc. En l’època de la navegació clàssica la solució més emprada era la de sacs d’arena o les pedres de llast, cudols que s’arreplegaven en una platja qualsevol i que eren amollats en la cala o port de destinació, on eren substituïts per les àmfores de vi i oli, gra, bronze o allò que fóra l’objecte del comerç.
S’hi establia així un tràfic lític, un intercanvi geològic, paral·lel al comercial. És el que explica que alguns exemplars de roques litorals siguen absolutament exòtiques, absolutament alienes a la geologia de l’entorn; sers al·lòctons, abans producte de la cultura del viatge que de la mateixa geologia. Propose als geòlegs de les universitats de la Mar Baleàrica que s’embarquen en un estudi sobre la matèria, d’Algesires a Istambul (que diria Serrat), per tal d’analitzar les característiques de les pedres de llast que es detecten en antics ancoratges naturals. Els cudols de les platges i ports mediterranis tindrien una història fascinant que contar. A la Mediterrània fins i tot les pedres naveguen!
Un cudol d’un caló de l’estret de Bonifaci, abandonat per navegants grecs en una platja siciliana, potser viatjaria després a bord d’una nau púnica a l’illa d’Eivissa on, a es Cavallet, seria llançat per a ser substituït per sal i vi rumb a Cartago. La pedra seria reembarcada com a llast per una nau romana rumb a Maó, i més tard navegaria cap a Dénia, on seria bescanviada pel seu pes en porpra marina i garum per als senadors romans. De Dénia potser arribaria a Alexandria, d’on algun dia tornaria en una nau àrab en companyia de papers secrets per als senyors de l’emergent taifa de Daniyya, on la roca viatgera seria emprada, finalment, en la construcció del castell. De fet, potser encara es troba incrustada a l’altura del Foramur, entre els blocs de marés de la torre del Galliner, camí de ma casa… Impossible? M’agrada pensar que no és així.
A propòsit d’això, quan en la Ilíada els déus decidixen començar a equilibrar la derrota d’Agamèmnon i els aqueus –a causa de la inacció de l’enfadat Aquil·les–, Hèctor i Àiax s’enfronten en combat per segona vegada. Després que l’increïble escut de set pells de bous superposades frustre la temible llançada d’Hèctor, Àiax de Telamó contraataca agafant una gran pedra de les que s’havien emprat per a estabilitzar les naus que hi havia en el camp de batalla: “Agafà una de les moltes pedres que es feien servir per a falcar les naus i aleshores rodaven entre els peus dels combatents, i amb ella el va ferir en el pit, per damunt de l’escut, vora la gola”. És evident, per tant, que el gran Àiax ferí a Hèctor amb una pedra de llast!
¿On estarà ara la pedra que causà la ferida d’Hèctor, abans que l’heroi de Troia trobara la fi a mans d’Aquil·les, una vegada que la mort del seu estimat Pàtrocle el feu per fi eixir de la seua letargia ressentida i tornar a l’acció? ¿On es troba ara la pedra de llast que Àiax llançà contra Hèctor? Vos puc assegurar que no és en absolut impossible que, després de viatges tan absurds com fascinadors, aquella pedra de llast dorma ara en alguna cala bella i solitària de l’illa de Menorca, que els déus beneïsquen.
