Enrique Ballester: "Jo només volia escriure del Castelló i de sobte he de donar un cos teòric a allò que escric"

VALÈNCIA. Enrique Ballester (Castelló, 1983) és un periodista –esportiu– de veritat. Dels que no el van estudiar en la Universitat, però que reivindiquen la professió cada dia amb les seues cròniques futbolístiques que, en realitat, són relats breus de la vida d’una generació: la que comença amb els que poden recordar el Mundial de Mèxic 86 i acaba amb els que van arribar a l’edat adulta amb el Mundial de Sudàfrica 2010; la dels qui van inaugurar el FIB amb 18 anys i continuen anant a Benicàssim amb 45. Així és la seua manera de mesurar la vida, amb el que passava en els terrenys de joc i en els escenaris mentres es feia major. I a tots dos llocs continua anant a viure i contar tot allò que passa. Periodista, ve de publicar Barraca y tangana en Libros del KO on ja va traure Infrafútbol (2014), del qual va escriure en Lletraferit núm. 6.

Ballester ha tornat a posar en el mapa del futbol indie al Club Esportiu Castelló, un equip històric en hores baixes per la mala gestió econòmica i esportiva, però del qual ha sentit els colors des de menut. Amb els seus articles futbolístics i de la vida, este periodista i pare d’una xiqueta i un xiquet ha conquistat lectors de tota Espanya. És curiós que un basc o un gallec s’ameren de les històries d’un equip valencià de Segona B que l’any passat estava en Tercera. 

El futbol és el pretext per a parlar de la vida, dels desenganys i de l’arribada de la maduresa i les frustracions. A Ballester li agrada contar històries de perdedors i no, no vol anar-se’n a treballar a un mitjà de comunicació de Madrid. La família, els amics, Castàlia, Spoonfull i Vaticano estiren massa per a canviar-ho per l’ego i les llums que il·luminen la Gran Via.

-Com un estudiant anarcosindicalista acaba escrivint de la Tercera Divisió?

-Comencem fort. Abans de ser estudiant ja era futboler. Sí que és veritat que l’escala de prioritats ha anat canviant en la meua vida. Hi hagué uns quants anys en els quals em vaig creure allò amb què ens eduquen, Rousseau i el racionalisme, que l’home és bo per naturalesa fins que la societat el corromp. Però després, quan u descobrix el món i les persones pensa que potser és més cert que l’home és un llop per a l’home. Una vegada assumit que no canviaria el món, vaig assumir també que no canviaria el futbol. Així que allò que es considera un xicotet empat fora de casa és en realitat una victòria. Una sèrie de casualitats em van portar a escriure en un diari, però abans, quan eixia del camp, ja sentia eixa pulsió de comentar el partit. Quan va aparéixer internet en la meua vida, vaig començar a escriure en pàgines d’aficionats i va ser llavors que em van cridar del diari Levante-EMV per a escriure cròniques d’un equip que estava en Segona. En poc de temps va abaixar a Tercera i tampoc era qüestió d’abandonar.

-Si vivim en la societat de l’èxit, per què cal reivindicar els perdedors?

Més que reivindicar-los, cal donar-los espai, contar les seues històries, perquè la derrota és la cosa més normal del món. El que és extraordinari és ser Cristiano o Messi o qualsevol que convertisca la victòria en rutina. Perdre és la normalitat, la normalitat és ser lleig; els guapos són els estranys, no nosaltres, els lletjos. Vivim en una societat que ens ven un ideal fictici d’aposta i guanyaràs o consumix i tindràs èxit, però en realitat la vida és un aposta i perdràs o consumix i faràs guanyar als altres. 

-George Steiner diu que les humanitats són una estafa, que només la ciència ens dóna certeses. Què ha de dir davant d'esta afirmació un estudiant d’Humanitats?

Un estudiant frustrat. Em vaig avorrir molt en la carrera, tant que quan vaig poder la vaig deixar. Vaig tardar a adonar-me, encara que per a la merda que em quedava podria haver acabat. Ara està sempre ací, com un compte pendent. Em van motivar poques coses en Humanitats i les que ho van fer, em van espentar a deixar la Universitat. Recorde classes d’Estètica o de Teoria de l’Art o de Teoria de la Modernitat en què els autors més interessants menyspreaven l’acadèmia, menyspreaven el marc universitari en què estaves ficat. Vaig utilitzar la Universitat com una ferramenta amb la qual boicotejar-me a mi mateix com a estudiant i de seguida vaig dedicar més el temps a llegir allò que m’interessava que allò que tocava per norma. També vaig començar a treballar prompte i, entre unes coses i altres, tampoc sé si les ciències donen resposta a tot. I menys en el futbol, que a vegades pensem que és una cosa racional i et sorprens del que passa. És una ciència difusa on tothom té la raó i no la té alhora.

-La carrera servix per a alguna cosa?

-Cada experiència personal és diferent. La carrera servix principalment per a perpetuar un sistema de negoci en què es mouen molts diners i en què hi ha molta gent que es beneficia, més que allò que puga aprendre l’estudiant. Sí que és interessant que qualsevol tinga un background, un coneixement previ, una base de ciències socials per a anar per la vida sense que vagen enganyant-te. Mal no fa, si s'és conscient que la carrera no és l’única cosa en la vida. Humanitats és una carrera que t’ensenya a pensar i a mi em va ensenyar que havia de fugir de l’acadèmia.

-Si el futbol és així, com és la política valenciana per a Enrique Ballester?

-Si el futbol és així, la política és aixà. Com diria Boškov “política és política, allò que juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. I bé, la política valenciana és una cosa que veig, per moments, molt llunyana en el meu món o en la meua vida i com una cosa que cal suportar, com un soroll de fons. A vegades, en la meua joventut, em resultava indignant; ara, crec, a la nostra generació ens toca l’època del desencís. Després de tantes dècades de govern del PP, esta legislatura i la següent serà el moment del desencís, del fre. Igual que en la nostra edat adulta veem que la nostra realitat no està a l’altura dels nostres somnis, en la política veem que potser vam idealitzar una vida política sense el PP de la qual estem molt lluny.

-Carlos Fabra s’ha jubilat i s’ha fet simpatitzant de Vox. Què ens queda?

-Ens queda vore que Manuel Altava, membre del Consell d’administració de Castellnou [societat propietària del Castelló amb la qual el club es va afonar i amb moviments de diners estranys] acabe com a vocal en el Consell General del Poder Judicial. Més que el folklore fabrista, eixe moviment és prou cridaner.

-Parles molt en els teus articles de la teua filla, el teu fill i la teua dona. Què faries si la xiqueta et diguera que vol ser futbolista?

-Em donaria una alegria, però no li diria res, com tampoc al meu fill, si ho diu. Els pares, en este món de les vocacions, pintem poc i només hem d’estar ací per a fer de xòfers i de psicòlegs quan cal. La resta, a gaudir amb ells. Però he de dir que a la meua filla no és que no li agrade el futbol, sinó que es riu de mi amb sis anys perquè m’importa tant el futbol. Però m’agradaria que es fera futbolista, perquè significaria tindre una vida ordenada i matinar els dissabtes.

-I periodista?

-Li diria que, tal com està el món, em pareix que de terrorista tindria més eixida en el futur.

-Per què per a ser periodista esportiu has de ser de l’equip de què informes? Imagina’t que per a ser periodista polític calguera tindre carnet del partit. O això passa ja?

-És trist que passe, perquè en esta futbolització de la política el lector et mira entre les potes com als gossos, per vore quin sexe tens. Els lectors busquen informadors que subratllen allò que prèviament pensaven i així es creen eixes categories estanques on se t’encasella en un equip o en un partit per a poder desacreditar tot allò que pugues escriure del partit o de l’equip d’enfront. Encara que possiblement tots hem col·laborat alguna vegada amb eixa farsa.

-Suportarien els aficionats que un periodista del Castelló escriguera del Vila-real?

-Tot el món sap que jo sóc del Castelló des de menut i he escrit i escric del Vila-real i no he tingut cap problema. Hi ha gent del Vila-real que em seguix, que m’ho fa saber. Si vaig a un estadi de futbol contaré el partit, la bufanda me la deixe en casa. 

-Hem eixit de la crisi?

-Quina pregunta és eixa. Si algú com jo escriu llibres i es compren i es lligen, tornarem prompte.

-I de la crisi de valors?

-Pels valors pregunta  als capellans o a Guardiola, que és un poc igual. Jo només sóc un pobre xic de Castelló que volia escriure del seu equip i de sobte ha de donar un cos teòric a allò que escriu de manera instintiva. I amb això et responc a quasi tot. Per què hem de fer una construcció teòrica per a justificar tot allò que fem o deixem de fer? Iscam d’això i admetem que quasi tot allò que fem és perquè sí i així ens estalviaríem molt temps amb explicacions i discussions. 

-Què és per a tu pitjor, que la música indie siga ara mainstream o que el VAR s’haja carregat els debats sobre gols mal anul·lats?

-L’indie continua sent indie, el que passa és que esta etiqueta l’han usurpat grups d’actitud independent dubtosa. És un terme que s’ha desvirtuat tant que té una càrrega pejorativa que convé repel·lir. Amb el VAR estic content perquè m’ha permés inventar el neologisme vàrbitre i amb això pràcticament he salvat la temporada 2018-2019. L’única cosa que no m’agrada del VAR és que obligarà a la gent a ser bona perquè sí. Llavors no tindrà mèrit ser honest quan evolucione el futbol amb mil càmeres. 

-Los Planetas o Vetusta Morla?

-La pregunta ofén.

-El FIB o l’Arenal?

-La pregunta ofén, segona part.

-El FIB s’acabarà algun dia?

-S’acabarà, però no perquè la fórmula no continue funcionant. Sovint passem la vida criticant les coses perquè no són com les hem conegudes. Passa com amb el futbol, que no torna a ser igual després de les primeres vegades de l'impacte que provoca en eixos inicis. Tot i això es manté esta atmosfera tribal que l’ha fet durar més d’un segle. Amb el FIB passa igual, passem la vida traent-li defectes, però renova clientela. No és un festival perfecte, però continua mantenint la seua essència.

-Seguixes els programes d’À Punt? Què et semblen?

-L’he vista menys del que caldria, però per vagància. Veig la tele a través d’una plataforma de pagament en què no està À Punt encara i, per no sintonitzar la TDT –no sé com va la televisió–, no la veig. Amb À Punt, tot allò que et diguera seria parlar per parlar. La ràdio sí que la conec i he escoltat coses interessants d’esport. En la tele només he vist el Portugalete-Castelló i em va sorprendre el coneixement que el comentarista tenia de l’equip. Una televisió no es fa d’un dia per a l’altre i crec que, per a què es puga valorar, ha de passar més temps. Sí que vaig vore un programa que fan sobre pobles i ciutats. Em van passar l’enllaç perquè, com eixia jo, queda malament però va ser així, el vaig vore i em va agradar molt. Això sí, espere que hi haja molts dibuixos, perquè una de les claus de la televisió pública és que els xiquets puguen vore dibuixos en valencià –també per TV3– perquè així vam aprendre molt de valencià de menuts.