¡Franco, Franco!

VALÈNCIA. Escric açò hui dimecres 24 d'ocubre, amb la casa ja en silenci. Mentres feia el sopar, he tret del congelador una melva. També uns gambons i uns quants caps i raspes de reigs i salmons. Al sendemà a migdia estarà tot descongelat i llest. Fa unes setmanes vaig trobar en l'ultramarins d'un poblet d'Aragó l'arròs del qual tant he sentit parlar (escriure més bé) a Ximo Carrión: la varietat Maratelli de Brazal, cultivat amb aigua dels Pirineus. He googlejat encuriosit i els arrossers estan repartits entre la comarca de Cinco Villas (Saragossa) i Alcoleja (Osca) i apleguen a trobar-se fins a 500 metres per damunt del nivell del mar. Acostumat a l'Ebre, al Guadalquivir i a les marjals valencianes, em pareix fascinant que es conree arròs tan amunt. No és que siga cap especialiste en arrossos, ni en el cultiu ni en la cocció i cuinat, ni molt menys, però m'agrada llegir les inquietuds dels qui sí que saben bona cosa del tema.

En tot cas sóc un aficionat voluntariós i certament tenia ganes de cuinar amb este arròs. Així que demà en prepararé un melós (però de veres, quasi sec), en perol, gens canònic, amb melva i gambons. Sé que el Maratelli li pega més a la paella però té igual. Faré un fumet, el sofregit i ho couré tot amb una nyora. La meua senyora té el morro prou més fi que el meu i no li agrada que li cuine els arrossos amb massa substància, amb el sabor excessivament potent, s'estima més la subtilitat. I jo m'estime complaure-la. Abans eixiré a pescar amb uns amics. Per dir alguna cosa. Farem porra, segur. No es veuen peixos. Només meduses, a manta. A voltes ho cobrixen tot, a pocs centímetres de la superfície. Fan por fins i tot. Pareixen les missatgeres de l'Apocalipsi. A Franco li agradava pescar. O això deia el No-do. Agarrava unes tonyines que llevaven el xanglot. No necessitava cap autorització especial, clar. Les agarrava (o li les agarraven, diuen les males llengües, mentres prenia el sol en la coberta de l'Azor) i es fotografiava amb elles. I amb les perdius, perquè també li entusiasmava caçar, clar. Era un poc com Putin, però en xaparro. Encara que no recorde cap foto del senyor del Ferrol (del Caudillo!) lluïnt múscul. Era lleig com un dimoni (i un dimoni). I encarransit. Per moltes pells que es tirara al coll, com una vedet d'opereta. Com a tots els dictadors, li haguera agradat ser un viril heroi de l'Edat Mitjana, i que alguna dona (o algun home) li haguera trobat això que diuen el sex appeal del poder.

Suponc que xarrarem de Franco, mentres naveguem a tota vela (les prediccions donen ponent i 10 nucs), amb el curri per popa. Amb escassa fe, que hui en dia està impossible açò de pescar. O no hi han peixos o no se n'agarren. I és que la mar és un drama. Amb tan immensa com és i es veuen pertot arreu plàstics, xàrcies, bosses. Tinc un vell companyó de fatigues en Instagram que és pescador professional i a sovint arrepleguen plàstic, amb la barca. Sacs sencers. Admirable i trist. No ens importa fer porra. Sí que la mar haja esdevingut un abocador incontrolat, clar. I en tot cas ens agrada estar allà dins. Mirem l'horitzó, almorzem, xarrem. Demà és bon jorn per a deixar anar la mirada. En els dies de ponent, si hi ha hagut temporal, les formes es marquen nítides. Totes. Al sud es vorà el Montgó, com una subtil ombra, però ben retallada. I el desert de les Palmes, clar, pel nord. Els depòsits de Sagunt i el castell, les finques dels 60 de la Pobla de Farnals (del temps aquell en que les classes mitjanes volien tindre cotxe i apartament en la platja, i alguns podien, gràcies al dictador, per descomptat, que féu tantes coses bones) i Port Saplaya i el cap i casal, amb les seues fites. I el Saler i els Perellons i els Marenys i la muntanya de Cullera. I l'horitzó, com una ratlla traçada amb rotring, trencada pels vaixells mercants. Serà bonic observar (i sentir baix dels peus) com la mar de fons forma llargues, suaus i dolces ones cap a la costa i com, per damunt d'elles, en sentit contrari, el vent n'alça unes altres, menudetes i valentes, encrespades. I en algun moment traurem els entrepans (tonyina i olives, sempre) i les cerveses i en donarem bon compte. I així és com se'ns passa el matí volant.

No em llevava la son que Franco estiguera en el Valle o deixara d'estar, la veritat. Molt més em desassossega que estiga tan viu en el subconscient polític de massa espanyols, quan pensàvem que no era així i que la làpida que sepultà, junt al cadàver, la seua praxis criminal no tindria marxa arrere. Quan li trasmet la meua inquietud a Sabater, sempre em recorda aquella afirmació de Kapuscinsky: qualsevol dictadura que s'allarga més de 30 anys estén els seus efectes als habitants del país durant un segle. I em diu que just per això és tan asfixiant el franquisme sociològic amb el qual convivim a diari. Potser tinguen raó els dos. Jo trobe, però, que Espanya ha avançat en molts aspectes durant estes quatre dècades, d'una forma irreversible i impensable per als nostàlgics de la dictadura i que potser el rebrot feixiste al que assistim té més a vore amb una reacció a la situació de Catalunya, que uns quants han volgut instrumentalitzar i aprofitar, que amb la teoria del mestre polonés.

O potser és només allò que vullc creure. Una altra cosa ben distinta (i altament preocupant) és que una part considerable de la dreta sociològica espanyola continue tenint un vincle afectiu, més o menys intens però ben arrelat, amb el franquisme.

Els qui no ho visquérem de primera mà, com a adults, hem llegit i escoltat i vist tant i tant de Franco i del seu règim, que podríem esbossar una selecció de hits abominables que el cabdill ens deixà en tots els órdens de la realitat: etnocentrisme, homofòbia, nepotisme, autarquia, masclisme, centralisme, castellanització, militarització, uniformització, revengisme, tortures, represàlies, cunetes, malversació, racisme… Més enllà de tot açò, que és realment essencial per a no oblidar mai com de llarga i de fosca fon esta nit en la nostra història, cadascú té la seua pròpia anècdota per a saber més de prop qui fon Franco i què representà, i jo tinc la meua: mon pare estava fent la mili i li tocava tanda per a parlar en sos pares per telèfon. Prop d'ell passà un sargent xusquero que, sense més ni més, volgué fer mèrits en comprovar la insurrecció a l'espíritu nacional que comportava raonar en valencià amb la mare. I li va fotre una patada en l'entrecuix, amb tota la ràbia del supremacisme d'estat i la força d'unes botes de l'exèrcit de terra. Seria l'any 62 i el pare va caure redó a terra, encollit pel dolor, amb crits emmudits. Mentres els companyons seguien a les seues coses, porucs, encara sentí a aquell miserable infeliç remugar que a la próxima se lo pensará dos veces antes de hablar en dialecto provincial. Açò (a més) és el franquisme i Franco per a mi, des de la primera volta que vaig sentir la història, sent un xiquet. Açò és Espanya, encara, massa a sovint. I ja sabeu que dirien Kapuscinsky i, amb ell, Sabater: que encara ens falta mig segle d'aguantar-ho.

Per açò i sobretot per totes les altres coses (¡tantes i tan greus!), bé està que s'haja donat fi a l'escena del genocida amb mausoleu, 44 anys després de mort. En Europa, en Occident, en democràcia. Que sí, que teniu raó tots aquells que argumenteu que hi han coses molt més importants, però que Franco siga desallotjat del lloc que ell dissenyà per a que se li retera cult és motiu d'alegria. Demà dijous, quan atraquem en port, amb el salabre buit, quedarà molt per fer, però Franco ja no estarà en el Valle i la navegació (amb ponent) i l'arròs melós de melva seran una íntima celebració. Brindarem amb vi del Rhin. Perquè pense comprar una botella i posar-lo a refrescar. I tant que sí. Brindarem perquè Franco és hui més passat que mai i brindarem per a que ho siga més encara en el futur. Per a que Kapuscinsky no tinga raó i Franco i la seua perseva obra s'evaporen per a sempre de la ment d'aquells als quals tingué per subdits, però sotmesos.

Post Scriptum [dijous per la vesprada]: el Maratelli és una pura delícia, el dictador ja no està en el mausoleu i férem porra amb la pesquera. No sempre tot pot eixir bé.